Josep Maria Pou: “Mentre tinguis curiositat, ets jove”

Per : Antonia Utrera.-

Josep Maria Pou  (Mollet del Vallès, -Barcelona, 17 novembre de 1944) no concep la vida sense llibres, estar a una llibreria és per ell estar a un espai sagrat, com seria estar a una església, per això per aquesta cita, ens trobem a una llibreria de proximitat, a l’emblemàtica Llibreria Síntesis de Barcelona. Amb més de cinquanta anys dedicat a l’ofici d’actor, s’ha guanyat el respecte i l’admiració de tots.

Ens fem grans o ens fan grans?

Ens fem grans, hem nascut per fer-nos grans i sort que és així. Quantes persones tristament, no han arribat. Jo estic molt content de fer-me gran. M’agrada molt anar complint anys… Encara que de cop i volta m’he adonat que em feia gran, sobre tot l’any passat, quan vaig fer els setanta cinc, “Ostres Josep Maria, que et fas gran…” però per sort, l’esperit, per dintre, i el cap és de divuit anys, la mateixa ambició i sobretot una cosa per mi fonamental, la mateixa curiositat. Jo crec que el que fa que la gent envelleixi i es vagi pansint, es vagi tancant, és la manca de curiositat, crec que s’ha de tenir curiositat per tot, per tot el que passa al teu voltant, al teu país, al món… Mentre tinguis curiositat ets jove.

De fet la curiositat pot salvar-nos…

I és també la porta que ens obre a la cultura, l’educació… curiositat és també fer-se preguntes que t’obligui a trobar respostes. La curiositat és fonamental.

En el moment del confinament estava fent “Justícia” al Teatre Nacional de Catalunya

Si vam inaugurar amb un èxit d’audiència brutal. I el 12 de març ens va arribar que s’havia de tancar pel confinament de la covid-19 i la funció va quedar sense acabar la seva temporada i amb una pila de gent que ja havia comprat l’entrada perquè estava tot venut fins al final, havíem d’acabar a finals de març.

Just després havíeu de fer l’obra que vau estrenar l’any passat a Mèrida “Viejo amigo Cicerón”.

Si, però com que no es va poder pel confinament, va quedar en standby i ara si, el 17 de setembre fins a finals de gener començarem de nou amb “Viejo amigo Cicerón” dirigit per Mario Gas, una gira per tota Espanya i per tota Catalunya.

Podem viure sense teatre?

El teatre ha acompanya’t a l’ésser humà des de l’inici dels temps. El teatre va néixer a l’antiga Grècia i ja hi era en societats primitives anteriors, per la necessitat que té l’home de veure’s representat objectivament, per aquesta necessitat vital que segueix sent inherent a l’home. Podríem dir que sí que podem viure sense teatre, hi ha molta gent que no ha anat mai al teatre i no anirà mai. Ara, jo penso que no podem viure sense teatre de la mateixa manera que no es pot viure sense música, sense llegir, sense estar rodeja’t d’art, sense contemplar-te a tu mateix. Jo no crec que podria viure. La resposta seria: es pot, però no s’hi hauria…”

El teatre ens ajuda a reflexionar?

En un primer món com el que vivim a la nostra societat, jo crec que no es pot viure sense parar-te en algun moment a reflexionar sobre tu i el que t’envolta, i sobre qui ets, i sobre el que fas, i sobre el que fan els del teu voltant. I aquest moment de reflexió es troba en el teatre. Per la qual cosa crec que és imprescindible el teatre per complir aquesta missió, de la mateixa manera que alguna vegada m’ha agradat dir i ho repeteixo, el teatre és curatiu, és medicina, és consol, l’ésser humà necessita de tant en tant, en aquesta bogeria de mon que estem vivint, més encara ara, plens de pors i de dubtes, tant de bo s’hagués pogut anar al teatre durant aquesta etapa del primer confinament, perquè no és el mateix passar aquestes angoixes que estem passant i aquests dubtes en solitud que passar-la acompanyat amb altres persones que no coneixes, però amb les quals comparteixes durant unes hores de la teva vida, reflexionant, pensant i divertint-te també, perquè no és incompatible, això és un consol molt gran, t’adones que no estàs sol, que formes part d’un col·lectiu que t’acompanya, i que li passen les mateixes coses que a tu.

El teatre com a punt de trobada?

Ser actor és un regal dels déus, un privilegi, el meu ofici m’ha donat el privilegi que molta gent no té, de ficar-me a la vida de moltes persones diferents i viure situacions i experiències, encara que siguin falses, a dalt de l’escenari, amb les quals l’actor té l’obligació de ficar-se com si fossin totalment veritat… I això també passa amb les persones que vénen a veure’t, buscant també viure noves experiències, emocionar-se i sobretot, emocionar-se en col·lectivitat, rodejat de gent que potser no coneixes. Però en aquell moment us heu emocionat tots junts, aquesta és una de les grans coses del teatre.

El teatre, un joc de mentides bellíssim…

L’actor és el gran mentider però diu mentides sense enganyar. El públic està disposat a escoltar mentides per aplicar-les després a la veritat, no se sent enganyat perquè sap que aquell que surt a l’escenari, sap que farà mentides. No com alguns polítics i líders, que surten allà sabent que han de dir la veritat. Moltes històries que es representen al teatre i al cinema, són veritat.

Cal que la mentida sigui perfecta…

El públic et demana que menteixis, i està disposat a escoltar mentides. El públic diu “ara vull que em menteixis, que m’expliquis històries que jo sé que són veritat”. I és així que vaig aprenent coses per aplicar-les a la meva veritat. Anar al teatre és anar a viure experiències, altres vides que de normal no viuries. I tot això no només pel moment present, sinó també com a experiència que serveix per més endavant.

 Més de 50 obres de teatre, y més de 60 pel·lícules…

La primera vegada que vaig trepitjar un escenari com a actor professional va ser l’octubre del 68 amb Adolfo Marsillach, al Teatre Espanyol a Madrid, encara que ja portava anys fent teatre universitari, d’aficionats, aquí a Catalunya.

Com van ser els inicis?

Vaig anar a estudiar a la universitat laboral de Tarragona. Anava per una carrera tècnica, enginyeria industrial, però no perquè ho hagués triat jo, en absolut. En aquella època anar a la universitat era molt car, només podien aspirar a anar-hi els fills de famílies benestants. Jo era fill d’una família obrera. El meu pare va demanar una beca per a mi, sense que fos iniciativa meva, vaig aprovar les proves i vaig guanyar una beca amb catorze anys. I tot això era el contrari del que jo volia fer, que era filologia anglesa, humanitats… Però vaig estar allà durant sis anys. Finalment vaig suspendre oficialment de manera voluntària en unes assignatures fonamentals que comportaven perdre la beca. Vaig suspendre, em van treure la beca i em van dir que no podria continuar i jo feliç i content. Va ser allà a la universitat, que vaig començar a fer molt teatre.

I allà ho va descobrir…

No, ho vaig descobrir molt abans. Jo sóc d’un poble que es diu Mollet. El meu pare formava part del grup directiu responsable del grup de teatre del Centre Parroquial de Mollet. En aquella època tots els pobles de Catalunya tenien un grup de teatre aficionat que feia funcions cada dissabte o diumenge. És una tradició que encara es manté, i jo tinc record des de ben petit, cinc o sis anys, anar al teatre era un fet fonamental, a casa cada diumenge després de dinar i de prendre el cafè i fer la sobretaula, ens mudàvem i tota la família ens anàvem al teatre. A mi em semblava que allò era una cosa que feia tot el món. Això és el que em va aficionar molt al teatre. I una altra cosa que em va aficionar molt és que el meu pare era un gran aficionat al teatre com a espectador. I era també un gran aficionat a la lectura, i a casa hi havia una biblioteca molt amplia i extensa i un gran percentatge eren textos teatrals. Durant la setmana jo llegia molt teatre de la biblioteca del meu pare.

Vostè volia ser periodista.

Si, a la Universitat vaig començar a fer uns programes de ràdio per la universitat i allà em va néixer una vocació de periodista que encara la tinc, una vocació quasi tan important com la del teatre. Vaig fer molta pràctica de ràdio, feia molts programes en directe, vaig descobrir la comunicació directa amb els altres, no a través de personatges com al teatre, sinó parlant directament a l’oient.

Quin criteri per escollir els personatges i les obres…

Per mi sempre ha sigut molt important, fonamental, inclòs quan era jove, més que la satisfacció personal de fer un personatge que em donés èxit i demès, més que això, a mi sempre m’ha mogut, he tingut sempre consciència del compromís del meu ofici amb el públic, el que més m’ha mogut a l’hora d’acceptar una obra o un personatge, a triar aquest personatge o aquella funció que pogués ajudar al públic, que pogués dir-li al públic coses interessants. Hi ha molts actors que trien els seus personatges per lluïment personal per aconseguir el que sigui, més èxit, més diners… Jo he de dir que això no m’ha preocupat massa encara que es pot compaginar molt bé tot això, el treball comercial amb el treball artístic, però sempre m’ha agradat molt pensar que el que jo feia tenia com a missió principal entretenir la vida de les persones dues hores. Sempre m’ha preocupat molt que el públic no donés aquelles dues hores com perdudes, que tingui la garantia que quan va a veure una funció de teatre a la qual hi sóc jo com a actor o com a director tingui una mínima tranquil·litat i pugui pensar que allò no serà cap ximpleria, que pot ser d’interès, independentment que després vagi i no li agradi, però aquesta ha sigut la meva intenció tota la vida, treballar textos de teatre de grans autors, de gran qualitat i tot presentat de la millor manera possible. Això ha sigut una obsessió meva, jo això ho resumeixo amb una cosa que guia la meva carrera d’una manera obsessiva, que és el respecte al públic. Moriria de vergonya, em sabria molt greu maltractar al públic, oferir-li, convocar-lo a veure un producte que estigui malament, més enllà de què agradi o no agradi. Quan jo vaig representar “Viejo amigo Cicerón” al teatre Romea, el cent per cent del que es diu, i estem parlant de l’any quaranta abans de Cristo, sembla escrit per ara i per avui mateix. Textos de fa dos mil anys segueixen sent molt actuals. El teatre estava ple cada dia i el públic estava entusiasmat.

Entre tants personatges, i després de tants personatges, ¿qui és un?

Un és el que queda de tots els personatges que han passat per la teva vida, ocupen un temps de la teva vida, uns mesos, uns anys i després els treus de la teva vida, perquè passes a agafar-ne un altre, però cada un d’ells deixa alguna cosa, va deixant un pòsit, doncs, el pòsit de tots aquests personatges, això és un, el que queda de tots aquests personatges que han anat passant i t’han anat conformant la personalitat, però no de manera gratuïta, no, cada vegada que tu comences a assajar un personatge, sigui pel cinema o la tele o pel teatre, et veus obligat a estudiar-te a tu mateix per dintre per trobar les característiques del personatge, trobar-les dintre de tu mateix per poder-les expressar. Aquest exercici d’estudiar-te, analitzar-te a tu mateix, contínuament, moltes vegades fa que arribis a tenir una mica de coneixement de tu mateix, quin botó has d’apretar internament per tenir una emoció determinada. I això va deixant un pòsit. Jo sóc la suma de totes aquestes cendres que han anat deixant els personatges. Cada personatge que he fet és com si m’hagués cremat, i les cendres d’aquest incendi se n’han anat ajuntant després de cinquanta anys. I “ese soy yo”.

Llavors els actors no necessiteu anar al psicòleg…

No, no, no, conec molts actors que van molt al psicòleg. Sóc jo que no he anat mai al psicòleg, no ho he necessitat. Ni m’ha passat mai pel cap. La meva psicoanàlisi, les meves sessions de teràpia les faig a l’escenari quan surto de mi mateix i em fico a la pell d’un personatge. I és curiós, això em costa d’explicar, quan tu estàs amb problemes, tu personalment, jo puc estar absolutament obsessionat amb alguna cosa, però arriba les set de la tarda i m’em vaig al teatre, em trec la meva roba, em poso la roba d’una altra persona i surto a l’escenari i sóc una altra persona i durant les dues o tres hores que faig l’obra de teatre, he sortit d’un cos que tenia problemes i m’he ficat en un altre cos. I quan al cap de tres hores torno a aquell cos que tenia problemes, el que torna ja és un altre. És com si hagués passat per la sessió del psicòleg.

Meravellós…

És un ofici molt apassionant el meu.

Calderón de la Barca deia que “La Vida és Somni”.

Bé, ens posen en aquesta vida, ens donen una empenta i ens diuen “endavant”. És un mapa en blanc que tu has d’anar omplint. Però el més important a la vida, crec jo, és que tens la potestat i la llibertat d’omplir-la com tu vulguis, d’equivocar-te, de traçar rutes, però també tens la possibilitat de tornar enrere si has fet un dibuix malament. La vida és un mapa en blanc que et posen al davant quan ets petit. I comences a dibuixar els teus camins, com tu vulguis, amb rectes, amb corbes. Jo no sé que és la vida, és una paraula molt gran, perquè jo no he triat la vida, ni jo ni ningú, ens han posat aquí….

Ha rebut un munt de premis, el primer el 1989, Premi Sant Jordi , al 2004 rep el Premi Nacional de Teatre. El 2017 la Creu de Sant Jordi. L’últim el 2018, Català de l’Any. Algú que li hagi agradat especialment?

Em fa molta il·lusió, pel que fa a proximitat, la medalla d’or, fill il·lustre de Mollet. Però en realitat, tots, per mi tots tenen el mateix valor. Un premi és la manera que té la gent de dir “t’estimo”, “m’agrada el que fas i com ho fas”, per tant per a mi els premis són mostres d’estimació, de reconeixement, semàfors que em van indicant, aquest és el camí, vas bé…

Projectes?

Continuem amb el “Viejo Amigo Cicerón” per tota Catalunya fins al mes de febrer. A mi m’agradaria molt reprendre “Justícia” que estava fent al Teatre Nacional de Catalunya, crec que va ser una mala sort que aquella funció acabés de manera tan abrupta i que tanta gent es quedés sense veure-la, crec que és una funció molt necessària pel públic d’ara mateix, tant de bo això és pogués materialitzar. Però tenint en compte l’edat que tinc, setanta-sis anys, ja no tinc les mateixes forces que abans. El meu projecte més immediat és prendrem’ho tot amb molta més calma que fins ara. Cinquanta dos anys treballant, he fet moltes coses, la gent m’ha rebut molt bé, també em toca descansar…

Vostè és un home molt lliure, ha escollit el que ha volgut professionalment però també a nivell personal…

Si, m’acabes de definir molt bé, és una cosa que porto amb més orgull, m’enorgulleixo molt d’haver-me construït una vida i de ser lliure i independent de quasi tot. No m’he creat cap cadena, puc fer el que vulgui cada dia, si vull fer una maleta i desaparèixer puc fer-ho, puc deixar de treballar ara mateix si vull, puc canviar de casa ara mateix i anar-me’n a viure a Londres o a Nova York, puc fer el que vulgui, la meva vida ha estat sempre marcada per aquesta cosa que en cada moment puc fer el que vulgui i ho he aconseguit, estic molt content d’això.

Felicitats, això és una de les coses més difícils del món.

Per: Antonia Utrera