Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

En el trajecte de la nostra història han coexistit, generalment, dues formes d’entendre a les persones grans. D’una banda, han estat vistes com a persones sàvies amb experiència acumulada i coneixements al llarg de la seva vida. D’altra banda, com a persones dependents, amb una xarxa social escassa i malaltes.

L’edadisme es coneix com la discriminació a persones i/o col·lectius amb motiu de la seva edat, sent aquesta la tercera causa de discriminació (després del sexisme i el racisme). Aquesta exclusió contempla una sèrie d’estereotips i discriminacions a raó dels anys de l’individu/a. Alguns dels prejudicis més comuns en relació a aquest grup són:
– Les persones grans són malaltes i fràgils
– Les persones grans s’obliden de les coses
– Les persones grans no poden aprendre coses noves

Aquests clixés no només estan presents en les converses entre amics sinó que ho llegim en els diaris i/o ho veiem a través de la televisió i xarxes socials. La nostra societat ha de ser conscient de com aquest tracte afecta a les persones grans del nostre entorn, afectant la seva autoestima i salut.

Fer front a aquesta discriminació no depèn únicament de les polítiques socials del nostre govern o de noves estratègies dels mitjans de comunicació. Aquest canvi comença amb un compromís individual, entenent que cada persona gran és valuosa, té una història de vida i desitjos per complir.

Diu Paulo Freire: “Ningú és vell perquè va néixer fa molt temps o jove perquè va néixer fa poc. Som vells o joves en funció de com entenem el món, de la disponibilitat amb la qual ens dediquem curiosos en saber, la conquesta que mai cansa i el descobriment que mai ens deixa passius i insatisfets”.

Judit Fernández
Treballadora Social a Centros Amunt
www.centrosamunt.com

Volver a todos los artículos de interes

 

DESTACADOS
Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter