Paula Vives: “La resposta del públic és emocionant, després d’aquest segon tancament vam sortir a escena i van estar cinc minuts aplaudint-nos”

Paula Vives (Barcelona, 28 de setembre de 1987) es dedica professionalment a la interpretació des de fa quinze anys. Va començar la seva carrera a TV3 on, des del 2005 i durant quatre temporades, va interpretar la Mercè a El cor de la ciutat.  Des de llavors s’ha dedicat més al teatre, però li agradaria tornar a treballar a la televisió i, algun dia, fer també el salt a la gran pantalla. Mare de dos fills, és una persona molt activa, que sempre està creant i que gaudeix cuidant la gent que estima.  Actualment, i fins al 17 de gener, la podem veure al Teatre Goya interpretant la Marina a Escape Room, una “comèdia de por” on comparteix cartell amb Joel Joan, Biel Duran i Miriam Tortosa.

Com és la Marina, el teu personatge a Escape Room?

Gaudeixo molt fent d’ella però no és fàcil perquè els té molt ben posats i no té pèls a la llengua. No calla res, té molta empenta i molta seguretat en ella mateixa, i no perd mai el sentit de l’humor. A més, té la gran virtut de ser molt intel·ligent i molt “canyera”. Em va costar molt entendre el lloc des d’on deia les coses la Marina perquè jo també tinc aquesta empenta però, a vegades, no tinc aquesta simpatia.

La comèdia tracta de dues parelles d’amics amb dificultats per sortir d’un escape room.

L’Edu, que és el Joel Joan, té ganes de presentar la seva xicota als seus amics de tota la vida. Feia molt de temps que no tenia parella, i no se li acut res  millor que posar-nos a tots dintre d’un escape room on, de sobte, ens troben atrapats i serà més difícil sortir del que pensàvem. És una obra molt divertida.

En un moment tan complicat com el que vivim, deu ser difícil i alhora satisfactori fer que la gent rigui i gaudeixi durant l’estona en què es troba al teatre.

Sembla que és més difícil i, en realitat, penso que és més fàcil. La gent ho necessita, la resposta del públic és emocionant. El primer dia que vam obrir després d’aquest segon tancament, vam sortir en escena i van estar cinc minuts aplaudint-nos; una mica més i ens posem a plorar el Joel i jo, de l’emoció. Estem patint una situació molt heavy  i l’art no deixa de ser una via d’escapament per evadir-te.

Què diries als lectors perquè no tinguin cap dubte que anar al teatre és segur?

Diuen que és molt més segur que estar a casa teva, no hi ha hagut cap contagi als teatres. Deixen seients de distància de seguretat, l’entrada i la sortida és esglaonada, les fileres es fan al carrer, hi ha desinfecció de mans, i tothom està amb mascareta mirant en una mateixa direcció. A més, uns nois desinfecten la sala entre funció i funció, i també quan acaben les sessions del dia. Porten una maleta típica de cazafantasmes i, de fet, el tècnic de so els hi posa la música de la pel·lícula mentre fan les tasques de desinfecció.

Com estàs vivint aquesta pandèmia a nivell personal?

Sóc una persona molt activa, em costa molt estar a casa i no tenir res a fer. Ho he portat bastant malament, m’he ensorrat bastant però, per sort, la persona que tenia al costat m’ha recolzat, m’ha animat i m’ha sustentat. I els meus fills han fet que hagués de tirar, tirar i tirar. I que no hagin tingut escola sis mesos ens ha permès conèixer-nos i fer més pinya. Però ha estat molt heavy, a nivell personal sobretot, i a nivell personal lligat al laboral. Veure com et cauen els projectes quan ho tenies tot encarrilat, veure com tens feina, estàs en un moment súper àlgid i se’t desmunta tot…. La incertesa de la meva professió, que ja és intrínseca en ella, sumada a la del COVID-19, ha estat molt bèstia.

Tirem la vista enrere per parlar dels teus començaments en aquesta professió.

Vaig començar fent quatre cosetes a TV3, capitulars, als 13 anys, però va ser als 17 que vaig entrar a El Cor de la ciutat. Últimament no he treballat a la tele, però m’encantaria. Fa molts anys que faig més teatre. El meu començament va ser televisiu, més que teatral.

El teu pare és músic.

És compositor. Suposo que els artistes ho portem a dins, però això va fer que des de molt petita hagi mamat el teatre musical a casa, que m’hagi apassionat moltíssim el món de la música i el teatre, i això va fer que comencés a fer més els meus pinitos al teatre musical.

Què li diries ara a la noia de 17 anys que començava la seva carrera professional?

Que estalviés, perquè és una professió súper incerta i, en aquell moment, jo tenia ganes de viure sola, fer grans coses… Els anys que vaig estar a la tele vaig mirar d’estar molt per tothom, molt agraïda i, potser, tant que a vegades vaig pecar de no donar-me prou importància perquè me la donessin els altres. Però sempre he conservat la humilitat i estic molt agraïda a la meva professió perquè em fa immensament feliç.

També vas fer TV Movies com Pas a nivell, La síndrome de cacareco, 14 d’abril. La República o Xtrems. Encara, però, no has fet el salt a la gran pantalla. T’agradaria?

Sí, però em fa respecte. El rodatge és un mes boig en què perds el món de vista. Però el teatre és cada nit i, quan tens fills, desgasta bastant. I cobres menys diners que amb el cinema, però a nivell d’art, arribes a un nivell de profunditat… A El llibertí vaig fer 269 funcions i aquí estic a punt de fer-les, si no les he fet ja. Amb Cop de Rock vam fer més de cent, i amb Mar i Cel, també. És xulo arribar a la funció 150 i dir “mira aquesta frase”, i això no et passarà amb el cinema perquè no arribaràs mai a donar-li tantes voltes al mateix.

I entre televisió i teatre, amb què et quedaries?

A nivell d’horaris, amb la tele, perquè et permet ser persona: treballes als matins, i a la tarda i els caps de setmana estàs a casa amb la teva família. I el sou acostuma a ser molt bo. Amb el teatre, però, gaudeixo més. El que passa és que en el dia a dia, treballant a la tele et sents molt actor: cada dia fas escenes diferents i aprens a resoldre, és com un joc constant. M’agrada tot, i el teatre musical m’apassiona.

I si no t’haguessis dedicat al món de la interpretació?

Gaudeixo molt fent moltes coses. En alguna època que he tingut un “parón”, m’he dedicat a l’organització, producció i gestió d’empreses. M’agraden molt les coses organitzatives, dinàmiques, de moure diferents tecles.

Quins reptes personals i professionals tens?

No aspiro a grans coses, només a anar-me’n sortint en el meu dia a dia, poder estar amb els meus fills, veure’ls créixer i fer-los ser persones boniques i que ells me’n facin ser-ho a mi, i seguir cuidant la gent que estimo. A nivell laboral, m’encantaria començar nous projectes, i seguir amb la família Escape Room, que me l’estimo infinit. També m’agradaria fer algun pinito al cinema, fer algun rodatge fora m’apassionaria mil, i encavalcar feines i tenir l’oportunitat de triar projectes. Coses molt bàsiques però alhora molt xules.

Què li demanes al  2021?

Una mica més de justícia perquè ha sigut injust tot el que ha passat el 2020. És el primer cop que l’esforç no et dona una recompensa perquè moltes vegades es veu tallat per tot el que ens ha vingut a sobre. Només demano que sigui un any una mica més bo. Però el 2020 també ha tingut coses xules perquè, al final, quan als humans ens posen en jaque, traiem molts aprenentatges de moltes coses, de noves maneres  de relacionar-nos i de treballar-nos una mica més a nivell personal. Al final, tot passa per alguna cosa, tot i que soni una mica esotèric. El que ha passat ens ha sacsejat i ens ha dit que frenem una mica, ens aturem i respirem a fons, que crec que com a planeta ens fa falta.

Esperem que sí, que el 2021 sigui més just per a tots, i que la Paula pugui complir tots els seus somnis.

Per: María Jesús Mirón