“L’ésser humà és profundament bo”

Per Antonia Utrera · Gener 2019

Assumpta Serna (16-09-57, Barcleona). Actriu, professora d’interpretació i autora catalana. Forma part de l’Acadèmia de Hollywood i ha estat presidenta de l’AISGE, (Actors e Intèrprets). Juntament amb Scott Cleverdon ha dut a terme diversos tallers d’interpretació i direcció cinematogràfica. També ha escrit un llibre sobre tècniques d’interpretació, “El trabajo del actor en el cine”, publicat en castellà i en portuguès. El 2004 funda l’Escola de l’Actor i la Fundació First Time. Més de 150 pe·lícules i més de 50 sèries de televisió.

Amb una mirada inquieta, curiosa, ens dedica el seu valuós temps, aprofitant que està pasant uns dies a la ciutat, per apropar-nos a una de les actrius més internacionals que tenim al país, i potser una de les més desconegudes, no només per la seva àmplia carrera professional si no també pel seu compromís social amb la transparència, la ética i la veritat.

Als 18 anys ja ho tenies clar.
Sí, als 13, 14 anys vaig començar a fer teatre aficionat amb els fills d’uns amics dels meus pares. Allà hi havia una gent que estava fent obres de teatre molt interessants, “La cantant calba” i d’altres, feien reunions, hi havia històries de vida, de gent, i vaig dir, això m’agrada. La primera vegada que jo vaig dir això és lo meu, va ser quan per primera vegada vaig fer riure a la gent, estava fent una obra, amb 16 o 17 anys, i feia de dona gran amb el cabell blanc i cada vegada que movia el cap la gent reia… el fet de canviar l’estat d’ànim d’una persona, això em va agradar.

Per què vas deixar els teus estudis de dret?
Jo ja feia teatre quan estava estudiant. Veia que allà la gent era sincera, que tenia una passió. A la universitat era tot molt opac, pensa que eren els anys 74, 75, encara vivia Franco. Clar, hi havia professors molt autoritaris, conservadors, que no escoltaven, i jo estava llegint teatre, amb aquesta obertura, teatre de França i altres llocs, veies que hi havia creadors que estaven a anys lluny del que aquests ens estaven dient.

Si no haguessis fet teatre?
Hauria fet periodisme, de fet aquesta afició per escriure em ve de la meva mare que amb 92 anys encara escriu, va escriure un llibre molt maco que es deia “Viajar es Vivir”, i era la història del seu pare perquè volia deixar clar a les seves filles qui era l’avi, al que no van conèixer. Aquesta idea d’escriure històries em ve de la meva mare.

La teva família va recolzar-te per fer teatre?
No, jo arribo una mica a això per rebel·lió. Després amb els anys vaig poder reconvertir això en una altra cosa, quan tenia uns 40 anys, vaig mirar enrere i em vaig replantejar que volia fer, qui era jo. És un bon moment per preguntar-se a un mateix, com vull viure a partir d’ara. Pensava que havia fet teatre només per rebel·lió, vaig tenir un any sabàtic, als 39, quan vaig saber que no podria tenir fills i un altre any per sortir, va ser un any d’eleccions, molt interessant, un replantejament dels anys que et queden.

El teatre us dóna una visió de l’humà molt gran.
Si, molt, l’últim que vaig fer, una monja de la caritat, on exemples que serveixen molt a la societat, i fa falta dir-ho, recordar-ho, perquè al final hi ha molt soroll, espectacles de gent dolenta, escabrosa, de notícies que diu la premsa que són totes dolentes i jo crec que fa falta donar també aquesta versió, dir que l’ésser humà és profundament bo i, és clar, si estem tot el temps incidint en les coses violentes, doncs és clar, també la gent pot tornar-se cínica, i penso que perdre la fe en l’ésser humà o perdre la fe en la voluntat de les persones, o en el fet que es pugui millorar la societat és involutiu en comptes d’evolutiu. Crec que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. I penso que nosaltres els actors, també podem col·laborar en aquest procés, doncs simplement intentant escollir amb responsabilitat els papers que fem i intentar que allò que diem sigui més o menys paral·lel amb el que nosaltres creiem.

Entrevista a Assumpta Serna

Entrevista a Assumpta Serna

I potenciar el positiu…
Tant pel viatge intern que hem de fer amb els personatges que representem com per aquesta projecció, crec que tenim una responsabilitat d’escollir les coses bé i de fer una cultura positiva que tombi una mica l’estat de les coses.

L’any 93 et cases amb l’actor Scott Cleverdon, molt més jove que tu.
He tingut molta sort, l’Scott és una persona que a part de ser molt intel·ligent és molt divertit, i també molt diferent de mi, aquesta diversitat de veure altres maneres de fer per arribar a la mateixa conclusió és interessant, no és fàcil perquè cadascú te els seus patrons. És una bona manera de conèixer-te a tu mateix. Jo no entendria la vida sense parella, per mi és una manera molt rica de viure la vida. Som animals que busquem aquesta compenetració amb l’altra persona. Ens enamorem de coses que tenen a veure amb nosaltres. A vegades que no podem donar-nos a nosaltres mateixos.

Cal dedicar-se.
Si, una cosa que jo faig i ho faig cada dia, encara que siguin cinc minuts, faig un llampec de pensament de dir, que bé que estic amb aquesta persona, avui li faré això… la idea d’anar nodrint una mica, no hi ha dia que no ho faci, sense adonar-me de vegades, tenir sempre un moment de voluntat cap a l’altra persona, o l’altre cap a tu, guardar un moment de felicitat cada dia vers l’altra persona.

Vas treballar amb els millors directors de cinema, Bigas Luna, Carles Saura.
Si, a Carles Saura li dec moltes coses, va ser al començament de la meva carrera, li agradava compartir amb mi el muntatge i vaig aprendre molt, m’invitava a estar allà, només havia d’estar, va ser de molt creixement per mi.

“Dulces horas” la teva primera pel·lícula.
Sí, em vaig donar a conèixer amb aquesta pel·lícula. Jo era a Madrid al 78 i això va ser al 82. Vaig anar de pressa però no tant, recordo moments molt dolents a Madrid, no tenien res per menjar i demanaven pel carrer, i els diners em servia per anar estupenda al càsting o a veure a algú, o sigui que les prioritats no eren el menjar, la prioritat era buscar treball, treball bo. Ara els hi dic als estudiants quan diuen que tot és difícil, si, però si no arrisques, si no creus en tu, com creuran en tu els altres, a on arribaràs? S’han de trencar moltes coses per ser tu en aquest món. Al final no és qui és millor actor sino qui es compromet més amb allò que fa.

La major part de la teva carrera l’has fet fora d’Espanya
Des del 85 estava anant a Paris, vaig fer una comèdia en francès que va anar molt bé, vaig fer riure i al 88 vaig anar a Els Àngels i vaig estar fins a l’any 2000 i com que les meves pel·lícules eren europees també vaig estar per aquí.

I com és que una actriu catalana de primer nivell no ha treballat a Catalunya.
Si, jo sempre dic que per tot el que he fet se’m coneix poc. És una mica perquè hi ha aquesta estructura de TV3, i és clar, els actors només són aquests, és una mica tancadet.. No sé qui ha fet 150 pel·lícules i 50 sèries de televisió, i ha estat donat classes des del 93. No sé quants actors tenim aquí d’això. Hi ha moltes coses d’aquesta cultura catalana, que s’ha sabut fer molt bé, excepcionalment bé, però al mateix temps ha d’haver-hi una escolta a Europa, a Amèrica i a Madrid. Des d’aquesta visió una mica des de fora sempre em fa por que ens posem petits.

Entrevista a Assumpta Serna

Entrevista a Assumpta Serna

El 2004 vas fundar l’Escola de l’Actor i la Fundació First Time.
Quan l’actor de teatre no té formació de cinema llavors fem aquesta especialitat, un postgraduat pels actors que volen fer cinema, ens dediquem a la formació d’actor i treballem el codi ètic, repassem totes les relacions de l’actor amb diferents col·lectius dintre de l’audiovisual, és a dir, actor, director, maquillador, director de càsting, etc. per intentar que abusos de poder no hi siguin, que hi hagi una responsabilitat dins el treball, aprendre del conjunt i veure-ho com una riquesa personal. És una altra manera de fer cinema que he vist que funcionava, amb un respecte pel treball de tots, veure-ho com una aportació de conjunt. Relacionar-se sense aquest abús de poder. No hi ha res millor que aquesta il·lusió per fer les coses i jo ho he viscut això a fora, a moltes pel·lícules, i això m’agradaria que passes aquí.

Ets membre de l’Acadèmia de Hollywood
Des del 93 que em van invitar, vaig estar al comitè de pel·lícules estrangeres, des del 93 al 2000 i al venir aquí, em van fer del comitè executiu de la branca d’actor. Això vol dir que cada dos mesos ens reunim la branca executiva del comitè d’actors, està el Tom Hanks i d’altres, gent molt interessant, molt intel·ligent, es parla del futur dels actors, el món digital, les noves tendències, som uns quinze. Respecto molt el cinema americà, tenen aquesta indústria tan rica, de moltes coses diferents, que fan avançar les coses, cada dos, tres anys veus una pel·lícula que marca una cosa diferent i això m’encanta veure-ho, coses originals.

Vas fer una sola pel·lícula amb Almodóvar.
Quan jo estava a Madrid, que ell encara estava a correus, va fer aquella pel·lícula, “Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón”, jo sortia a una escena o dos. Aquest va ser el primer contacte amb Almodóvar, quan ell començava. Anys després em va cridar per fer Matador.

I l’última que has fet, “ Red de Libertad”
Si, amb un director jove, Pablo Moreno, és la història de sor Helena Studler, una monja que va muntar una xarxa de col·laboradors per alliberar a 2000 persones dels camps de concentració nazi a França, en la segona guerra mundial.

Una dona valenta…
Si, un exemple, amb aquesta voluntat d’estimar. Vaig llegir el seu diari, on va relatant els fets, d’una manera freda, descriptiva. Quinze o vint anys més tard la seva neboda escriu donant tot el context del moment que allò passava, llavors et canvia molt la visió, perquè ella ho veia tot molt discretament i això és una gran virtut, aquesta discreció, aquesta mesura, “no és que sigui valenta, diu, és el que s’ha de fer”. És un dels personatges més macos que he fet últimament.

Vas voler conèixer a les monges d’aquí a Barcelona.
Si, les filles de la caritat que jo he conegut a partir de la pel·lícula són així, gent molt modesta, de no presumir de res. Són dones molt interessants, estan prop de Pedralbes, tenen un lloc molt maco i estan fent molta feina amb els homes i dones abandonats al carrer, gent que està rebutjada a tot arreu. I si, van venir a veure la pel·lícula.

I l’última que has fet?
“He matado a mi marido”, una comèdia que s’estrenarà al març o abril a Els Àngels, que faig de criada, molt divertida. I un curtmetratge que he protagonitzat sobre l’alzheimer, molt interessant que ha estat presentat al Festival Filmets de Badalona.

I de teatre?
Estic fent diferents bols per Espanya, amb una obra de teatre que es diu, “Concierto para un olmo”, és un espectacle molt bonic, amb un concertista de piano i dansa contemporània.

Que és essencial per l’Assumpta Serna?
El més important, estimar a la gent, crec que és essencial respectar als altres, m’agradaria saber escoltar, essencial saber que les persones són bones, essencial també veure les coses positives.

Per Antonia Utrera

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter