Entrevista a Laura Aubert. Acelobert. Maç 2021

Laura Aubert: “D’un dia per l’altre ens van dir: ‒no vingueu a assajar, ho han tancat tot‒”

Per: Antonia Utrera.-

De petita volia ser grangera, després va pensar estudiar biologia, motiu pel qual va fer el batxillerat científic, però el cert és que als tres anys ja començava a tocar el violí, després va venir l’època de la coral i la fundació de la companyia Els Pirates, i sense adonar-se es va trobar estudiant a l’Institut del Teatre. Aquesta és la fluïdesa amb la qual el seu cor i la seva vida batega. Laura Aubert (Barcelona, 7 d’abril 1987) és actriu i cantant. L’hem vist a La Tendresa, d’Alfredo Sanzol (2019); L’Hostalera, de Pau Carrió (2017), o Amor & Shakespeare, de Josep Maria Mestres (2015). Va participar en la gestió de la programació del Teatre El Maldà de Barcelona. És cofundadora d’Els Pirates Teatre, una de les primeres companyies de teatre alternatiu de Barcelona i va ser membre de la primera generació de la Companyia del Teatre Lliure. Va participar en sèries televisives com El Crac, de Joel Joan i Hèctor Claramunt (2016-2017), o en la telenovel·la Com si fos ahir, de Sònia Sánchez (2018).

Ara la podem veure, fins al 2 de maig (han prorrogat!), al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’estrena de l’obra “Canto jo i la muntanya balla”, sota la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué, una producció de La Perla 29. Ens cita al teatre una estona abans de començar la sessió, per poder parlar de l’obra en cartell, de la seva trajectòria, de la seva vida i les seves inquietuds.

De què parla “Canto jo i la muntanya balla”?

És la versió d’una novel·la que va sortir recentment, de la Irene Solà, i és la història d’una família que viu a la muntanya explicada a través de la natura i dels animals, treu pes al patiment humà, sent un element més d’aquest planeta. L’obra és quasi un poema enormement llarg, jo recomano molt llegir la novel·la, nosaltres hem hagut de seleccionar què explicavem i què no, però és clar, quan acabes de llegir-la, ho entens tot molt bé.

El que més t’agrada de l’obra?

El que més m’agrada de l’obra és justament les titelles, es barregen molts llenguatges, com a la novel·la, hi ha el món dels morts, el món dels vius, el món dels animals, de la natura i una manera d’explicar-ho, sobretot la part dels animals és amb titelles, i a mi m’ha encantat poder-me aproximar en aquest món. El Guillem per exemple, els seus pares són titellaires i han portat a l’Alfred Casas, que és un titellaire increïble, d’aquí a Catalunya, que ha fet les titelles, ens ha ensenyat a manipular-los i ha sigut preciós, he pogut explorar aquesta part que no havia explorat mai, i m’ha encantat.

Laura Aubert. Revista Acelobert Barcelona

Laura Aubert actriz – Teatre Biblioteca Catalunya

Això d’explorar a tu t’encanta…

Sí, a mi m’agrada molt explorar coses noves!

La teva vena artística va començar amb la música.

Sí, el meu pare és violinista llavors la música era una cosa que entrava en el meu dia a dia i vaig començar a tocar el violí als tres anys, el meu germà també el toca, la música sempre s’ha fet a casa. Vaig anar entrant d’una manera molt natural, vaig començar a cantar en el cor i quan estava a la coral ens van dir que necessitaven nens que cantessin, van buscar per diferents escoles municipals de música, vam fer un càsting, ens van seleccionar i amb aquests nens es va crear la companyia Els Pirates. Més tard els meus companys anaven entrant a l’Institut del Teatre, jo era la més petita, i vaig dir que jo també volia entrar, tampoc sabia molt bé a on anava, no havia fet mai classes i va ser així com vaig fer la carrera. En sortir vaig tenir sort, de seguida vaig trobar feina.

Però tu el que volies era treballar de grangera.

Si! (riu) el meu animal preferit era el porc, jo sempre volia ser grangera de porcs.

Eres molt petita…

Sí, però bé, em va durar la broma, va durar lo seu….

Sí? Fins quan?

Jo crec que fins als onze… El món de la granja m’interessava i després volia fer biologia també, vull dir que era una opció, era un camí…

I en algun moment vas decidir que no…

Va ser en el moment d’Els Pirates, si vols dedicar-te a això t’hauràs de professionalitzar, vaig dir jo, hauràs d’estudiar. I vaig entrar a l’Institut del Teatre, encara que jo havia estudiat batxillerat científic per poder fer biologia, si es donava el cas.

Sempre t’ha agradat la natura i aquesta obra és una altre senyal… Estaràs feliç!

Sí, sí, sí, de fet me n’he anat a viure fora de Barcelona també.

Llavors ja no vius al barri de Gràcia?, vas néixer al barri de Penitents, oi?

Sí!, el Turó del Cargol era el meu cole! He marxat, però Gràcia sempre serà el meu barri.

Has fet molt teatre, algun personatge que hagis fet que t’agradi especialment?

Tots ho són, perquè tots t’aporten coses i en moments molt diferents, no et sabria dir, el personatge de la Llusieta d’Els Feréstecs va ser molt especial, però tots t’aporten coses noves.

La música forma part de moltes de les obres que has fet…

Moltes vegades són ells mateixos, els directors de l’obra, però ja m’està bé, cada vegada es barregen més les disciplines i la música en directe crec que és important, però no és una cosa que triï jo, tot i que m’agrada fer-ho. També és una manera d’obligar-me a continuar estudiant. I m’obre possibilitats, m’ajuda a tenir més feina.

Com estàs portant aquesta situació d’inestabilitat amb la pandèmia?

Vaig estar tot un any parada, em va enganxar de ple. Estava començant a assajar “Les Veus Interiors” de Xavier Albertí al TNC, vam fer una setmana d’assajos i pintava molt bé, l’equip era molt xulo, i d’un dia per l’altre ens van dir _ no vingueu a assajar, ho han tancat tot _. Van ser quatre mesos de feina perduts. I després em va enganxar que havíem d’estrenar “Testimoni de guerra”, el monòleg que vaig fer amb el Pau Carrió a Temporada Alta, i també ens va enganxar la segona temporada de teatre, total que he estat un any sense treballar.

Entrevista a Laura Aubert. www.acelobert.com

Alguna cosa positiva del confinament?

Si, m’ha anat bé per valorar molt més quan tinc feina, sempre he tingut molta sort i he anat empalmant una cosa darrera l’altra i a vegades el cansament fa que et queixis, i ara ho valoro molt, moltíssim. I també em passa que em poso una mica menys nerviosa en el sentit que ja m’és igual el que pensi la gent, ja no m’importa tant, no sé per què… Però no m’angoixa tant “el que diran”.

Has fet televisió i teatre, quan et veurem a la pantalla gran?

És una cosa que m’agradaria, crec que ho faré aviat, estic amb dues amigues escrivint coses, i potser d’aquí a dos anys…

Tens alguna mania, algun ritual abans de sortir a l’escenari?

Si, perquè com que és una feina que dius, no sé què passarà, t’aferres al que sigui, són petites coses, rentar-me les dents, això és molt típic, molts ho fem, després, abans de sortir, jo per mi em canto una cançoneta, una cosa que faig sempre just abans de sortir, un tros d’una cançó no vull dir-la perque es meva_ que a mi m’agrada molt, d’una pel·lícula antiga…

Que t’agrada fer en el teu temps lliure?

Moltes coses, quedar amb els amics, anar al gimnàs, m’agrada fer el jardí, m’agrada tocar, cantar a casa, llegir…

El pròxim 8 de març celebrem el dia de la Dona…

Voldria dir que el dia 8 de març no hagués d’existir perquè no haguéssim de reivindicar res, que el dia de la dona fossin tots els dies i m’agradaria molt que les dones ens posem més creadores i que ens atrevim a exposar els nostres punts de vista i no tenir por d’aquesta lacra que arrosseguem que no valem tant, doncs m’agradaria que comencem a explorar i comencem a explicar les històries des del nostre punt de vista i els homes també, igual, però tot junts, i les dones també, que ens atrevim més a fer-ho, a treure’ns la por una mica de tot, i també estimar-nos una mica més.

Amb la crisi actual a l’Institut del Teatre pels escàndols d’assetjaments i abusos sexuals, vas ser molt valenta en manifestar el teu punt de vista públicament.

Malgrat que està sent dolorós, per tota la professió ho està sent, jo dic que parlem totes i intentem detectar les coses i no tenir tanta por i així tampoc hauran problemes després, evidentment cadascú ha de fer la seva reflexió i és dolorós ara per tothom, i em sap molt de greu, espero que ens aporti llum tot el que està passant.

En tot cas ha estat un pas necessari.

Sí, s’estan removent moltes coses.

T’agraïm molt la teva valentia i també t’agraïm tot el teu treball, des de la primera vegada que vas pujar a un escenari, que segur era casa teva, perquè de petita ja jugaves…

Sí, tot era un joc…

Anar al teatre és fantàstic, més encara si és per anar a veure “Canto jo i la muntanya balla”, allà ens veiem!

Antonia Utrera