Sergio Bernal: “Quan algú et motiva ets capaç de travessar els murs que la vida et posa”

Per: Antonia Utrera.-

Neix a Madrid el 23 de setembre de 1990. És ballarí des dels 4 anys. Va començar els seus estudis en el Real Conservatori de Madrid. En 2012 s’incorpora al Ballet Nacional d’Espanya com a solista convertint-se en primer ballarí en 2016. En 2019 deixa el Ballet Nacional d’Espanya per a formar la seva pròpia companyia, Sergio Bernal Dance Company. Va rebre el Premi Positano Leonide Massine, Premi Forbes com una de les figures més influents de la cultura a Espanya i va ser nominat en la categoria millor actuació clàssica per The Swan en els Premis Nacionals de Dansa, el Regne Unit. En 2023 va rebre dos premis internacionals: Tabuk Awards (Taormina) i un reconeixement en la Gala d’Estrelles de la Dansa Mundial de Santo Domingo. A més, ha estat nomenat Ambaixador de les Arts del Regne Unit. Bernal també ha rebut diversos premis de prestigi nacional i internacional com el premi Home de l’Any en la cultura per la revista Esquire, el premi Talía a l’artista revelació 2023 i el premi del prestigiós magazine Dansa e Dansa al millor ballarí de l’escena internacional 2023.
Sergio Bernal està de gira internacional per Itàlia, França i els Estats Units i fa parada en el Teatre Victòria de Barcelona els pròxims dies 17, 18 i 19 de juliol amb el seu nou espectacle “Ser”.

Ens cita en el Bar El Velòdrom del carrer Muntaner a Barcelona. Està arribant en Ave des de Madrid. Després de l’entrevista té compromisos i més assajos. Es disculpa pel seu petit retard i es disposa a posar per a la foto de la portada. Marco enfoca la seva càmera buscant el millor angle. Mentrestant jo observo admirada des de lluny la gràcia dels seus moviments. De sobte eleva el braç i la cama enfront del fotògraf i és llavors que jo senzillament m’emociono. Em commou el petit i subtil gest de la seva mà, la lleugeresa del seu cos alçant-se en segons, delicadament cap als cels… allí mateix, sense més escenari que el carrer per als vianants en la qual ens hàgim. Darrere de tot artista _em dic_ hi ha molta dedicació, perseverança, humilitat i amor pel seu treball. En Sergio Bernal hi ha a més una ànima espigolada que busca elevar-se cap als cels.

Agrair-te que ens dediquis el teu temps per a aquesta entrevista.
Per a mi molt més, que ens doneu un espai als quals encara no som grans estrelles, és més fàcil donar-l’hi a una gran estrella.

Per a nosaltres ja ho ets! No et consideres una gran estrella?
Em considero una persona que intenta crear il·lusions a la gent. Al final, una gran estrella pot ser un títol, una etiqueta que et posen els mercats, els mitjans, o la gent… Quan et puges a un escenari tendeixen a etiquetar-te i és normal, però no, jo em considero més un mag…

Un mag?
Sí, perquè surts a l’escenari i al final l’escenari és una caixa negra i tu has de convertir aquesta caixa negra en un viatge, en un somni per al públic que ve a veure’t. Clar, producció al final implica moltes coses però quan arribes a escena, aquest moment és màgic, aquest moment és sagrat. I en aquest moment ha d’estar la veritat, l’art, l’emoció. Jo em considero un artista que tracta de fer emocionar a la gent, tracta de robar-li uns moments en la seva vida, perquè surti de la seva i faci un viatge a través de les emocions i li recordi alguna part de la seva vida. És com quan estàs enfront de la mar i guardes aquest instant i més endavant si estàs en un moment tèrbol de la vida, pots tancar els ulls i recordar aquest moment i omplir-te de pau… Això és el que tracto de fer quan pujo a l’escenari.

I què sents en rebre aplaudiments durant més de 5 minuts amb tota la platea en peus, com et va succeir en el Coliseum de Londres?
És una satisfacció, entenc que si això ocorre és perquè has emocionat, vol dir que he aconseguit fer bé el meu treball, significa que ha saltat l’espurna, que alguna cosa ha funcionat.

Els dies 17, 18 i 19 de Juliol et veurem de nou en el Teatre Victoria amb el teu espectacle “Ser”.
Aquest espectacle neix en la pandèmia. En 2019, a la fi d’any, vaig decidir sortir del Ballet Nacional d’Espanya per a formar al gener la meva pròpia companyia. I al març vaig haver de tancar per la pandèmia. Vam estar a casa reclosos i vaig voler fer un projecte on conèixer-me, donar-me una oportunitat a mi mateix, conèixer quines eren les meves pors, les meves emocions, les meves alegries, les meves inseguretats. I tot això és el que ha donat lloc a “Ser”, que parla de com som tots, en realitat, de totes aquestes emocions que ens construeixen en algun moment i també per les quals transitem en la vida. Diguem que al final el que he tractat de fer és comptar totes aquestes emocions que m’han fet créixer fins a aquest punt. Sento que aquest espectacle em fa connectar molt amb el públic, que sigui present a l’escenari, perquè ja no sols ballo jo, sinó que d’alguna manera ballem tots.

Ets ballarí des dels quatre anys.
Va ser gairebé per fortuna. Tinc un germà bessó. La meva mare, en lloc d’apuntar-nos a Judo o a Kung Fu o a futbol, va decidir apuntar-nos a ballar. A partir d’aquí jo vaig entendre que era la manera de comunicar-me. I des de llavors que no he pogut sortir d’aquest món, perquè sé que a més, l’escena et dona un poder per a comunicar, per a fer la vida més bonica. Ara mateix no sabria que podria fer si no ballés.

La dansa necessita connexió, estar inspirat…
I també necessites veure els ulls de les persones que venen a veure’t i veure la seva emoció. I això et reconforta també. Al final és com una teràpia, puc veure com millorar la vida dels altres. Igual que un metge que et pot curar, jo crec que l’art en general pot sanar i és la meva medicina.

En la teva família hi ha artistes?
Ningú, ningú relacionat amb el món de l’art, ni tan sols amb l’arquitectura, amb la música, res. La vida et marca un camí, i al final tot et porta a aquest camí. La meva mare va tenir aquesta visió, aquesta intuïció, i em va portar a ballar. I efectivament, jo després ho vaig tenir claríssim.

Què és per a tu la dansa?
La dansa és una cosa que em fa créixer cada dia. Em motiva a veure la vida molt mes bonica del que és. És la meva manera d’esplaiar-me i també de construir-me. Crec que quan he tingut problemes, la dansa ha fet que els problemes els pugui superar. La dansa és la meva sustentació de vida, és el pilar que d’alguna manera manté la meva vida. I m’ha donat coses bellíssimes…

La dansa requereix també de molta concentració.
Abans d’una funció sempre intento tenir un temps per a poder meditar i d’alguna manera connectar amb mi mateix i estar més sensible, estar més obert a rebre i a expressar les meves emocions. Al final la dansa és equilibri. Però no sols equilibri de fer piruetes, sinó un equilibri mental per a poder expressar tant unes pors com unes seguretats, com la passió, o una tristesa… Llavors jo crec que abans d’una funció tu has d’equilibrar-te realment, donar-te un temps per a tu, perquè ets tu el que ha de ser aquí, però de veritat, no ballant, no fent passos, piruetes… sinó que ha d’estar tot la teva Ser, d’aquí l’espectacle “Ser”, al final això ha estat com una obertura cap a mi mateix, a aquest intent de cerca en mi.

La teva obra “Ser” és una mescla meravellosa entre flamenc, dansa clàssica i contemporània.
En aquest espectacle vaig voler reunir els diferents vocabularis, sempre dic que si tu parles castellà, català, anglès, francès, italià, et mous pel món molt més lliure, millor! Doncs això és el mateix. I a més un altre propòsit que tinc com a companyia és poder atreure la major quantitat de públic al teatre. Aquest públic que diria “jo mai aniria a veure un espectacle de flamenc perquè no em crida…” o de ballet, o de dansa contemporània. Xavals joves que potser no escoltarien un concert de Vivaldi. La dansa ha de ser accessible per a tots, i crec que la dansa també necessita una primera oportunitat. Quan realment la coneixes, quan realment et toca el cor, entens que no necessàriament has de saber de dansa, sinó que parla d’emoció. Llavors se’t lleven aquestes etiquetes que t’allunyen de la dansa.

Sentir la dansa, tota una experiència.
Totalment, a ningú li importa com es fa una pirueta, ni quantes fem, això dona completament igual, el que importa és el que t’omple l’ànima…

Alguna persona que hagi estat molt significativa en la teva carrera?
Una de les persones més importants en la meva carrera és Ricardo Cue, codirector de la companyia, és un senyor amb una edat i una llarga trajectòria que ha tingut la sort de moure’s pel món sencer i ha conegut a Nuréyev, Maria Callas, ha conegut als grans artistes de tota una època. I jo he absorbit molta informació d’ell, que m’ha marcat i m’ha sabut guiar donant-me ales per a jo poder decidir cap a on volia anar.

Des de 2012 no has parat de rebre premis.
Els premis em serveixen com a impuls per a seguir endavant, significa que “ho estàs fent bé”. I depenent del premi, t’ajuda també a obrir mercat, t’estabilitza, et consolida, i et dona una empenta emocionalment.

Fas classe a nens petits?
Només ho he fet en comptades ocasions, on m’ha agradat compartir amb gent més jove. L’ensenyament és molt difícil, molt vocacional, has d’estar molt preparat per a això perquè tens una grandíssima responsabilitat darrere teu. Però sí que m’agrada motivar a aquests xavals joves perquè al final la dansa és una professió dura i la indústria és petita, hi ha poc mercat. Molts xavals cauen en aquesta professió perquè no hi ha treball. Llavors, sempre intento motivar. Al final, encara que trobis treball o no ho trobis o et vagi millor, o et vagi pitjor, si és una cosa que a tu et mou, fes-ho! La motivació és fonamental en la vida. Quan algú et motiva ets capaç de travessar els murs que la vida et posa.

Que recomanació donaries als estudiants de dansa?
La carrera de ballarí és una carrera de fons, arribes normalment quan més preparat estàs per a això, i no sols físicament, el físic és una part important, per descomptat, però sobretot mentalment. La dansa és molt difícil, estàs tots els dies enfront d’un mirall, i des que comences en la dansa estàs acostumat a dir “malament, això no està bé, has de fer més, i més”, des que entres en aquest món estàs castigat, és difícil, estàs sempre intentant superar-te, però has de fer-ho des d’un aspecte saludable i bo. La crítica pot ser destructiva però també pot ser molt constructiva. Hem d’aprendre a ser positius, i saber que al final encara que la vida et posi reptes, ja sigui el teu físic, ja sigui que no hi ha un treball, potser aquest treball el pots crear tu, i potser tu et pots fer aquest lloc. Quan va néixer Microsoft o Apple no existien ordinadors… Si no trobes espai, és perquè potser tu has de trobar el teu. Endavant!

Estàs creant una Fundació?
Sí, m’agradaria que els xavals que no tenen possibilitats perquè les seves famílies no tenen diners o viuen lluny, d’alguna manera poder-los ajudar, perquè al final jo crec que la gent amb talent és un pecat si els deixem tirats en la cuneta, que es quedin sense la possibilitat.

Cal donar-los l’oportunitat.
Absolutament, perquè després aquesta gent ajuda a la vida, cal motivar-los i ajudar-los perquè tirin endavant.

Com està la dansa a Espanya en aquests moments?
No està prou reconeguda perquè políticament no hi ha hagut intenció de contribuir al fet que la dansa es vegi. I crec que els artistes també hem de fer un treball per creure que tenim la capacitat de crear indústria. Si tu vas a Anglaterra, a França, Itàlia, els EUA, la dansa és una indústria. La dansa mou molts diners i es pot mantenir. I dona treball a moltes persones. Fa falta que els artistes ens unim més i creguem que podem crear una indústria.

Què trobarà el públic que vingui a veure el teu espectacle “Ser”?
Probablement es troben a ells mateixos perquè és un viatge emocional aquest espectacle, on d’alguna manera el viatge acaba en cadascun d’ells. I també trobaran una companyia molt versàtil, plena de vida, perquè a més són gent molt jove, amb moltíssima energia, que el que volen fer no és una demostració sinó un viatge al costat dels espectadors. Trobaran una companyia que intentar parlar amb els diferents llenguatges de la dansa i fer d’aquest espectacle una cosa emocionant.

Pròxims projectes?
Estarem de gira mundial des de setembre fins a juny de l’any que ve!

Ens veiem en el Teatre Victòria abans que us aneu de gira! Llarga vida a Sergio Bernal i la seva companyia Sergio Bernal Dance Company!

Antonia Utrera