Homes Igualitaris: “La nit que va canviar-me la vida”

Per: Juanjo Compairé.-

Ho teníem tot preparat: el necesser, la robeta, tot planxat i plegat amb molta cura en una bossa a la sortida de casa, per si calia sortir corrents. Ella ja havia sortit de comptes i feia dies que dormia inquieta. Aquella nit havíem sortir a mirar llibres a la Fira del Llibre en català. Tot indicava que aquella nit seria com les anteriors.

Però de sobte tot es va precipitar. Corredisses, arribar a urgències a corre-cuita. La preparen amb l’epidural quan encara no havia ni arribat l’obstetre, perquè el part anava ràpid. Eren quarts de quatre de la matinada i l’entreson i aquell llum potent del quiròfan, un blanc que ho penetrava tot, li donava a tot plegat un aire de somni, d’irreal.

Però no. Dret a darrere de la mare, fent veure que empenyo o que l’ajudo a empènyer, sento les escridassades, els gemecs. I en un tres i no res, em trobo amb una mena de conillet de color blau – així m’ho va semblar- que em posaven als braços, encara humit i plorós. Era la meva filla i em semblava que em relliscaria, que em cauria al terra i em passaria com a la cançó de Victor Manuel (“Sólo pienso en tí”). En aquell moment em pujaven un munt d’emocions contraposades: responsabilitat, amor, por, felicitat…

Veient la criatura, menuda i arraulida al pit de la mare, em quedava una sensació molt intensa. Havia assistit a un acte prodigiós de vida. Veient-les totes dues, filla i mare, mare i filla, era conscient que entre elles hi havia un vincle molt fort. Al seu costat em sentia petit i veia que el meu paper d’ara endavant seria deixar d’intentar ser protagonista i reconèixer la força d’aquest vincle. Alguns li diuen “terciaritat” a aquesta posició. No sé si l’expressió és encertada, però aquesta “triangulació” amb la mare i la criatura pot ser transformadora si és igualitària.

En tot cas, en aquells moments, veia clarament de quina manera sovint els homes hem volgut sentir-nos centre del món. Si estiguéssim presents realment acompanyant l’embaràs i el part, no aniríem de fatxendes. El nostre paper com a pares és cuidar la vida, no voler-la acaparar. Per això vull recordar per sempre aquella nit que em va canviar la vida.

Juanjo Compairé

Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)

https://www.homesigualitaris.cat/