Entrevista a Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

Empar Moliner: “jo me n’aniria a sopar amb tothom una vegada”

Per: Antonia Utrera.-

Empar Moliner i Ballesteros (Santa Eulàlia de Ronçana, 16 de desembre de 1966) és escriptora i col·laboradora habitual a diversos programes de TV3 i de Catalunya Ràdio. També es columnista del diari Ara. El 2000 va rebre el premi Josep Pla de narrativa per “Feli, esthéticienne”, el 2005 el Premi Lletra Or per “T’estimo si he begut” i el 2015 el Premi Mercè Rodoreda per “Tot això ho faig perquè tinc molta por”. I és l’autora de l’espectacle “T’estimo si he begut” en cartell fins el 23 de gener, al Teatre Poliorama de Barcelona.

Ens cita a Espai Nacarii, una botiga molt bonica i acollidora al carrer Bori i Fontestà 4 de Barcelona, on fan degustació de caviar elaborat a la Vall d’Aran. Ens reben amb una copeta de deliciós cava i és que la nostra entrevistada té passió pel bon vi. Hi ha persones “vitamina” i l’Empar és una d’elles, i es que xerrar amb ella és rebre una bona dosi de vitalitat, d’energia, inspiració i molt de carinyo.

“T’estimo si he begut” al Teatre Poliorama. Que ha significat per a tu?

Es tracta d’un recull de contes, han agafat el títol d’aquest llibre i han seleccionat contes de diferents llibres que he publicat. Em sembla increïble, jo quan faig un llibre només soc responsable de mi, m’agrada molt que a la gent li agradi, em fa molt feliç que algú digui que li ha agradat, però en el teatre que és una qüestió tan col·lectiva, la sensació és terriblement diferent, jo avui estic patint tant perquè han tancat … tant! Que és inaudit! (han tancat uns dies perquè un actor ha donat positiu a la prova covid) i al mateix temps, l’emoció que sento quan els he anat a veure és incomparable… Van fer una crítica d’aquesta obra que deia: “sembla un text escrit per les “T de Teatre”, em va agradar tant i vaig pensar, ostres, ara sí que tinc ganes d’escriure teatre…

Perquè mai has escrit teatre, això ha estat una adaptació de diversos contes teus…

Sí, ha sigut molt curiós… En David Selvas em va dir: “ens agraden aquests contes, tu ens els podries adaptar?” Doncs si! i va ser una feina divertidíssima…

Una coproducció de tres companyies.

Si, en David Selvas és un gran director, i La Brutal, les T de Teatre, que fa trenta anys que són als escenaris i Dagoll Dagom que a mi em fa molt feliç! van fer Pere Calders i Dorothy Parker, no puc estar més contenta, per favor…!

Estàs contenta amb el resultat.

Molt!, me’ls sé de memòria, hi ha cançons i també text. Estic molt contenta perquè la gent riu, i també hi ha un punt reflexiu, la meva particular tristesa, una mica, d’això no ens podem escapar, però la majoria de contes que han triat són divertits.

Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

Les teves històries acostumen a ser realistes.

Jo soc una autora molt realista, adoro el realisme, l’adoro… crec que a la vida he escrit dues històries no realistes, una apareix a l’obra amb la idea de “posa’t en les meves sabates, en la meva pell”, doncs aquesta idea més antiga que el món, de pensar que passaria si jo un dia pogués tenir la teva vida? I, per tant, anar-me’n al llit amb el teu marit i dinar a la teva taula i tenir la teva feina… doncs aquesta és la història d’una dona que pensa això i es fa realitat. Aquest s’ha convertit en un número musical que el fa la Marta Pérez, que ho fa superbé… Els meus personatges són urbans, realistes, són personatges com nosaltres. Hi ha molta història de parella, a mi les parelles em fan riure molt, em semblen molt tragicòmiques, és molt el meu tema, aquest.

Estimem més quan hem begut?

Hi ha una cançó d’un grup de rap que diu:” t’estimo si he begut, i avui he begut molt”. I em va agradar molt. Hi ha una cançó a l’obra que la canta la Mercè Martínez i quan la sentiu, us morireu, és espectacular. Quan el cambrer sacseja la coctelera jo em poso molt feliç, per tant, fes que t’estimi…

Els teus personatges són molt bevedors…

Si, però alguns beuen bé, i altres beuen malament… Hi ha un personatge que és un fotoperiodista que es vol lligar a una noia, i per lligar-se-la li diu que té un vi a casa, però és un vi cutre, és un cabró, tothom riu molt amb aquesta història, perquè és un personatge d’aquests que, per follar, el que calgui… i és molt graciós com s’ho fa. Li diu que té un bon vi, i és un vi fet a una multinacional del Penedès que val sis euros… però ella que no te n’idea, s’ho creu. Aquests personatges no beuen bé…

Algun conte dels que has escrit que sigui més especial per a tu?

No ho sé dir. I després quan els dono, ja abandono. Tinc una vergonya terrible. Jo crec que la vergonya no és el mateix que la timidesa. Jo crec que no tinc timidesa, però tinc molta vergonya, una vergonya terrible, que em tenalla, per vergonya faig coses que són pitjors. I publicar, per què ho faig? No tinc ni idea. Podria no fer-ho? Ostres, sí que podria no fer-ho. I que vull quan publico? Explicar com és el món? Això és molt presumit, no? Potser és que m’agrada la gent. I m’agrada el món. La gent em provoca una gran curiositat, una gran alegria, em sembla que tot el món té un sopar, jo me n’aniria a sopar amb tothom una vegada, dues no, però una amb tothom, amb aquell qui passa pel meu costat i estic segura que m’encantaria, una vegada. Si pogués ser triaria jo el lloc, per evitar problemes, dos ja no, dos amb alguna gent sí. Suposo que escric perquè m’agrada la gent, però ho acabo de pensar, demà diré una altra cosa diferent.

“me’n vaig anar del meu poble amb disset anys, van passar per allà uns actors i m’hi vaig anar amb ells”

Has llegit molt a la teva vida…

Sí, he llegit molt des de molt cria… Per què ell és fotògraf? Perquè un dia va veure fotos i va dir… ostres, que és això?!… Ahir parlava amb el Manel Huerga que és un cineasta que a mi m’agrada molt. Ell diu que ell era un nen pobre i la seva mare el portava al cine. I van anar a veure 2001 (-una odissea a l’espai-). i ell va sortir d’allà…. ooohhh!, va tenir una epifania… com Bowie! Bowie va anar a veure 2001, i va dir hòstia!, Suposo que els cuiners de veritat els hi passa igual. Però hi ha cuiners que és veritat que no els hi agrada menjar. I és veritat que si un escriu un llibre és escriptor, però jo em trobo amb gent que ha escrit un llibre i que no llegeix res, fliparies, en un any algú ha llegit tres llibres i un, el seu. I dius com pot ser? O cuiners que diuen, “jo no tinc temps d’anar a restaurants perquè cuino…”. Jo un dia vaig entrevistar a un músic -no et diré el nom- que a casa seva tenia tres cd’s. Com pot ser?

Vas marxar de casa amb disset anys.

Vivia a una família curiosíssima.. I jo me’n vaig anar del meu poble amb disset anys, van passar per allà uns actors i me’n vaig anar amb ells. Així va ser.

I vas deixar els estudis.

M’hauria agradat molt estudiar… i ara que hi ha estudis literaris!. I haver anat a la universitat, m’hauria mort de gust… quina il·lusió, deu ser espectacular…

Però això no ha estat impediment per treballar com a periodista als mitjans.

No sóc periodista, columnista si tu vols, faig reportatges, però no tinc la carrera de periodista, si volgués ho podria convalidar, però no ho faig, no em sembla correcte fer-ho.

L’humor com a taula de salvació?

L’humor és una arma i també una armadura, és molt pràctic. Hi ha hagut humor a tot arreu. Fins i tot als camps de concentració fet per les mateixes víctimes… Jo conec gent que no riu mai.

“a mi les parelles em fan riure molt, em semblen molt tragicòmiques”.

Riure és molt important…

Jo crec que riure és un signe d’intel·ligència. A mi la gent que riu o que fa riure em venç, pot amb mi, me n’aniria amb ells, m’agraden, és veritat que en el món de la literatura, del cine, de la fotografia, del periodisme, es valora més la tristesa que l’alegria, és més, jo crec que nosaltres per exemple, estem molt preparats per detectar molt el groc, de seguida: alarma!, però lo cursi no estem tan preparats per detectar-ho i ens colen molt la cursileria, la pelleringa. Ara mateix hi ha una literatura que la gent demana que sigui aspiracional, la gent demana que el protagonista sigui fort, s’acabi bé, demanen això en la ficció, sense voler ho demanen, i si acaba malament o la protagonista pringa, el lector t’ho retreu, el lector no vol això. A les sèries passa el mateix, et demanen que els personatges se’n surtin, lo aspiracional ara és això… En els anys vuitanta lo aspiracional eren personatges molt rics o que trobaven l’amor. I ara, personatges empoderats. Fitxa’t en les sèries, personatges que se’n surten, que sobreviuen, que tenen una peculiaritat però que acaben sortint-se, guanyant, vencent les dificultats.

Entrevista a Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

Entrevista a Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

Aquesta curiositat teva…

Jo crec que si tu fas una feina com la meva, la barreja perfecta és la curiositat i l’avorriment. Si tu t’avorreixes molt i tens molta curiositat al mateix temps, per no avorrir-te has d’anar buscant a cada moment coses, estímuls,

Que li demanes als Reis Mags?

En el món de la tercera dosi estàs en un punt que jo ja flipo amb tot. Veig la muntanya i flipo, vaig a córrer al matí i dic que fort, que bèstia, quina sort que tinc, flipo de tot ja… aplaudiria al veure sortir el sol, i això no em passava abans, demano coses molt ximples, molt immaterials. Demanaria no tenir problemes econòmics i que la gent del meu voltant tampoc els tingués. Si tingués molts diners els repartiria molt alegrement amb els meus amics i familiars. Que hem de demanar? Que seguim sent feliços, poder seguir corrent els matins…

T’agrada molt la natura.

Si, m’agrada molt córrer per la natura, això arregla molt el cervell de la gent, córrer és perfecte pel cervell, va molt bé.

Com el teu personatge, la Flora Camí…

Si, Flora Camí va ser un conte pensat per aquesta gent que corre, que són molts, que estem tots molt bojos, som pesats. Flora Camí és un personatge que, jo per aquest personatge tinc pietat. I la Carme Pla ho fa tan bé, tan bé, és espectacular com ho fa… És el conte que tanca l’espectacle.

“Si l’amor fos: “no és que ho necessiti, és que ho desitjo…” bua!!”

Una dona que no ha decidit res a la seva vida.

Exacte, una dona que no ha triat mai i córrer és l’únic que tria, i les amigues li diuen: “torna al ramat, torna al ramat, no t’escapis”. Jo conec dones que no han anat mai soles a un bar, o a córrer, o al gimnàs, que no han anat mai a molts llocs. Els homes ho fan més això.

Entrevista a Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

Entrevista a Empar Moliner. Revista Acelobert Barcelona. Gener 2022

T’agraden molt les flors.

Molt, m’agraden molt, m’encanten, em semblen la cosa més civilitzada del món. Si algú em porta unes flors, o em regala una planta, m’encanta, penso: que bé! Però mira, a la Dorothy Parker li encantaven. I la Rodoreda, igual, les dues comparteixen l’amor per les flors. Mira, tot el que no importa, és el millor del món, tot el que és superflu… oi que podem viure sense flors? Podem. Oi que podem viure sense vi? Podem. La gràcia és aquesta, no és que ho necessitem, és que ho desitgem, doncs això. Si l’amor fos:” no és que ho necessiti, és que ho desitjo… bua!!

Que opines d’una revista de proximitat com l’Acelobert que es manté gràcies al suport del comerç de barri?

Res m’agrada més que les botigues, m’encanten les botigues, m’agrada anar a comprar i que em donin rotllo. No compro per internet perquè m’agrada que em donin rotllo. I les coses que m’agraden molt comprar com els llibres, el vi, la roba, m’agrada anar allà: “hola, això t’ho has llegit?” o “Ostres, aquest pernil, que em diries?” M’agrada estar amb una persona que allò que jo estic comprant també li agrada a ella, saps?. A mi que una botiguera em digui: “mira aquests pantalons, i ara per a dalt, que faria falta? mira’t això!” I m’encanta que m’emboliquin per a regal. Llavors, les revistes que parlen de comerciants, m’encanten… m’agrada gent que digui, jo sortiré aquí i tu vindràs a buscar-me, m’agraden molt aquestes històries.

I tu ens agrades molt a tots nosaltres, les teves històries humanes, intel·ligents, que oloren a humor del bo.

Antonia Utrera