Per Marta Codina – Màrius Serra, escriptor, autor dels mots encreuats de La Vanguardia i enigmista lingüístic ens rep casa seva, al barri d’Horta, on viu i on treballa. Ens obre la porta amb un somriure i, als peus, unes espardenyes estampades amb la graella d’uns mots encreuats. I és que viu envoltat de lletres i paraules des de ben petit. Al seu despatx, centenars de llibres cobreixen fins l’últim trosset de guix de la paret. No ha treballat mai en una redacció però sap que li hagués agradat perquè escriu molt a gust en un bar, envoltat de soroll. Tot i això, reconeix que treballar a casa és un luxe, sobretot els dies de tempesta, quan per la ràdio informen que els trens no funcionen i ell no ha d’anar enlloc. Viatjar és un dels seus grans plaers, sempre acompanyat de la família i d’una llibreta on copsar les idees. Fins als 11 anys no va saber, gràcies a una bibliotecària, que el seu nom s’escrivia amb accent i acabat amb essa. Des de llavors, va lluitar perquè el seu nou i català Màrius soterrés el “Mariu” de tothom. Als 18 anys deixa la música per dedicar-se de ple a l’escriptura. No obstant, confessa que malgrat estar musicalment rovellat, “si em deixen un piano encara tinc la indecència de tocar un blues”. Sempre escriu amb música de fons, triada a consciència. Li agrada anar a dormir tard, diu que a la nit està més actiu però a l’endemà matina perquè reconeix que la vida quotidiana funciona de dia. Al setembre, reestrena al Almeria Teatre l’obra Qui ets, basada en la història del seu fill, amb paràlisi cerebral.

En quin moment et comencen a apassionar les paraules?
No ho sabria dir, de ben nen ja em recordo jugant amb les paraules i els seus dobles sentits. Aquesta passió es va formalitzar més tard, a l’escola, quan vaig començar a fer redaccions. Suposo que no hi ha un moment concret, la tinc des de sempre.

I des de sempre havies volgut ser escriptor?
No, va haver-hi una època en la que també m’hagués agradat ser músic. De petit tocava el piano, vaig estudiar cinc anys de clàssic i a partir dels catorze anys vaig formar part de tres grups de rock.

Què et va fer decantar-te per l’escriptura?
El món de la música era complicat, amb la banda tocàvem rock simfònic, fèiem música pròpia però era molt difícil trobar bolos. Paral·lelament, escrivia llibres i havia guanyat algun premi literari. La vocació d’escriure em venia de petit. I als 18 anys vaig acabar triant.

Ordinador o bolígraf?
Durant el procés literari escric a mà, em dona una sensació de provisionalitat, de que tot és possible. Treballo amb esborranys, guixo, jugo. Després el procés es complica, pren un aire més laboral, cal passar l’esborrany a net, corregir, i això ja ho faig a l’ordinador.

Què és el que sempre portes a sobre?
Una llibreta. Portar-la em permet escriure a qualsevol lloc i en qualsevol moment, en un bar, en un tren… Fa vint anys ho escrivia tot a ordinador però em vaig adonar que estava perdent l’escriptura a mà, fins al punt que quan havia d’escriure manualment ho feia en majúscules perquè s’entengués bé. Tornar al bloc va ser una salvació i ara estic viciat a les llibretes. En tinc centenars. I quan trobo un model que m’agrada, me’n compro vint.

Et consideres obsessiu?
Molt, la meva gran obsessió és que les obsessions no se’m mengin. Però potser més que obsessiu, diria que soc apassionat. I encara que em centri molt en un tema m’agrada tenir altres fronts oberts. Ara, quan se’m fica una cosa entre cella i cella, cap allà que hi vaig.

Podries quantificar els llibres que has llegit?
No, a casa en tinc registrats uns 7.000 però no porto el compte. Llegir és un hàbit molt difícil de quantificar, és com preguntar-te quants arrossos has menjat. Cada setmana llegeixo un parell o tres de llibres, tot i que hi ha lectures que són per motius de feina, per poder parlar d’un llibre a la ràdio o per documentar-me abans d’escriure un article.

Si es tracta d’oci, quina lectura tries?
Soc fonamentalment lector de novel·la. La narrativa breu també m’agrada força. I amb l’assaig he tingut èpoques. He llegit molts assajos lingüístics i de joc verbal.

Tu treballes des de casa. És fàcil poder desconnectar de la feina quan el teu despatx és al costat del menjador familiar?
És un aprenentatge. Treballar des de casa és un luxe però també té els seus perills. Has d’aprendre a gestionar el temps, marcar-te uns horaris. No depens de ningú i el debat és amb tu mateix. Jo sempre esmorzo fora de casa, ho trobo necessari per tal d’engegar la jornada perquè sinó, podria estar tot el dia amb el pijama posat. Tampoc tinc la noció d’emportar-me feina a casa, perquè quan estàs en un procés creatiu, el portes sempre a sobre.

Deixes algun senyal a la porta quan no vols que ningú et destorbi?
No, m’agrada viure envoltat de soroll, no mitifico el silenci. Mai llogaria un apartament en un indret solitari per tal d’acabar una novel·la. Si ho fes, m’acabaria emborratxant per desesperació. Intento integrar la feina a la vida quotidiana. No m’agrada tenir la porta tancada quan treballo, ni fer santuaris del meu despatx. L’escriptura és el treball físic de posar una paraula darrera una altra. Tot i que vulguem donar-li un valor, que òbviament el valor artístic el té, molts cops l’aïllar-se és només una cuirassa de protecció del creador o un pedestal, i això em posa dels nervis. M’agrada el creador que està al mig del carrer amb l’orella parada.

Si un dia et perds, on et podríem trobar?
A Hawaii, a la vall de Waipi’o. A casa ja ho saben, que si moro d’una manera sobtada, han de portar allà les meves cendres. És un indret especial, pels records que en tinc dels meus dos viatges a l’illa. El primer amb el LLullu, en el segon ja no hi era. També vaig tenir allà un accident de cotxe força intens…és un lloc mitificat. A part que Hawaii és el paradís, el Magnum tenia raó!

Quin és el teu nivell de frustració, de 0 a 5, quan se’t resisteix un mot encreuat?
Ja se’m resisteixen, ja! I em frustra força. Un 4.

Ets un gran aficionat als jocs de taula. Ets bon perdedor?
Sí, no soc de grans emprenyades però també soc competitiu. Si hi jugo, vaig a totes. Jugar té una cosa meravellosa i és que es reprodueix el món a traves d’unes regles i sobre el tauler es projecta el caràcter de cadascú. Això m’apassiona perquè el que més m’agrada és la condició humana, que com a escriptor és el que observes constantment.

El teu joc preferit?
Suposo que l’Scrabble, pel seu component lingüístic i perquè hi he jugat molt. Tots els que fem mots encreuats per als diaris de la ciutat ens trobàvem setmanalment per jugar a l’Scrabble, forma part de l’ofici. Però hi ha molts grans jocs i cal reivindicar el seu paper cultural. A França i a Alemanya els autors dels jocs son col·lectius creatius com ho poden ser els autors de còmic. Aquí, la gent juga al Monopoli i no sap que al darrere hi ha una autoria.

Què et crispa més, que et facin trampes a l’Scrabble o mantenir una conversa plena de barbarismes?
Que em facin trampes! Els barbarismes m’encanten. Crec en la riquesa de les llengües, estan plenes de registres. És tan analfabet aquell qui parla carregat d’incorreccions com aquell qui no coneix el llenguatge col·loquial i per demanar un carajillo al bar parla com si estigués donant una classe universitària. La llengua mai pot ser una presó, és una riquesa i un plaer. Em diverteixen els barbarismes, sobretot quan son conscients.

I quan no ho són?
La poca importància que el mon contemporani dona a les llengües fa que molts d’aquest errors vinguin donats per ignorància i aquest empobriment sí que m’entristeix. Sentir gent, jove o gran, amb un vocabulari limitat me’ls està dibuixant com a persones amb una ment adobada ideal per transformar-se en fanàtics d’alguna cosa que acabarà sent socialment problemàtica. M’entristeix perquè veus que d’aquell mon no en sortiran.

La història que encara no has escrit?
Moltes, però n’hi ha una que segurament serà la següent. Sobre Maties Palau i Ferré, un pintor català que cremava tot el que pintava. Va ser un acte d’autopunició contra l’engany d’un marxant d’art. Crec que l’acabaré escrivint.

El teu fill Llullu, amb paràlisi cerebral, va morir fa deu anys, quan en tenia vuit. Per què vas decidir escriure un llibre sobre ell?
No ho vaig decidir, era basant inevitable no fer-ho. Escrivia i escric, no només novel·la, sinó tres articles setmanals a La Vanguardia on parlo de tot, de coses que m’interessen molt i d’altres que no tant. Com no anava a escriure sobre una cosa que m’afectava tant i tan directament? El Llullu acabaria sortint tard o d’hora. Em va costar trobar la manera de fer-ho, l’estil, el to… Vaig trigar set any a escriure la primera línia.

Amb l’adaptació del llibre al teatre t’has estrenat com a dramaturg. Un fet puntual o una àrea per explotar?
M’agrada molt el teatre i no descarto repetir l’experiència, però també veig les seves dificultats. No sé si estrenaré més però el cuquet ha quedat.

Mentrestant, l’obra Qui ets? es podrà veure al Almeria Teatre del 25 de setembre al 13 d’octubre.

Texto: Marta Codina. Fotos: Alba Metzer

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter