Pepe Viyuela: “L’humor no és un luxe, sinó una necessitat”

Per: Antonia Utrera.-

José Viyuela Castillo (Logronyo, 2 de juny de 1963) més conegut com a Pepe Viyuela, és actor, pallasso, humorista i poeta. Ho hem vist fent de Chema en la sèrie de televisió “Aída” i ens ha fet riure en la pel·lícula “La Gran Aventura de Mortadelo i Filemó”. Acaba d’aterrar a Barcelona, on podem veure-li en el Teatre Goya en “Esperant a Godot” de Samuel Becket, estrenada per primera vegada en 1952, després de la Segona Guerra Mundial. Està classificada com a teatre de l’absurd, el màxim exponent del qual d’aquest gènere literari aquí a Catalunya és l’escriptor Manuel de *Pedrolo. En l’obra, Pepe Viyuela ens entendreix en el seu paper del personatge d’Estragó, una actuació magistral per a no perdre-la-hi i que estarà en cartell fins al pròxim 20 de juny.

Quina és la història d'”Esperant a Godot“?

Parla de la solitud de l’ésser humà, de la idea que tenim dels altres, de la cerca d’un sentit a les nostres vides i encara que semblin temes molt profunds i que sempre s’han tractat des d’un punt de vista tràgic i dolorós, en aquesta proposta nostra intentem donar major pes a l’aspecte còmic. El seu autor Samuel Becket la definia com una funció horriblement còmica. L’humor neix de la situació desesperada d’uns personatges que fan el que poden per a sobreviure, però si un mira bé, en realitat està parlant de nosaltres mateixos. En aquesta pandèmia ens hem adonat de la nostra fragilitat, de la nostra necessitat dels altres, del difícil que és tirar endavant si no anem plegats. I de totes aquestes coses parla la funció. És una obra tan magistral que sent que es va escriure en unes circumstàncies molt concretes, ara mateix sona com si hagués estat escrita precisament per a aquesta situació en la qual estem vivint. Hi ha paral·lelismes i reflexos amb els personatges i amb nosaltres que ens fan sentir molta proximitat amb ells, sentir-los molt pròxims.

Un reflex del qual estem vivint.

Sí, absolutament i això que està estrenada abans de tot això, però jo crec que moltes frases sonen i ressonen a aquest moment pandèmic.

Com tota obra d’art mestra, és atemporal.

Sí, a més Samuel Becket la va escriure amb una intenció molt ambigua, que pogués estar parlant de moltes coses alhora.

També se’n va dir en el seu moment “Tragicomèdia en dos actes”.

Se la defineix així molt bé perquè veiem una situació tràgica, però riem, potser no a riallades, però sí. A més transmet molta tendresa, són uns personatges adorables.

Ets actor, humorista, pallasso… que faceta t’identifiques més?

Sens dubte amb la de pallasso, és la que més satisfaccions i bons moments m’ha donat, amb la qual vaig començar i la que m’ha obert les portes de tota la resta.

En la teva família ja hi havia algú que es dediqués? Com va ser el teu interès inicial per aquesta professió d’actor?

No, en la meva família ningú es dedicava, va ser una qüestió gairebé d’atzar, però és clar que davant teu passen moltes coses en la vida i hi ha algunes que et criden més l’atenció que unes altres. Jo vaig començar a fer teatre de casualitat, hi havia una noia, qui avui és la meva dona i ella feia teatre. Jo vaig pensar, és una bona manera de ser a prop i vaig començar a fer teatre, per amor, o per lligar, digues-ho com vulguis… I clar, en començar a fer-ho em vaig adonar que em fascinava, que m’agradava molt i no volia deixar de fer-ho. I fixa’t, el teatre m’ho ha donat tot, fins i tot l’amor, la parella de la meva vida.

Així que la culpa la té…

… la té l’amor!

… la té l’Elena! Elena González. A més no sols ella, tota la família us dediqueu al teatre.

Sí, ella tampoc ve de família teatral. I tota la família, també els meus dos fills, Samuel i Camila, els quatre estem dedicats professionalment al teatre.

Podríeu muntar una companyia, la família Viyuela González…

Sí, com es feia abans… (riu)

Et dónes a conèixer a través de la televisió amb el teu paper de Chema en la sèrie “Aída“.

Això ve més tard, en 2005, abans ja havia treballat en el programa de Chicho Ibáñez, “Un, dos, tres… Responda otra vez” en 1993, i abans havia participat en programes de televisió com “Però això que és?”, la qual cosa passa que es queda molt enrere, estem parlant de 1988 quan encara no hi havia televisions privades i jo començava en televisió fent humor com a pallasso. I abans ja havia fet alguna cosa en teatre, però si, és la televisió la que m’impulsa i em dóna a conèixer al públic. De totes maneres jo sempre he continuat fent teatre.

També t’hem vist al cinema.

Sí, he treballat amb Julio Médem en “Terra”, he fet “La Gran Aventura de Mortadelo i Filemó” I i II i “El Miracle de P. Negre” amb Javier Fesser. Cinema he fet bastant menys. Ara estem a punt d’estrenar una pel·lícula que es diu “Garcia i Garcia” una comèdia al costat de José Mota que s’estrenarà als cinemes el 27 d’agost. El meu treball s’ha canalitzat sempre cap al teatre i després circumstancialment ha aparegut la televisió i més circumstancialment el cinema.

On et sents més còmode és en l’escenari…

Si, a mi és el que més m’agrada, és una espècie de ritual, el teatre és una de les manifestacions artístiques més antigues, però encara amb la irrupció de les noves tecnologies, del cinema, de la televisió, no ha vingut a menys, es continua mantenint precisament per aquest caràcter presencial del públic, per aquest caràcter ritual que té de reunir-nos tots en una sala, el fet d’apagar les llums i escoltar junts una història en directe i viscuda en el moment en què s’està escoltant.

I més ara en una època en la qual se’ns convida a la proximitat.

El teatre jo crec que es manté precisament perquè és un acte cultural en el qual estem junts, els uns amb els altres i compartim aquest moment i cada sessió és irrepetible, cada funció és diferent de la d’ahir, a la de demà, no hi ha dues funcions iguals.

L’humor és guaridor, necessari…

L’humor és una manifestació emocional específicament humana que ens permet jo crec, viure les circumstàncies més complicades d’una forma més lleugera, ens permet acceptar les coses d’una altra manera, ens dóna ales, ens permet sobrevolar la realitat, que és bastant dura, conflictiva i delicada. La resta d’animals, com no tenen consciència, ni tan sols saben que es moriran, perquè no poden fer broma, som els humans que probablement en ser conscients que ens morirem, necessitem una eina que ens permeti riure’ns d’això, mirar-nos al mirall i riure’ns de les nostres arrugues, del pas del temps, de com som, dels quilos de més que tenim, dels nostres defectes… crec que l’humor és un element guaridor per a un i un element que fomenta la convivència, que permet que s’estableixi un diàleg entre parts diferents que opinen diferent, d’una forma més fluida.

I com a acte de llibertat.

Sí, em sembla necessari, necessitem expressar-nos, i si és a través de l’humor em sembla que estem guanyant molt terreny.

Els humoristes feu una gran aportació ajudant a elevar la mirada.

Hi ha cultures en la qual els pallassos, els còmics, són considerats poc menys que bruixots o xamans, éssers que invoquen als esperits favorables a la comunitat i jo crec que alguna cosa d’això hi ha, invoquem l’alegria, que no és una altra cosa, que invocar la capacitat de superar les dificultats.

I la capacitat de transformar la realitat, com a bons xamans…

Sí, ajuda moltíssim, el somriure és transformador.

Et vas llicenciar en Filosofia i Belles arts.

Vaig començar a estudiar filosofia i a mitja carrera em vaig matricular en art dramàtic. El meu interès per la filosofia és per la curiositat, voler conèixer, voler saber, fer-me preguntes. No és una característica meva únicament, jo crec que l’ésser humà si ha avançat, si ha progressat, si existeix història, és precisament perquè ens hem preguntat per què ocorre una tempesta, per què ens morim o per què ens enamorem. És la curiositat el que em va fer estimar la filosofia, potser perquè els professors que vaig tenir de filosofia en batxillerat eren persones que sabien transmetre aquest sentiment de curiositat permanent que hem de mantenir en la vida per a fer-la més interessant.

Deia Aristòtil que tot ésser humà és un ésser polític.

L’ésser humà inevitablement pensa, es posiciona, té una ideologia. Jo desconfio de la gent que diu que és apolítica, en realitat el que no volen és expressar-se. És el “prefereixo no opinar per a no mullar-me”. Jo crec que ha de ser el contrari, crec que el que cal fer constantment és expressar la teva opinió lliurement, és la contribució més gran que podem fer els ciutadans a la democràcia, el parlar sense problemes, expressar el que pensem i saber que molta gent no estarà d’acord i que opinaran de manera diferent, aquest és l’art de la convivència i l’art de la política.

En 2017 et sumes a les llistes electorals d’Esquerra Independent.

Mai he pertangut a cap partit polític, no tinc ambició política d’ocupar-me d’un càrrec professionalment, no l’he tingut mai ni crec que la vagi a tenir mai. Però sí que crec que com a ciutadà, tinc no sols el dret sinó l’obligació d’expressar les meves idees. Jo viu a Sant Sebastià dels Reis, un poble prop de Madrid i allí hi ha un partit polític que és Esquerra Independent, que és exclusivament local i jo simpatitzo amb ell, i vaig estar en les llistes electorals donant el meu suport.

Aristòtil tenia molta raó…

Clar, Com no t’interessarà la política si la política és tot? Qualsevol tema de sanitat, d’educació, d’economia, és política… ens afecta a tots.

En realitat ets una persona molt compromesa, des de 1995 ets membre també de “Pallassos Sense Fronteres”.

Crec que sempre pertanyeré, encara que en aquest moment no formi part de la junta directiva, és l’organització en la qual jo em sento útil socialment.

Com ha estat la teva experiència?

Ha estat reveladora perquè m’ha permès veure aquesta faceta guaridora de l’humor de la qual parlàvem. M’he adonat que l’humor no és un luxe sinó que és una necessitat. Com pitjor estem les persones per les situacions complicades que passem, més necessitem l’humor per a seguir endavant. És com una espècie de llum que s’encén en la negror quan estàs molt malament i que et permet dir “si ara que estic tan malament sóc capaç de somriure és perquè encara tinc forces per a lluitar”. Això ho he vist a través dels treballs en els quals he pogut participar amb “Pallassos Sense Fronteres”. Palestina, Sàhara occidental, Kosovo, l’Iraq, en tots els llocs on he pogut viatjar he comprovat que l’humor és molt útil quan la gent està molt malament. Nosaltres sobretot ens dirigim als nens, als més petits, perquè són la part més vulnerable, són els més innocents, no tenen culpa de res i en canvi són els que més sofreixen les conseqüències de tots els conflictes i les desgràcies. Cap a ells anem, i a mi m’encanta una frase que defineix la filosofia de “Pallassos Sense Fronteres” i és que, “Pallassos Sense Fronteres comença on acaben les carreteres” on ja el mapa comença a tenir llocs negres, perquè és on més falta fa.

T’agraïm moltíssim aquesta entrevista. Molta sort en tots els teus projectes. Us desitgem tots els èxits també a Barcelona amb “Esperant a Godot” en el Teatre Goya, en cartell fins al 20 de juny.

Antonia Utrera