La meva vida no és el teu porno

Les xarxes socials constitueixen avui en dia una eina formidable de comunicació on es barregen habitualment les esferes de les qüestions públiques (professió, edat o lloc de residència) del que és privat (el sistema de valors o records biogràfics) i de l’íntim (el nostre espai interior més reservat). A Internet, les persones, quan comuniquen, perdem el control de les confidències, de les imatges i dels continguts publicats. La responsabilitat en l’ús d’aquesta informació és necessària, perquè al cap i a la fi, la intimitat és el que ens confereix dignitat com a persones.

Verónica no desitjava compartir una informació íntima gravada en el passat, Fins i tot havia denunciat a Recursos Humans d’Iveco (l’empresa d’automoció on treballava) que se sentia assetjada i humiliada per la difusió entre els companys d’empresa d’uns vídeos de caràcter sexual en què ella apareixia. La indiferència, la manca d’empatia i d’humanitat de les relacions laborals en la indústria va agreujar el cas que va acabar amb la vida de Verònica. La indústria també ha d’assumir la responsabilitat que li correspon amb la societat. Es fa imprescindible una formació específica en igualtat a tots els nivells de l’empresa.

Després d’un cas tan terrible, apel·lem al càstig dels responsables i a l’educació de les noves generacions. I jo comparteixo aquestes demandes. Però també cal preguntar-se: per què exigim que la víctima s’autoprotegeixi? Per què considerem inevitable i fins i tot natural la pulsió sexual masculina?. Quan deixarem d’utilitzar a la dona com a objecte d’humiliació?. Quan deixarem d’utilitzar el cos de la dona com a objecte de consum?. Com aconseguirem que la identitat sexual, la masculinitat hegemònica es vinculi a l’emocional igualitari?

Si trobem resposta a aquestes i altres preguntes que ens puguem fer, evitaren altres casos similars de violència masclista.

Toni Soler, Homes Igualitaris
(AHIGE Catalunya)
www.homesigualitaris.wordpress.com