Borja Nicolau: “vaig sentir que estava addicte al mòbil”

Per: Antonia Utrera.-

Borja Nicolau (Barcelona, 12-07-1992) feia els seus estudis d’enginyeria, i alhora treballava de locutor de ràdio a Flash FM, el seu somni des de petit. Feia tres anys que estava dedicat professionalment com a “product manager” a una gran multinacional, mentrestant anava combinant amb la seva altra passió, els monòlegs. Finalment va decidir dedicar-se exclusivament al món de la comunicació i la comèdia, i just quan acabava de prendre la decisión, va arribar la pandèmia.

Li agraden els números però molt més poder comunicar. Fa de mestre de cerimònies amb blocs d’humor a esdeveniments per a empreses. I dona formació en comunicació, perquè li agrada ajudar a altres a què comuniquin millor a l’hora de parlar en públic. I això no des de la teoria, sinó des de la seva pròpia experiència pujat sobre els escenaris tres cops a la setmana. “Si tens una bona idea, has de saber comunicar-la” diu.

Fins a maig podem veure’l al Jove Teatre Regina amb el seu espectacle “Adict@s al Móvil” que ja va per la segona temporada, amb més de deu mil espectadors.

 

Et defineixes com a còmic professional, comunicador i entusiasta!

Sempre m’ha agradat fer moltes coses, de fet és una cosa que sempre m’ha caracteritzat, que soc molt curiós. Entusiasta és potser la que més em defineix de totes, quan vaig començar en aquest món tenia setze anys i vaig començar a fer ràdio. Vaig estudiar enginyeria perquè tenia facilitat per als números. I vaig fer un salt a la ràdio més gran i aquest anar fent moltes coses que m’agradaven, ara enginyeria, ara monòlegs, ara ràdio, ara a presentar, sempre m’ha definit, sempre he anat provant camins de coses que m’agradaven i d’aquí ve allò d’entusiasta.

Com fer allò que m’agrada i guanyar-me la vida amb això…

Quan tenia divuit anys vaig començar a fer enginyeria. Aquesta és una via on és més fàcil guanyar-te la vida, aquesta altra com a comunicador és més difícil i m’ha portat més anys arribar al moment en què et pots guanyar la vida.

De fet ja portes uns anys.

Dedicant-me exclusivament des del 2020, des de quinze dies abans de que surtis Fernando Simón a la tele. En realitat un mes abans, el 14 de febrer deixo l’empresa i el 14 de març surt Fernando Simón amb el confinament..

En la plena ebullició creativa dels inicis…

Sí, però sempre m’agrada aclarir que no va ser un canvi de tirar-me a la piscina sense saber el que hi havia, ja feia molts anys que ho compaginava, i no va ser que el 2020 em vaig il·luminar i vaig dir, “provaré de ser còmic i comunicador, sent enginyer i no tenint idea del que vaig a fer ara”, no, portava deu anys, des dels setze, experimentant, que si ràdio, que si esdeveniments i altres… I de fet quan vaig començar a fer un podcast de gent que havia fet canvis de vida com jo i els entrevistava per veure que havien après ells, és una de les coses que més comú és de la gent que després els hi ha anat bé. Que quan fan un canvi de vida a una cosa que els apassiona, abans havien estat anys experimentant allò, amb el qual tu saps que t’agrada i tens una primera pista que potser pots fer diners amb això.

Als setze vas començar a fer ràdio…

Si, a Ràdio Platja d’Aro, estiuejava allà des de petit i en aquell moment escoltava molt la ràdio, era fan de Flash FM, i com que m’agradava molt la ràdio i m’agradava parlar, vaig pensar que potser podria ser locutor i els vaig enviar un email i vaig anar allà a preguntar: “Puc ser locutor?” I em van dir: “No, perquè no tens experiència, però pots fer pràctiques. Llavors vaig fer pràctiques i al cap d’un temps vaig començar amb el meu programa.

“la innovació, la creativitat, tot neix de connexions aparentment il·lògiques”

De fet, la teva vocació és la comunicació en general, l’enginyeria ha quedat per fer els números.

Sí, exacte! (riu) per fer les factures, que no està malament, perquè m’agrada. De fet, hi ha dies que estic en procés creatiu i m’estanco una mica, de dir “avui no em surt això”, llavors dic “vaig a fer l’Excel”, em faig una estona de factures i de números, i després torno al procés creatiu…

Per fer números no necessites inspiració.

Totalment, jo sempre dic que jo em poso a fer números i d’aquí a mitja hora sé que tindré un resultat, “això ho aconseguiré”, però quan has d’escriure un guió no saps quant trigaràs a treure-ho, igual són quinze minuts, o tres hores…

I com és el teu procés creatiu?

És molt de “fulla en blanc”, m’agrada tenir la fulla en blanc i escriure en llapis, llapis més que boli, no sé per què, és una mania des de petit, i m’agrada relacionar conceptes. La majoria dels meus processos creatius són relacionant conceptes. Si per exemple he d’escriure sobre el mòbil, m’escric primer observacions que vull comentar i quines coses estic veient. Quan tinc setanta, vuitanta premisses, que li diem nosaltres, u observacions, de les quals treure humor, llavors agafo una d’aquestes i intento treure’l el punt d’humor, associacions creatives, ironies i estratègies de guió, però sempre parteixo, i és la meva manera de fer humor, d’observacions quotidianes de la vida real.

I la inspiració?

És això, intentar que hi hagi coses en el dia a dia, quan em passen, me les vaig guardant. I quan he de partir de zero, faig associacions creatives, connexions aparentment il·lògiques, de fet és una de les coses que més treballo quan ajudo la gent a comunicar, intentar construir aquesta connexió…

El signe de la intel·ligència…

Sí, és la creativitat, diuen que la innovació, la creativitat, tot neix de connexions aparentment il·lògiques

Bé, a nivell biològic, són les connexions neuronals.

I a més, és un múscul que s’entrena, és a dir, cada cop surt més fàcil.

I parlant del teu espectacle ” Adict@s al móvil”, com va néixer?

Neix del fet que jo vaig sentir que estava addicte, jo no sabia de què aniria el meu pròxim xou, estava en aquell moment amb un xou en un altre teatre que es deia: “El Visionario” sobre el meu canvi de vida i “Adict@s al móvil” va néixer perquè va ser una temàtica que em va preocupar a mi, vaig sentir que el nivell d’hores que jo li dedicava al mòbil era per sobre d’una cosa normal, de dir: “massa”, fins i tot em generava incomoditat. Llavors vaig fer com a experiments, a llegir sobre la temàtica, experiments amb mi mateix i com em va interessar molt i vaig pensar que seria una temàtica que estaria de moda els pròxims anys, vaig dir “ho tractarem amb humor” que és una eina que a mi m’agrada.

Ara ja estàs amb la segona temporada.

Sí, vaig fer la primera l’any passat, del novembre al maig al Teatreneu, entre dues i tres funcions a la setmana. I a l’octubre vam venir al Teatre Jove Regina.

I estàs tots els dissabtes, fins al maig.

Sí, amb moltes ganes, de moment el públic ens està recolzant, portem gairebé deu mil espectadors d’aquesta funció. És molt xulo, quan tu treus un xou nou, no saps quina serà la reacció del públic. Jo tenia la intuïció aquesta que la temàtica despertaria interès i que després, evidentment, l’has de donar a la gent un bon xou, si la temàtica és interessant, però el xou no és xulo, no tindrà continuïtat. Però ha sigut molt maco veure com venen persones de totes les edats, i això crec que és una cosa difícil d’aconseguir en qualsevol mena de xou. Jo ho pregunto, en començar: “Qui és el més jove i qui el més gran” i el normal és que anem des del dotze als vuitanta, una cosa així.

I aquest vessant còmica teva, com neix?

Com tot a la meva vida, neix d’unes ganes d’experimentar. Va haver-hi una vegada que estàvem fent un programa de ràdio de retransmissions de futbol del Barça amb un company, totalment amateur, des de casa i volíem que fos amb tocs d’humor. Jo m’encarregava de fer els guions. Llavors jo escrivia guions previs amb humor, i allà em vaig adonar que això m’agradava, escriure humor. Però no tenia formació, llavors em vaig apuntar a un curs de monòlegs aquí a Barcelona, que es diu Stand-up Academy Barcelona, amb Gabriel Córdoba, que és el profe de monòlegs d’Espanya, diria jo. Vaig fer dos anys amb ell i allà és on vaig anant formant-me i vaig començar a fer mini actuacions. Però realment va ser donar forma a aquesta cosa, que jo m’adonava que m’agradava jugar a escriure humor.

La llavor de l’humor ja hi era…

Jo no diria que sempre he sigut el graciós del grup, home, és veritat que soc més ben “divertit” que no un “muermo”, i dicharachero molt, o sigui, m’encanta parlar! Però no soc el típic que és supergraciós tota l’estona. El que passa és que l’humor, com tot, té unes estructures per darrere, que quan aprens a fer-les servir, cada cop també et surten més naturals…

I que darrere de l’humor hi ha molta feina.

Sí, hi ha aquesta frase de “el humor es algo muy serio” que a mi m’agrada molt, perquè l’humor al final ens connecta moltíssim.

Fer riure no és tan fàcil.

És molt difícil. Una cosa que me n’he adonat aquests anys és que els mateixos acudits, i això ho saben els còmics i ho sap tothom, funcionen diferent depenent del dia. I són els mateixos acudits o gags, i llavors dius, “per què és això?” I perquè hi ha alguna cosa, d’energia, que és la base del que ve després de l’humor. Llavors, els primers minuts, cóm connectes amb el públic més enllà de les paraules, és clau, de cara a després funcionar millor o pitjor. Surto a l’escenari i una primera interacció amb algú que surt bé, que connectes, els altres ja estan més relaxats, més segurs … Hi ha alguna cosa de connexió i d’energia i després ve l’humor.

“Qui decideix el temps que passes amb el mòbil?

Tornem a l’ús desmesurat que es fa del mòbil.

Crec que és una eina que evidentment ens aporta moltes coses bones, però que té moltes aplicacions per dins, la majoria, dissenyades amb un objectiu, tenir-te el màxim de temps allà. Llavors, com l’incentiu per les empreses que han dissenyat aquestes aplicacions és tenir-te el màxim de temps allà dins, acabem passant més temps del que ens agradaria, per mi aquesta és la clau principal, “Qui decideix el temps que passes amb el mòbil? Ets tu o són els algoritmes que hi ha dins. Tu estàs al metro, o a casa avorrit, per exemple, i dius “vaig a veure si tinc un missatge d’Instagram”. I això podria ser un entrar, mirar i sortir. Però quan has entrat t’apareix una notificació que diu alguna cosa que t’interessa, i això a més està molt ben estudiat, es una cosa que t’agradarà, i llavors dius,”ah, vaig a mirar això”. I ja està, ja estàs ficat dins el cercle, i el que anava a ser un minut acaba sent quinze. I això és el que passa amb tot. Llavors si això ho multipliques per vint vegades al dia, el que hagués sigut vint minuts d’entrar al mòbil que és el que a tu t’hauria interessat, acaben sent quatre hores.

Obres el mòbil per a veure l’hora i quan te n’adones…

Sí, de cop estàs veient una cosa que ni t’esperaves i potser ni t’interessa, però estàs allà.

Quina recomanació fas?

Bàsicament, hi ha tres recomanacions molt senzilles que jo faig a la gent. La primera, el tema de les notificacions, que dediquis mitja hora a decidir quines notificacions habilites o deshabilites. Quan jo tinc el mòbil inactiu a mi mai em surt una notificació, mai, perquè aquestes notificacions et criden entrar quan jo no vull entrar. Potser hi ha unes notificacions que t’interessen però no les vint-i-cinc.

No totes ens interessen…

Clar, tu dius, jo entraré quan vulgui, però no quan vulgui el mòbil.

I la segona?

L’altra és mirar quines són les aplicacions que més fas servir, al final són quatre o cinc només. Mira’t aquestes i com probablement la meitat del temps ho estàs perdent aquí, posa’t algunes normes que t’ajudin a no gastar tant de temps en aquestes. Jo vaig fer l’experiment de dir “només puc entrar quatre cops al dia a l’Instagram”, que jo li faig un ús professional, i baixes a la meitat les hores que el fas servir. I no et perds res, que això és lo xulo.

I si fas servir l’Instagram per perdre el temps?

És vàlid, però quant temps vols perdre? Quinze minuts? Doncs digues-ho “ara entro a perdre el temps, quinze minuts”, val, genial.

I la tercera?

La tercera és decidir que fas amb les hores que guanyes de mòbil, perquè si no t’ho has pensat bé, tornaràs a caure, llavors l’interessant és en el fons, “Per què estic baixant les hores de mòbil?” per fer coses que m’agraden més que el mòbil.

Una bona oportunitat per preguntar-te, què és el que vols fer, què es el que més t’agrada.

I a més et motiva perquè dius, ostres, mitja hora més a l’Instagram, o no? Si és mitja hora més a l’Instagram és mitja hora menys a això que m’agrada; llegir, trucar a la meva família, veure’m amb la meva xicota, el que sigui…

Decidir escoltar-se a un mateix, com vas fer tu quan vas decidir deixar l’empresa i dedicar-te exclusivament a allò que més t’apassionava, la comèdia i la comunicació.

Aquest és més realitzador i alhora més arriscat, més insegur.

I quin consell donaries a la gent que vol fer aquest pas com vas fer tu?

Primer de tot, que experimentin, com he dit abans, si no has experimentat és massa arriscat. Dona’t un temps com a extra experimentar i veure que tal. Vas fent-lo gran com a un extra. I si ja ho has provat, hi ha una pregunta “desatascadora” que és, “Què és el pitjor que pot passar?”.

Relativitzar el risc. I fer uns estalvis també…

Jo vaig fer un Excel i vaig dir “amb el que tinc estalviat, amb les despeses que tinc normalment, quant de temps puc viure amb zero ingressos? Si no tens aquest matalàs, és una mica difícil, i això et dona molta tranquil·litat i et permet crear o construir sense presses. És important fer aquest matalàs. I l’altra pregunta “desatascadora” és, “I si no ho faig, què?” Aquesta et pica molt a dins. “És una cosa que m’apassiona, tinc el “gusanillo” de que ho vull fer, i si no ho faig no m’ho perdonaré”. Donar-se l’oportunitat de provar-ho.

Molt bona pregunta.

Hi haurà gent que potser té un fill, té una hipoteca i està en una situació difícil per fer-ho, potser no ho pot fer ara mateix, però ja arribarà el moment.

Pròxims projectes.

Propers projectes? Casar-me, el 15 de juny!. I un estiu tranquil·let, per començar amb força al setembre.

Moltes felicitats i molta sort!! I gràcies per aquesta entrevista tan inspiradora.

Antonia Utrera