Per Antonia Utrera.-
Ens trobem a la placeta de Sant Vicenç de Sarrià a Barcelona, el barri on Tortell Poltrona va viure la seva infància i joventut. Diu que abans aquest barri era un petit poble on corria l’aire quan encara no havia arribat la colonització dels barris del voltant. “Mira si era petit aquest poble que la primera vegada que vaig fer un petó a una noia va ser a la plaça Sarrià de l’església, quan tenia dotze o tretze anys, i quan vaig tornar on hi era la meva mare, em va fotre una bufetada, això sense internet, o sigui, imagina com corrien les notícies, de terrat a terrat… Tortell Poltrona, el seu nom real és Jaume Mateu i Bullich (Barcelona, 7-4-1955) és l’artista de circ més reconegut a Catalunya, cofundador de Pallassos sense Fronteres i un autèntic referent a Europa tant per la seva trajectòria personal com per la creació del seu propi circ, el Circ Cric.

Però tu vas començar sent cantant còmic.
Si, va ser en aquesta mateixa plaça on estem ara, als començaments dels 70, on van prendre la llibertat pel mànec i ens vam començar a organitzar a partir de les associacions de veïns, i nosaltres joves, irresponsables, inconscients, tiràvem pel dret. Hi havia una família amb un avi que era compositor de llapis i fabricant de sardanes, el Sr. Masats dels llapis Alpino, va regalar als seus néts una orquestra de jazz sencera i a partir d’aquí vam tindre accés a instruments musicals, en aquella època vam ser uns privilegiats. En aquest barri nosaltres preníem el cafè al costat del Garcia Márquez, al costat de Solé Tura, de J.V. Foix, molta gent que em va marcar la vida, per tant era un lloc de bogeria, evidentment, perquè s’anava replegant aquí el bo i el millor de tot, des del Raventós socialista, al Raimon Obiols, que era fill del pintor, és l’àngel que està pintat a la parròquia.

O sigui que tot va començar aquí…
Jo vinc d’abans, dels pastorets i del centre parroquial. Si et fitxes, al món dramàtic hi ha dues línies que són els dramàtics i els còmics. Els dramàtics eren tots d’Esparreguera i d’Olesa. I els còmics veníem tots dels pastorets. En aquell moment el teatre religiós va mantenir durant el franquisme tot el que va ser l’essència teatral, tota l’essència dramàtica. I a partir d’aquí, quan es va obrir l’olla, els que estàvem més preparats era la gent que veníem d’aquestes coses. I jo molt vinculat amb el barri, i també al centre parroquial.

I aquí vas descobrir que t’agradava fer riure…
No, això va ser a l’escola, per mi tenia més valor fer riure els meus companys i fer-los feliços amb les meves gamberrades que no pas els càstics i les bufetades. Això ja m’ho van fer pagar allà (riu) els càstics escolars.

És difícil fer riure?
Hi ha una cosa que és molt universal, els éssers humans que són capaços d’expressar les seves emocions sense vergonya. I m’estic referint als nens que encara no han desenvolupat la seva part sexual, senten les seves emocions sense cap mena de vergonya i és més fàcil fer-los riure. També després quan actues amb Pallassos sense Fronteres, que no han vist mai un espectacle, quan ho fas, per dolent que sigui (riu), és el millor de la seva vida. Tinc la sensació que la cultura és l’art que és capaç de millorar el pensament i la vida de les persones. I el problema és que hem aconseguit crear una cultura de merda enfocat només al consum, i aquesta també és una cultura, però no una cultura que afavoreixi el pensament, gaudir del temps que tens de consciència, sinó que volen que consumeixis, com un idiota.

D’adult, adulterat…?
La meva percepció és que quan naixem tenim un instint animal, regit pel sistema parasimpàtic al cos, el cor de les emocions, a l’estómac, que és quan et fa mal si rius molt o plores molt, que estrenyis quan fas caca, que funciona molt per les olors, el tacte, que xucles quan tens el pit de la mare, i això no és un pensament racional. Després es desenvolupa el cervell, després el sexe, i quan et fas adult i ets conscient per primera vegada que et moriràs. I quan arribes a aquest punt has perdut el teu nen interior, que és el que està vinculat amb la teva intel•ligència emocional. I ja no respons com tu ets sinó que respons com els altres et vegin. I a partir d’aquí entres en una altra dimensió que et fa perdre moltes coses.

I tu com t’ho has fet per no perdre aquest nen interior?
A mi m’ho ha portat molt la feina i fer el que a mi realment m’interessa, que és la poesia escènica. I dintre d’aquesta poesia escènica poder fer que la gent obri un parèntesi als meus espectacles i que passi un àngel. Jo entenc la poesia no només com una cosa escrita sinó com a un acte, que pot ser una pintura, una pel•lícula, una fotografia… Per mi la natura és poesia en estat pur. Però com que no té un marc per poder-la delimitar, estem acostumats a no poder veure-la perquè no està emmarcada. I això a mi m’ha portat a buscar aquesta transparència amb mi mateix. No ho aconsegueixo sempre però sí que em vaig proposar de no dir-me mentides a mi mateix, dir el que penso, reaccionar… Vaig ser pare als vint-i-un anys, vaig tornar a ser pare als quaranta-dos, amb la mateixa companya, tinc una filla de vint-i-dos anys, tinc una neta que en te catorze i per tant estic en permanent estat de “Juguem? Si!”.

El joc facilita molt aquest contacte….
El joc i saber jugar és la base de la humanitat. Si no hi ha dos que juguen, tu no neixes. El que passa és que hi ha una mania en aquesta societat que vol implantar estereotips, de confondre l’avorriment amb la seriositat. I la seriositat amb el rigor. Aleshores les coses han de ser serioses, serioses vol dir la corbata, uns gestos determinats, i el jajaja, jijiji, està com prohibit en les coses serioses.

La rissa és una cosa molt seria…
Sí, i la vida és una malaltia mortal de transmissió sexual i a qui no li agradi que s’ho faci mirar. I això és divertidíssim. I aquí tothom s’ha mort però ningú se’n va. La terra fa quatre mil anys que funciona i nosaltres som una merdeta al costat de la nostra mare Terra i l’Univers en general.

Tot és cultura?
Ara amb el confinament s’està confonent esport amb el món lúdic i el món cultural i és evident que hi ha una cultura de l’esport, de la lúdica i que tot és cultura. Però tota aquesta cultura si no és art és un altre variant, sense desmerèixer que són tots de la mateixa mare, però hi ha aquesta confusió. El futbol és cultura si però hi ha un altre tipus de futbol que és una indústria impressionant, diferent del futbol que juguen els nens als patis, o el de la integració social que és fantàstic com a esport i com a joc. Hi ha coses que encara només serveixen per distreure de coses que realment no hauríem de distreure’ns. Temps abans es deia l’opi del poble, durant un temps va ser l’església i la religió, i durant uns anys ha sigut el futbol.

Si tornessis a néixer?
Pallasso! tornaria a ser pallasso. Tinc clavat un dels pallassos que més m’ha captivat que es deia Adrien Wettach, que va morir el 1957 i té un llibre on diu “Avui he fet l’última funció de la meva vida i el meu espectacle ha sigut acomiadat amb aplaudiments, riures i moltes llàgrimes. La gent plorava amb la meva marxa i jo vaig ser l’últim que vaig veure al Groc, el pallasso en el mirall, i em vaig desmaquillar i vaig ser l’últim que el va veure, que em va donar un cop d’ull a mi, a Adrien Wettch, desitjant-me molta bona sort a la meva vida, i acaba dient, si un dia tinc l’oportunitat de tornar a néixer, només vull ser una cosa, Groc, el pallasso”. Jo m’apunto a aquesta bíblia.

Has rebut moltíssims premis i reconeixements.
Quan fas de pallasso que és una cosa tan marginal i a sobre et donen premis nacionals i medalles. Agraïment per tots. El meu premi que espero que pugui tornar-ho a buscar és la primera rialla de tots els espectacles, al cap de 30 segons de començar, quan sé que llavors riuran i aquest és el meu premi. I aquest és amb el que em quedo i alguns molt especials com és el Memorial Joan XXIII i La Medalla al Mèrit de la Cultura a Palestina.

El 1993 viatges a un camp de refugiats de l’antiga Iugoslàvia i això et canvia la vida.
Si, de cop i volta vam veure aquesta capacitat transformadora que té un espectacle en un lloc on la gent ha perdut gairebé tot, fins a l’esperança. Llavors vam tornar, a partir d’aquí vam crear l’organització “Pallassos sense Fronteres”.

Els nens dels països pobres semblen més feliços que els d’aquí…
Si, és més feliç el que no té res, nosaltres el que hem constatat és que un espectacle amb complicitat genera resiliència, aquesta capacitat de poder lluitar amb els traumes. Els nens i nenes amb els que treballem són nanos que han sortit dels desastres naturals, surten de les guerres, que han vist la mort de prop, que tenen molts problemes a nivell psicològic. Els espectacles aquests que fem són molt senzills però tenen la seva incidència. Hem fet estudis que ho demostren, també per l’artista quan torna aquí, havent fet realment un acte cultural, perquè quan fas un espectacle allà transformes les vides de les persones. Tu tens aquesta consciència molt profunda i per tant la teva concepció canvia totalment.

La rissa és transformadora.
La rissa és una vàlvula “de escape”. Nosaltres som una olla a pressió i la rissa és el que fa que puguem xiular una mica i admetre la nostra condició d’éssers passatgers, totalment temporals, sense rissa això és molt difícil d’admetre. Tens l’exemple dels pallassos que treballen als hospitals, realment el pallasso és contracultura, intentem canviar la cultura portant alegria. Sense alegria és molt difícil tenir esperança i sense esperança no hi ha futur.

En moments molt durs com ho fas per connectar amb la rissa?
Sóc professional d’això (riu). La història llavors és que no et pots rendir i has de posar-te el nas i tirar endavant. En el moment que fas un pas enrere ja no el podràs fer mai més.

Com veus el moment actual que estem patint?
Jo veig vàries coses, per un costat, la nostra societat estava arribant a un punt de no retorn per tant, a veure què passa, hi ha senyals per tot arreu, la qualitat de l’aire cada vegada pitjor, les temperatures, l’efecte hivernacle està pels aires… S’ajunta amb això l’electrificació del món. Gent que està jugant amb bitxos que no saben controlar. Per altra banda, nosaltres cada vegada més febles. Continuem infectant de plàstic el planeta. Hem d’agrair en aquesta pandèmia que ens hagi tocat el crostó. Llavors hem d’intentar tenir una nova normalitat, que mai pot ser nova, i aquesta que hem tingut no hauria d’haver sigut mai normal. A veure. Jo trobo que s’està parlant molt de la virologia i molt poc de la immunologia, amb lo qual si el nostre sistema de menjar, ingerir i de medicant-se varia una mica podrem fer front a les coses d’una millor manera.

I la cultura?
Quant a la cultura no cal que ningú es preocupi, perquè ja ens preocupem els que ens hem d’ocupar. Ja veurem. Igual haurem d’escriure, o gual haurem de pintar a la nit d’amagat, o igual hem de fer sessions subversives.

La “Senyoreta Titat” a l’escenari és també la teva companya de vida.
Si, havia de dir-se Pepita però com que va néixer el dia 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, i el seu pare era molt montserratino, li van posar Montserrat. I jo per això em vaig casar amb ella, clar, estalvio la meitat, saps? No he de fer un regal de sant i un altre d’aniversari, em surt a meitat de preu…

Quants anys porteu junts?
Quaranta-vuit, des de l’any 72. Quan fa tant de temps que estem junts, i clar quan estimes t’hi fixes, llavors una pujada de cella, un moviment d’orella, tens molta informació sobre aquella persona que estimes i per tant, arriba un moment que és perillosament divertit, perquè la comunicació no verbal és molt més potent que la verbal, és molt més animal, molt més bèstia…

Tota la vida al costat teu…
Millor dit jo al costat seu, ella és molt intel•ligent i és clar jo m’he d’esforçar molt. I a més és una dona, i penso que en aquests moments la humanitat té pocs motius per pensar que se’n sortirà si no canvia absolutament d’estratègia i a mi em sembla claríssim que l’estratègia és donar tot el poder que han tingut els mascles durant els últims anys, sobretot en els últims dos mil anys, donar-lo tot a les dones, perquè si els homes no hi han sabut fer-ho bé, cosa que estem constatant ara d’una forma alarmant, les dones seran capaces de fer-ho, crec jo, perquè tenen un altre sentit de la vida, de l’existència, tot plegat els homes són incapaços. I encara que a tots se’ls ompli la boca amb feminismes, a l’hora de la veritat, busca directors a les revistes i diaris que siguin dones, hi ha molt poquetes, per tant la meva opinió és que el masclisme ens està portant a on estem en aquests moments i és una mica dramàtic.

Que penses d’una revista de proximitat com l’Acelobert, independent, vinculada al comerç de proximitat?
Abans no m’agradava, pensava que tants anuncis a la revista no eren necessaris. Ara que estem prenent consciència de la realitat, penso que això és senyal de bona salut social de l’entorn que es mou la revista, que trobar compromisos a partir de petites empreses i negocis, de petita gent que dóna suport, això amplia una mica el ventall. Cada vegada estic més en contra de les estructures piramidals, perquè veig que estem en estructures piramidals als partits polítics, a l’organització social, inclòs amb l’esport. I per tant aquestes petites coses que són horitzontals cada vegada mereixen més respecte i més estimació.

Parlar del comerç de proximitat és parlar també de la gent de base, de la societat civil, que és la que canviarà les coses?
En aquest moment on els grans poders econòmics ho regenten tot, fent una cultura de consum, que és absolutament nociva per la nostra existència, s’ha de donar suport a qualsevol cosa que sigui independent, des del comerç fins a les idees, jo estic per la independència, però la independència dels grans sectors econòmics, que són els que ens estan marcant unes pautes que ens portaran a l’extinció.
Encara sort que la meitat de la humanitat som dones, i com tu dius, les dones canviaran el món.
Jo estic enamorat de les dones, perquè penso que són l’única solució possible.
Projectes?
A primers d’octubre farem el Festival de Pallassos a Sant Esteve de Palautordera, i apa!, anirem somniant, intentant convertir els nostres somnis en realitat.

Per: Antonia Utrera