L’atracció per la destrucció
En el sí de la masculinitat tradicional nia un impuls de mort. Hi estem tan acostumats que ja no ens crida l’atenció. La literatura èpica des de “La Ilíada” ha elogiat la mort honrosa, coratjosa, en nom d’un suposat “ideal”. I aquest relat s’ha anat transmetent generació a generació, de pares a fills. Està omnipresent: en les pel·lícules dites d’acció (o les de guerra), en alguns videojocs, en lemes revolucionaris com aquell de “Patria o muerte!” o en cançons contràries com ara l’himne del legionari que comença amb allò de “Soy el novio de la muerte”. Sovint observem que els assassins masclistes, després de matar, acaben suïcidant-se. I ballar amb la mort porta a alguns homes a flirtejar amb el risc, bé sigui conduint temeràriament, bé menystenint la seguretat en el lloc de treball o bé, per exemple, fent el brètol practicant el balconing.
Durant els aldarulls a Barcelona posteriors a la sentència del procés, hem vist grups de nois -significativament abillats en negre- cremant, trencant, fascinats per la resplendor del foc (que bé que queden en Instagram aquestes fotos de siluetes sobre fons de flames!). Per cert, violència que respon a una altra dels guàrdies també uniformats en negre, front armat d’una violència institucional, aquella que destrueix vides amb desnonaments, EROs, precarietat i repressió, només prement el botó judicial, laboral o, com en aquest cas, policial.
Tot plegat esdevé una mena de ritual col·lectiu d’una determinada masculinitat “heroica”. És l’estètica bèl·lica, basada en el gaudi de la destrucció. Des del poder també estem vivint aquesta fascinació per l’abisme, per la destrucció de l’altre. No és sorprenent que hi hagi poques noies implicades en aquest ritual (tot i que sembla que cada cop n’hi ha més, senyal que una part de les dones s’han incorporat a aquest simbòlic destructiu). Però segueix essent quelcom masculí, incorrectament anomenat “testoterònic”, perquè no rau en les hormones, sinó en una cultura patriarcal mil·lenària. I com passa sempre en els ritus de mascles, com aquesta identitat masculina és molt feble i li cal sempre el reconeixement dels iguals, cal confirmar-la en accions de grup.
Com és d’urgent desmuntar aquest sistema simbòlic de mort i substituir-lo -com ens ensenyen els feminismes- per un altre de vida! Per una altra cultura de la creació, de la relació empàtica, de la cura i no de la destrucció, de l’escolta activa i profunda i no de la dominació. Perquè també, com veiem, aquesta destrucció també ens destrueix a nosaltres mateixos.
Necessitem aprendre del moviment de les dones i d’alguns homes que han anat forjant al llarg del temps aquesta contracultura al marge del patriarcat destructor. El món està malalt de masclisme i cal guarir-lo i evitar que la mort se l’emporti. La superació del masclisme i de l’androcentrisme és realment una emergència social.
Juanjo Compairé
Homes Igualitaris de Catalunya.(AHIGE Catalunya)
www.homesigualitaris.wordpress.com
