José Corbacho: “Nosaltres els humoristes hauríem de dependre més del Ministeri de Sanitat que del Ministeri de Cultura”

Per: Antonia Utrera.-

José Corbacho (L’Hospitalet de Llobregat, 12 de desembre de 1965) Actor, director, guionista i humorista. Ha fet teatre, televisió i cinema. Durant dotze anys va formar part de La Cubana, i després va treballar a la productora El Terrat, de la qual n’és soci en l’actualitat. A la televisió l’hem vist a Homo Zapping, i en programes com “MasterChef”, “Tu cara me suena”, etc…Va dirigir junt al seu amic Juan Cruz la pel·lícula Tapas per la qual van guanyar un Goya al millor director novell. Corbachito, com es coneix a les xarxes socials, no para quiet un moment, física i mentalment. Inquiet i en permanent estat creatiu. Podem veure’l aquests dies al Teatre Borràs, amb “Ante todo mucha calma” que és un no parar de riure durant tot l’espectacle.

Ja aneu per la tercera temporada del “Ante todo mucha calma”

Si, nosaltres hem de fer un esforç per aconseguir estar a l’escenari, encara que no siguin les condicions que ens agraden, són les que hi ha i crec que és bo per tots plegats, tant per la gent com per mi. Un dia meravellós, poder venir al teatre i poder actuar. I la gent necessita riure, necessita entretenir-se una estona. Llavors vam dir, perquè esperar que s’arregli tot, tampoc sabem quan serà. En principi estarem fins al 28 de febrer, però possiblement anirem afegint més funcions. La meva pretensió és que la gent s’ho passi bé. M’agrada riure primer de mi mateix, i a partir d’aquí ja et pots riure de tot el que passa, i d’aquesta desraó en què vivim.

L’humor com a teràpia?

Jo crec que és una de les principals teràpies de l’ésser humà, moltes vegades dic que quan es parla tant de cultura, igual hauríem de dependre més del Ministeri de Sanitat que del Ministeri de Cultura, perquè al final jo crec que és una teràpia, la gent tira de l’humor per sobre llevar els moments dolents a la vida. A més, està clínicament demostrat que per una bona recuperació l’humor és important, a nivell d’hormones, a nivell de tot…

En aquests moments tan complexos més encara…

Si, encara que a vegades sembla que costa perquè ens van caient damunt capes de malhumor, d’empipament, de crispació i al final jo crec que la gent el que necessita és llum, alegria i humor.

“No vaig acabar la carrera, em va quedar l’assignatura de televisió!”

I començar a veure el final del túnel…

Si, jo entenc que la gent digui, no tinc ganes de riure, però crec que s’ha de riure, no tinc ganes de sortir a caminar a l’aire lliure, no tinc ganes de menjar, s’ha de menjar, s’ha d’anar a caminar, a fer esport, no tinc ganes de riure, doncs s’ha de riure…

Vas començar a fer teatre des de molt petit.

Vaig començar al col·legi, al Casal dels Àngels a L’Hospitalet. Hi havia uns professors que em van posar una mica el bitxo del teatre… Vaig fer una obra quan tenia nou o deu anys i em va agradar molt l’experiència, aquella sensació de la llum que s’apagava, el silenci de la sala, els riures i l’alegria de la gent, tot i que eren familiars i amics i veïns del barri, però era molt agradable i aleshores, amb uns amics del cole vam muntar un grup de teatre i així va començar una mica tot aquest joc.

I la primera vegada que vas pujar a un escenari professionalment?

Tenia vint-i-tres anys, va ser amb La Cubana. Ja teníem un grup de teatre i fèiem coses. Vaig conèixer a Jordi Milán i just va coincidir que una persona deixava la companyia i en Jordi em va preguntar si volia entrar, i va ser així, d’un dia per l’altre. Jo estava estudiant i els meus pares: “però a on vas?!”. Doncs me’n vaig anar a La Cubana. Al principi anava alternant amb els estudis, estava fent periodisme.

No vas acabar la carrera?

No, em va quedar l’assignatura de televisió. Una vegada vaig anar a la Facultat de Periodisme a veure si es podia fer alguna cosa, “no, perquè has exhaurit totes les convocatòries” em van dir… Li vaig fer a la meva mare una orla falsa, i allà està al menjador. Un dia em va preguntar: “¿esto es de mentira, no?”… “Bueno, mama, ¡¿y los años que has vivido contenta?! eso no te lo quita nadie”.

“Aprens molt més quan la “cagues” que quan va tot bé”

La Cubana ha donat molt bons actors i actrius.

La companyia La Cubana és una escola, un institut, una universitat… Perquè el bo que tenia és que no era aprendre un paper i sortir a l’escenari i ja està, sinó que allà fèiem de tot, vestuari, carregar al camió, muntàvem, desmuntàvem, i tot això ens donava una visió de l’espectacle molt diferent, anava molt més enllà, a nivell de producció, de tot. I sobretot era molt divertit crear els personatges. Me’n recordo amb el Jordi, al principi quan tenia l’oficina al carrer del Carme, a prop de les Rambles i baixàvem a les Rambles a mirar a la gent per fer després els personatges que sortien a “Cómeme el Coco Negro”, a “Les Teresines”…Al final és una forma molt xula de construir el personatge. Vaig estar dotze anys, vaig aprendre molt!

I després vas anar a El Terrat que també va ser una altra “escola”.

Si, quan vam marxar de La Cubana, el Santi Millán i jo, vam marxar tots dos el mateix dia, l’Andreu Buenafuente se’n va assabentar i ens va cridar, primer al Santi i al cap de tres mesos el Santi em truca i em diu: “escolta’m, l’Andreu vol parlar amb tu i tal…” I allà vaig estar deu anys, crec. Va ser una altra escola de com fer televisió, un altre aprenentatge de moltes coses que després et van servint.

Tens un pensament molt creatiu.

Sempre estic aprenent, això és importantíssim… només has d’estar una mica obert I també la gent amb la qual et trobes, jo he tingut la sort de coincidir amb gent tan brillant com l’Edu Soto, el David Fernández, la Sílvia Abril, la Yolanda Ramos, el Paco León… Només que miris amb una mica d’atenció, aprens tant d’ells!

Els companys de feina…

Si, em flipava Rubianes, m’agraden Els Joglars, m’agrada molt el cinema, al cine sempre estàs aprenent, però a vegades t’oblides de la gent que has treballat, de la gent amb qui treballes aprens molt… Poder estar amb l’Andreu (Buenafuente), amb Berto (Romero), són gent molt bona, només estant al seu costat ja estàs aprenent… Però també l’has de posar ganes!. Al final som còmics, ens podem equivocar, si jo veig que un monòleg no funciona t’inventes una altra cosa, no sóc un cirurgià cardiovascular que si m’equivoco pot ser un problema, m’equivoco en un acudit, doncs no passa res. Amb aquestes proves i errors hem anat aprenent uns dels altres…

El teu espectacle té molt d’improvisació…

Si, encara que m’agrada tenir un guionet, però la vida em dóna molt material!. Truca ma mare i em diu: “¿has vist això dels Pcr’s?”… “Ostres!, això ho haig de dir”. O “El confinament municipal es pot trencar per anar al míting…!” I tu dius: “però això és un acudit?!, molt surrealista tot… I llavors a la que li fas punta, la gent li fa gràcia veure que riu del que riu tothom.

El 2006 vas guanyar el Goya al millor director novell per la pel·lícula “Tapas”.

La experiencia de Tapas va ser meravellosa, primer perquè a mi m’agrada molt el cinema. Vaig molt, si puc anar cada setmana, vaig. La vam gravar al meu barri, parlàvem de coses molt properes, i va ser molt bonic, la gent se’n va bolcar, i al final va sortir molt bé. I el moment del Goya també va ser molt especial, perquè jo veia els Goya i sempre em deia, que guay!. i un dia et veus allà… Jo estava borratxo d’alegria… Vam quedar supercontents.

De tot el que has fet al llarg de la teva vida, de què et sents més orgullós?

Jo em sento més orgullós de les coses més personals, de la família, d’haver anat a buscar al meu fill fa setze anys, de les coses personals. A nivell professional, tot i que és molt vocacional i m’agrada molt, tinc moments meravellosos…. Aquesta és una professió que encara que hagis fet molt, el que importa és el que has fet avui, per molt que hagis fet coses, si la gent que ve al teatre no s’ho passa bé, a la gent li dóna igual que hagis fet això i això… És el que fas en el moment. Però, és clar, quan miro enrere veig que les coses són una conseqüència i has anat fent una cosa. I és veritat que tinc moments inoblidables com els temps de la Cubana, moments amb l’Andreu, quan fèiem Homo Zapping, un programa molt xulo, el moment de Tapas, a més fer una peli amb Juan Cruz, amic meu de tota la vida. M’ho he passat molt bé també a “MasterChef”, a “Tu cara me suena”… he tingut moments molt xulos…I mires enrere i veig tota la gent amb qui he tingut la sort de compartir viatge… I també han sortit coses que no han funcionat, i està molt bé, aprens molt més quan la “cagues” que quan va tot bé… Però si, hi ha molts moments de felicitat, i això clar, és una sort.

Fa pocs mesos que t’han fet un trasplantament de ronyó. Com et trobes?

Molt bé, va ser una experiència que ja sabia que arribaria, em porten a la Puigvert des que tenia quinze anys, perquè vaig néixer amb espina bífida encara que amb un grau suau, però això em provocava que un ronyó no funcionava bé des de petit. Sabia des de feia quatre o cinc anys que aquest moment de fer trasplantament arribaria. I va coincidir amb aquesta pandèmia. Finalment va ser a l’estiu passat. La meva germana gran va ser la meva donant, que continua cuidant-me….

Projectes?

Projectes sempre hi ha! M’agrada molt sembrar i m’he dedicat molt durant aquest 2020 a causa de tot aquest tema de la pandèmia, confinament, trasplantament, a tancar-me a casa, escriure molt, a anar sembrant. Estem treballant amb Jordi Milán una pel·lícula basada en un espectacle de La Cubana i estem molt contents de com va aquest viatge… També una sèrie amb alguns dels amics de qui hem estat parlant i continuar fent teatre. La veritat que els projectes sempre hi són. Després uns sortiran i altres no, però bé, allà hi som…

Molts d’èxits en tots els teus projectes! De moment, t’anirem a veure al Borràs!

Antonia Utrera