Joan Pera: “Per al 2020, demano més voluntat d’estimar.”

Per Àngel Bravo – Crec que la primera vegada que vaig sentir la veu de Joan Pera tenia la cara de Woody Allen, i això que la cara de Joan Pera va ser la primera que es va poder veure a TV3. Però és evident que, avui dia, si alguna cosa no necessita ni la veu ni la cara d’aquest gran actor i doblador mataroní és carta de presentació. Gaudí d’Honor 2019, Joan Pera puja als escenaris amb el públic a la butxaca, i ho fa de manera literal, perquè allà on va creixen els decibels de somriures i aplaudiments. Per aquestes dates nadalenques el gaudim al teatre Condal de Barcelona fent de “Pare de la núvia… i potser del nuvi!”, una comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt feta a mida i que li va com anell al dit al nostre protagonista del mes. I mai millor dit, perquè la cosa va de boda i de no parar de riure. Tanquem el 2019 amb Lloll Bertran, i obrim el 2020 amb Joan Pera, perquè a l’Acelobert volem canviar d’any per la porta gran dels somriures.

Aquí al Condal fas de “Pare de la núvia, i potser del Nuvi”, però la gent ha vingut a veure a en Joan Pera.
El meu cas és una mica peculiar. Aquest espectacle va molt a favor meu, de la meva manera de fer. L’obra està escrita per a mi. És una comèdia rodona i tècnicament perfecta. A més, és una obra que et permet fer coses, els autors sempre volen que et cenyessis al que hi ha escrit, però clar, a mi aquesta obra em permet fer moltes sortides, és una festa fins i tot pels qui la fem. Si la fessim rutinària seria un pal. Ara una senyora m’ha dit: “moltes gràcies perquè m’has fet riure molt i el dia 7 m’operen d’un càncer, i necessitava riure”. I llavors, clar, aquesta gratificació és molt maca. Disfrutem els de dalt fent disfrutar els de baix.

Es veu que t’ho passes pipa, i fins i tot amb punts d’improvisació. I que se t’escapa el riure!
Se m’escapa, se m’escapa (riu). Estic tan còmode que em permet jugar. Hi ha un joc escènic en el qual hi participa la gent que és brillant, i sí, improvises. No hauria de tenir-ne, no està previst, però la relació amb el públic és tan bona que et veus amb cor de fer entrar el públic amb una improvisació, perquè el públic et segueix. De vegades em renyen però és impossible estar-me’n, no puc, ho intento però no puc estar-me’n de fer alguna creació en aquell moment.

Et renya el director? Com és la relació amb Joel Joan.
Les relacions amb els directors sempre són durilles, perquè jo tinc un caràcter molt planer i cordial, però, és clar, vaig més de pressa del normal. Jo ja hi posaria això, i allò, i els directors em frenen. De tota manera el Joel Joan és un nano jove, de molt talent teatral. Té una intuició teatral tremenda, i jo també sóc una persona que teatralment funciono molt bé, i això ho hem sabut compaginar. El que més em fa enfadar del Joel és que em fa treballar molt. Assajavem moltes hores cada dia, i jo li deia: “però escolta, que jo ja sóc gran!” I ell em deia que s’havia d’assajar (riu).

També està el teu tàndem a escena amb Pep Sais, amb qui es diu que s’estableix una nova “extranya parella”.
Sí (riu). El Pep i jo sortíem a “Doctor Caparrós”, amb el Capri, i hem fet altres coses per televisió, i ens enteníem molt bé. I darrerament ens hem retrobat amb “El fantasma de Canterville”, i també aquí, amb una química molt bona. Com que som tan absolutament diferents, el lligam és extraordinari. El Pep és una persona molt generosa en escena, ho permet tot i ens entenem molt bé.

És clar que al teatre et sents com a casa, però jo encara diria més: et sents millor que a casa!
Està bé (riu). En escena hi estic molt còmode, m’hi trobo bé i busco sempre aquesta empatia, aquesta interrelació i comunicació amb el públic. A nivell personal i professional és molt gratificant, és el millor que tinc. I a casa, el rol és un altre. De marit, de pare, d’avi, de senyor de la casa… És diferent. De tota manera, a casa nostra hi ha una relació amb el teatre tremenda. Em pregunten de vegades si he renyat mai els meus fills… Mare de Déu, els he renyat moltíssim! El que passa és que sempre ho he fet molt exagerat, perquè si no, no em creuen. Amb la meva dona [Maria Carme Itxart] des dels 15 anys que anem treballant junts al teatre, i amb els fills es té sempre molt present el nostre compromís amb el teatre.

I com valores l’statu quo del món teatral?
El teatre ha tingut una pujada molt gran de talent els darrers 30 anys, almenys aquí a Catalunya, amb guionistes i actors boníssims i preparadíssims. Nosaltres erem més intuïtius. I també hem guanyat molts espectadors. I el mateix ha passat amb el món audiovisual, que ha fet un pas de gegant i no és pas un competidor. Estem encantats que les pel·lícules vagin estupendament bé perquè el cens d’actors pot viure molt millor si té papers de pel·lícules, de telemovies i de teatre. Per tant, crec que, en conjunt, el moment és molt bo malgrat la precarietat econòmica. El teatre sempre es caríssim i deficitari, i si no és amb subvencions, no es pot fer. Valdria la pena que qui se n’hagi d’adonar, se n’adonés. Tot i que el meu cas és com un punt i a part, perquè jo ja tinc públic i em sembla que podem sobreviure.

Ets realment un punt i a part. La gent t’estima molt, el públic t’alimenta.
El públic en el meu cas és “mi tesoro”. És curiós, però, a mi, mai de la vida m’han dit “que bé que ho fas” o “que bon actor que ets”. Però sí que m’han dit “moltes gràcies” i “que bé que ens ho hem passat”. Aquesta empatia amb el públic és el tresor que tinc, per això no pretenc ser un bon actor sinó fer feliç la gent. El Capri deia que la gent l’aturava per agrair-li “tots aquests anys de riure junts”, i aquest “riure junts” és el que també puc oferir jo. Sóc molt generós amb el públic, i d’alguna manera ell ho nota i agraeix aquesta generositat. I no es tracta de fer un gag, sinó de dir les coses d’una certa manera. En aquesta funció, i en totes, t’ensenyaria frases que no tenen cap mena de gràcia de res, però, dites d’una certa manera, enganxen.

El sentit de l’humor és el que dona sentit a la vida?
Jo crec que sí. A casa i al teatre tinc aquest sentit de l’humor, i crec que és molt important per mi. I es bàsic per la vida dels meus, també. Passi el que passi a la vida, tot pot ser amb un somriure. “Ara m’han d’operar, ara em passa això…” (ho diu amb veu còmica). Sempre hi pot haver sentit de l’humor. Fins i tot si haig de fer un drama m’agrada posar-hi el suficient sentit de l’humor perquè poguem fer un somriure, perquè llavors el faig més proper a la gent. I per això no em deixen fer drames! (riu).

Repassant la teva trajectòria, és inevitable recordar el teu company de viatge Paco Moran. Fa 7 anys que no hi és ja…
Sí. Ha costat molt trobar aquesta comèdia sense el Paco. Són 7 anys i he fet altres coses, i més o menys han funcionat, però amb el Paco era una garantia. Et diria que tenia un sentit de l’humor que no tenia realment. Perquè era una persona molt seriosa, però era un gran actor d’escena que tenia un gran sentit teatral. Podia fer el que volgués. Era molt fàcil congeniar-hi.

Sempre pregunto als actors i actrius per algun personatge pendent que tinguin guardat al calaix dels somnis.
Ara ja a la meva edat, com no correm… (riu). El que faig m’agrada molt perquè si no, no ho faria. I ara estic fent un espectacle amb el meu fill sobre Mozart, que tota la vida ho havíem volgut fer, però per a qualsevol paper que em proposin, sempre passo el mateix procés: al principi és un repte, després em fa por, després veig que no me’n sortiré, i després busco la manera de sortir-me’n. I finalment resulta que és un èxit, però perquè he buscat la manera de sortir-me’n. I llavors, ja estimo aquell personatge. Un dels papers que a mi sempre m’hagués agradat fer és el de “La mort d’un viatjant”, perquè és una persona molt com jo. Però no sé si l’hagués fet bé. Penso que m’haurien renyat molt perquè l’hagués fet molt còmic, i el personatge és d’un dramatisme extraordinari. I quan el drama és tan real, quan pot passar a l’escala de casa teva i és quotidià, és factible l’humor. Si hagués fet “La mort d’un viatjant” m’haguessin matat abans de fer-la (riu).

Com desconnecta Joan Pera del teatre?
Jo? No ho sé, pero tampoc no ho vull saber. Ara que ja sóc gran i que de vegades he de mirar enrere, cosa que no m’agrada gens, però bé, és clar que tota la meva vida he estat en el teatre. No he fet mai vacances. Si tinc tres dies i ens anem de vacances a la Costa Brava, per dir-te alguna cosa, la família s’hi està tres dies però jo només hi estic un perquè faig la funció. No desconnecto mai ni voldria fer-ho perquè no sabria què fer. M’avorreixo una mica. El dia que em vaig casar era un dilluns i l’endemà dimarts ja estava a Madrid fent teatre, i el dia de la comunió del nanos igual, i el dia que va morir la mare jo estava amb el Paco Moran… M’agrada que sigui així, és el que tinc i ofereixo el que tinc.

Home de teatre de cap a peus, però també vas obrir el teló de la Televisió de Catalunya. Com et sents avui dia recordant aquell moment històric?
No me’n sento responsable (riu). Però va ser un honor molt gran inaugurar TV3, un dia importantíssim per Catalunya i pel futur. Tot i que per part meva no vaig estar especialment brillant. No vaig estar gaire bé. Va ser un dia molt difícil, van passar moltes coses i no va ser ni agradable, i després les crítiques ens van deixar a parir i vam rebre pals per tots cantons, teníem molta part de la població intel·lectual en contra. Jo a TV3 dec tenir molts enemics, i la prova és que hi he treballat poquíssim. Però de tots aquells enemics no se’n recordarà ningú, i jo passaré a la història. Té gràcia, això, no?

A la història també hi ets per ser la veu doblada de Woody Allen. Difícil concebre’l ja sense tu i fins i tot sembla que hi hagi com una mena de simbiosi.
Sí, hi és. No sempre, però per exemple en aquesta funció, es pot veure que de vegades semblo el Joan Capri, de vegades el Louis de Funès, i de vegades el Woody Allen. Llavors sí que és cert que aprofito aquesta actitud “woodyallenesca”, i també l’aprofito quan faig el doblatge. Quan el doblo, ho faig per actitut, no per veu ni per text. I de fet hi tinc una relació molt cordial, l’he vist més d’una vegada, però em fa molta vergonya.Perquè, d’altra banda, els dobladors no agradem gens als actors, cosa que és lògica perquè els estem robant una part molt important de la seva interpretació, que és la veu. Però ell és molt amable.

Passem un moment pel teu fill Roger Pera. Has arribat a dir que en un primer moment vas voler frenar la seva carrera d’actor. De què tenies por?
Tenia por perquè el Roger va començar quan tenia 8 o 9 anys, i va començar amb un èxit extraordinari, i jo trobava que no ho feia tan bé com la gent em deia. Jo li veia coses. Aleshores jo intentava que no fes més actuacions però perquè n’aprengués més. I no vam tenir temps. Però no el volia frenar perquè no es dediqués al teatre ni al doblatge, sinó perquè es preparés més. Des de ben petit va tenir tanta feina que jo fins i tot vaig pensar que no volia que treballés amb mi. Però era igual perquè me’l cridaven igual. Per molt que digués que no ho feia bé, tothom em deia que ho feia bé. Llavors probablement l’equivocat era jo.

El que és clar és que ningú s’equivoca amb Joan Pera si el 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi, i enguany el Gaudí d’Honor del cinema català.
Vaig agrair molt el Gaudí d’Honor perquè no sóc una persona molt de cine, però fa molts anys que se m’ha vist per televisió, i em feia molta il·lusio rebre’l per tota la gent que m’ha seguit des de fa tant de temps. I també la Creu de Sant Jordi, perquè és el meu país i per tothom que l’ha rebuda. Estic molt content, però com diu el Woody Allen, “m’interessa més no perdre la perspectiva”. El premi és una anècdota i la vida continua, l’endemà s’ha d’anar a buscar el pa.

Si a aquests guardons i afegim papers com el de Pau Casals de 2018, s’evidencia una forta connexió amb el país. Com valores la situació actual que vivim?
Per la gent del país, pel ciutadà normal del carrer, és un moment molt complex i molt complicat, i sento que d’alguna manera anem com descol·locats, tant si ets d’un cantó com si ets d’un altre. A més hi ha un seguit d’accions i reaccions de ràbia continguda, i això ens fa molt de mal. El que voldries és que hi hagués una bona gent que ens governés amb bondat, honestedat i de cara al poble, i el que veus és deshumanització, i no és bonic.

Obrim el 2020 amb la teva entrevista. Ens comparteixes un desig per al nou any?
Entrem en un 2020 que és “bisiesto”, de traspàs, per tant tenim un dia més per ser més bona gent. Demano més humanitat, i més cordialitat entre les persones. Es tant fàcil trobar-te amb l’altra persona, que de vegades no cal ni el diàleg. Perquè fins i tot amb una mirada ja et pots entendre, i això es veu. Més que el diàleg, el que importa és la voluntat. L’amor no és tant un impuls vital d’estimar com una voluntat d’estimar. Per tant, jo el que demanaria és aquesta voluntat de fer el be. Si hi ha la voluntat, ja sortirà. Hi ha una frase molt maca que de vegades dic, i això va per aquest any que ens ve: si són roses, floriran.