Homes Igualitaris: “Entre generacions”
Per: Carles Llorens.-
Fa mesos vaig tenir l’ocasió de poder veure a València l’obra de ballet filosòfica contemporània “Generació Z: Surfejant l’herència” Un espectacle coreografiat i dirigit per Roseta Plasencia i escrit per Juan Pablo Serra, en què 9 ballarines i ballarins brillants de l’esmentada generació expressen l’alegria i l’horror del món que els toca viure.
Un món ja lluny del meu. I alhora no. I me n’alegro. I alhora no.
Vull compartir-vos tres fragment extrets de l’obra:
«Ser capaces de reconocer nuestra vulnerabilidad,
de exponerla públicamente, y transmitir aquello
donde no nos alcanzan las palabras
es un acto de rebeldía e inconformismo»
«nuestras fronteras se diluyen,
el sistema nos expulsa,
nos aliena.
Nuestra generación habita en la paradoja del utilitarismo extremo,
en que si el tiempo no genera beneficio cuantificable es tiempo perdido»
«somos la representación
del enigma de la identidad,
de la incertidumbre hacia el futuro,
de la inestabilidad del presente.»
És la generació de la meua filla, la de les meues alumnes, la dels meus alumnes, la de moltes persones a prop meu. Me pregunte[1] si, intergeneracionalment, ens sabem mirar, parlar i escoltar d’una manera sana, constructiva, empàtica, lliure de barreres i prejudicis… Part de la meua lluita i el meu desig és procurar-ho, persistir, aconseguir-ho.
No vaig viure en cap col·legi ni institut la presència d’emigrats, d’altres realitats d’amor o sexuals visibles i clarament orgulloses. Allò fou un món segregat per sexes, sense expressivitat emocional i amb una incomunicació quasi absoluta en tot allò que ens construeix com a persones.
La Generació Z m’agrada pel que té de vida lluny d’aquella caspa i en què la meua filla, com tantes i tantes xiquetes i xiquets d’avui, gaudeix en pau per la seua orientació i en què la comunicació oberta, directa i a cor obert és la base junt a l’amor. En què les seues amistats -impensables en la meua infantesa- venen de llocs diversos, aprenent nodrint-se. Una molt bona part del meu alumnat actual és així.
Sé que el seu futur és incert i el seu present inestable. Per a elles, per a ells, per a la meua filla i també per a mi. Però queda la dansa, queda l’amor i queda el desig de caminar junts.
Carles Llorens. Homes Igualitaris de Catalunya.
https://www.homesigualitaris.cat/
[1] Aquest text està escrit en la versió valenciana de la llengua catalana.
