Entrevista a Marina Salas

Entrevista a Marina Salas

“Està bé deixar-se afectar per les coses”

Per Àngel Bravo · Març 2019

Que un servidor conegués Marina Salas gràcies a aquella Gina de la sèrie “Cites” (TV3) que no era capaç de detectar que el seu millor amic perdia el cap per ella, és fruit de l’atzar, i és que es compten per dotzenes els papers que, des que el 2006 aparegués a ‘l’insti’ d’ “El Cor de la Ciutat”, s’acumulen en aquella motxilla. “Mar de fons”, “El Comisario”, “Hay alguien ahí”, “El Barco” i “Carlos, el Rey Emperador” són només uns quants exemples del seu recorregut a la petita pantalla, tot i que també l’hem vist al cinema i a dalt de l’escenari.
Actualment la tornem a tenir per Barcelona gràcies a “Hache”, una nova sèrie de Netflix en fase de rodatge sobre l’entrada de droga al port de Barcelona durant els anys 60. Marina Salas ensenya la placa en aquesta ficció i comparteix repartiment amb altres figures de pes com Eduardo Noriega, Adriana Ugarte, Javier Rey, Ingrid Rubio, Marc Martínez i Àlex Casanovas. Alguns d’aquests ja han passat per l’Acelobert, però avui la “cita” és amb ella. No amb la Gina, sinó amb tota una Marina Salas.

Fa molt temps que et seguim a televisió, costa de creure que estem davant la Laia d’ “El Cor de la Ciutat”…
M’agrada mirar enrere i poder dir: “Guau, com he canviat!”. O com he millorat, en el bon sentit. Està bé recordar d’on venim, com hem pogut créixer, i veure tot el que hem construït. De vegades ens resistim al canvi, però l’energia es mou, i crec que has de fer un esforç constant per canviar i evolucionar, perquè l’energia no es queda igual… No pots dir “bé, ara he aconseguit això i em quedo així”, perquè no va així. Ja sigui cap amunt o cap avall, estem en continu moviment.

Com recordes aquells inicis i la decisió de començar a actuar?
Doncs és una mescla, amb molta por i també amb molt de coratge. Sempre havia tingut moltes ganes d’actuar, era el que més m’agradava de petita, i sempre ho havia dit. De molt petita em vaig apuntar a classes de teatre i m’encantava, però no tenia cap referent a la família, i era estrany, “la nota dissonant”, i no tenia la confiança, no ho perceps com una opció. Llavors surt allò de fer una carrera per si de cas, amb la por que la societat i la família et posa… i has de fer un exercici d’anar-te afermant.

Hem llegit que el teu pare era pintor de cotxes i la mare, funcionària. Quina influència recordes que van tenir en el moment de tirar endavant la Marina actriu.
Al meu pare li encanta el teatre, feia teatre amateur i li agrada cantar, explicar acudits, és molt còmic i molt xerraire… però mai professionalment, sempre amb amics. I a ma mare li encanta la gent, té molta empatia, surt pel barri a Cornellà i tothom l’adora. És molt servicial i es fa estimar molt. Clar, no són gent que vingui d’això, però són gent molt humana, són fantàstics. Per mi el problema és la por, sempre… és el que marca la diferència en tot, aquesta veueta que tens dintre que et frena, és més això que el talent que tens per a tot en general.

Llavors creus que tothom té talent?
No he dit això, però crec que la diferència està en com tu encares les coses més que en el talent. Evidentment, crec que tothom té un talent per alguna cosa, però la cosa està en trobar-lo.

Entrevista a Marina Salas

Entrevista a Marina Salas

Després d’haver viscut rere tants personatges, sents que són papers que es van acumulant o són caretes que es posen i es treuen?
A cada cosa que fas, aprofites l’oportunitat i hi ets present. Està bé deixar-se afectar per les coses, i que no siguis la mateixa persona abans i després. Hi ha projectes que fan que et modifiquis més o menys, però sí que crec que, no que t’ho emportis a casa, però que en part tu canvies després de cada experiència.

I de quin paper conserves un millor record, o quin t’agradaria destacar-nos?
Guardo un bon record d’un que vaig fer en teatre, a “La gavina segons Veronese”, una versió de Txékhov. Me’n recordo molt d’aquell muntatge perquè va ser un dels meus primers personatges forts, més complex i profund, que va canviar una mica la meva forma de relacionar-me amb la feina i d’entendre-la. I també guardo molt bon record de “3 Metros sobre el Cielo”, “Carlos, Rey Enperador” i “Panorama des del Pont”.

I mirant cap endavant, quin t’agradaria fer?
Moltes vegades m’ho pregunten i realment no en tinc cap de pendent. Sí que veus pel·lis i t’encantaria fer algun personatge que s’hi assemblés, per exemple ahir vaig anar a verue “The Favourite”, i surts amb ganes de participar en una pel·li amb uns personatges aixi. Però penso més en el conjunt que no en el personatge, perquè moltes vegades és la sinergia de les persones que estan involucrades el que fan bo el projecte, més del que fas tu.

Quan no interpretes, què t’agrada fer en el teu temps lliure?
M’agrada molt l’esport, però la veritat és que faig moltes coses que estan relacionades amb el cinema, vaig molt al cine, llegeixo.. M’encanta menjar (riu) i viatjar, sonen com a frases molt típiques però és així, i llegir sobre altres coses, per exemple sobre religió però llegeixo de tot.

Ja has declarat algun cop que ets budista.
No m’agrada parlar de budisme als mitjans perquè és una cosa personal i no vull fer proselitisme. Però m’ho ha portat tot. M’encanta.

Cinema, televisió, teatre… amb què gaudeixes més?
No puc dir-t’ho… perquè com et deia, depèn del projecte, amb qui el comparteixes, això fa que canvïi tota l’experiència.

La gran majoria ens acaba confessant el teatre per allò de la proximitat amb l’espectador, però potser tu que tens més trajectòria en ficció televisiva…
És que crec que ara està canviant molt el paradigma de l’audiovisual. La televisió que es fa ara no era la d’abans, abans era molt més ràpid, el guions, etc. Ara es consumeix molt diferent la tele, i el cine ha canviat també, i la diferent manera de rodar fa que tu com a professional també ho visquis diferent. El teatre pot ser molt estimulant, però si fas teatre amb gent que et mires als ulls i no hi ha res, és un infern, són tot veus impostades, com de vegades veig que passa en el teatre. I fer textos que no m’agraden a mi no m’interessa. I el cinema igual, però és de les coses que més m’agraden perquè tens un guió que comença i acaba, cada seqüència és una experiència única i saps que no la tornaràs a fer, com sí que passa en el teatre al dia seguent, i el que es genera amb l’equip és d’una intimitat preciosa, un acte comú. Tens en compte cada detall, els vincles amb el director, però tambe et pots preguntar què foto aquí.

Aquesta entrevista la fem uns dies abans de l’entrega dels Òscars. T’aventures, amb permís dels lectors, a fer-ne alguna porra?
No les he vist totes, però millor actriu per Glenn Close o la Olivia Colman de “The Favourite”, l’actor Rami Malek per “Bohemian Rhapsody”, i “Roma” millor pel·lícula.

Creus que els premis són objectius a tenir presents?
Crec que et motiven a tirar endavant, és quelcom que et diu que ho estàs fent bé, però alhora tampoc has de treballar per ells perquè si no no estàs mai satisfet. Però sí, els premis m’encanten i trobo que són una materialització de tot l’esforç i fan que connecetis molt amb el que fas. Mira, el meu novio és cuiner i allà també es donen premis, i l’altre dia parlavem d’això i em deia que no tenen res a veure amb els nostres, que es donen premis a molts gremis però en cap es valoren tant com en la interpretació, ni la gent s’emociona tant, és una altra història. No sé si és perquè som molt emocionals també nosaltres (riu).

Ah, mira! Ara entenc allò que t’agradi menjar..
Bé, m’agrada menjar des que estic amb ell, abans, no (riu).

Quin llibre portaries sempre a la motxilla?
M’agrada molt Milan Kundera, o algun de religió.

Una pel·li.
“Lost in Translation”, o “Café de Flore”.

Una actriu per folrar carpetes.
Amy Adams, Victoria Abril, Penélope Cruz, Rita Hayword…

Un somni.
Construir una família.

Reptes professionals de futur?
Construir una carrera sobre la qual sigui feliç, treballar fora, fer més projectes i treballar amb gent que m’estimuli.

Agraïda i orgullosa de tot el viscut fins ara?
Sí, sí, sí, sí. Totalment.

Per Àngel Bravo
(Agraïm el centre d’estètica Végere, de Gràcia, que amigablement ens ha obert les portes per a la realització d’aquesta entrevista.)

 

Post a Comment