Des de fa anys el moviment feminista ha fet una tasca de visualitzar les violències de gènere, quelcom que sempre ha estat present d’una manera no tan visible i sobretot no condemnada. Però cal tenir present que les violències de gèneres son els símptomes d’una toxicitat masclista. Per tant, si bé són necessàries les lleis condemnatòries, aquestes, encara que imprescindibles, són insuficients, com ho demostra el fet que any rere any els números de casos de violències de gènere i de violacions segueixen impertorbables.

Tot símptoma es la manifestació d’una estructura que li dona suport i les violències de gènere tenen a veure amb una estructura de valors que el patriarcat ha anat construint al llarg dels segles en aquest espai que anomenem públic tan dissociat del privat/domèstic. I és novament el moviment feminista qui torna a posar llum sobre aquesta estructura de valors, plantejant una ètica de les cures, un element clau en la economia feminista contraposada al patriarcat i capitalisme. Hem d’entendre per “Ètica de les cures” aquella que posa per damunt de tot una vida digna i sostenible per a tothom sense  tenir en compte ni el sexe, ni les ètnies, ni les races, ni les cultures ni tampoc les classes.

Alguns grups d’homes donem lloc i suport als moviments feministes en aquesta lluita contra la xacra que suposen les violències i les violacions. Es tracta d’un moviment de solidaritat en què prenem consciencia d’aquestes conductes totalment tòxiques e inhumanes. Però fins quin punt anem més enllà? Perquè no hi ha prou amb condemnar aquests comportaments. Caldria també veure quins valors els fan possibles; és a dir, quins valors conformen aquesta masculinitat tan mancada en valors associats a les cures. Què vol dir el reconeixement de cures i l’estructura ètica que això suposa? Quines emocions, tendresa, empatia, afectes, sexualitat, comprensió, reconeixement, tolerància, amor emergeixen quan tenim cura dels altres? Si aquest valors que podem descobrir en un espai como el privat/domèstic els volem realment fer nostres, també descobrirem la dificultat de aplicar-los a l’espai públic. Tot plegat hauria de portar a una demanda col·lectiva dels homes, una veritable onada d’homes al carrer en contra dels valors patriarcals i capitalistes.

Per poder creure en els homes, el moviment feminista necessita que fem dels valors de les cures quelcom personal i que exigim unes polítiques públiques que possibilitin la conciliació de cures i treball amb igualtat. Així faríem també nostre el eslògan del feminisme radical “allò personal és polític” i podríem caminar junts per fer un món sostenible i digne on ningú no en quedi exclòs.

José María Lozano
Homes Igualitaris de Catalunya (AHIGE Catalunya)
www.homesigualitaris.wordpress.com