Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

Fa uns dies he acabat de llegir el més que recomanable llibre de Desirée Bela-Lobedde Ser mujer negra en España, de l’editorial Plan B. Una editorial valenta, igual que l’autora. Esta conscienciadora social, activista, esplèndida comunicadora, feminista, catalana, bloguera i youtuber de referència -tant per a la població africana i afrodescendent com per als qui no ho som en aparença-reflexiona en primera persona amb un llenguatge fresc, especialment actual, directe, a cor obert i amb el cap molt en el lloc,. I ens parla sobre una realitat tan evident com a sovint silenciada i plena d’estigmes: la presència i la vida de les dones negres que habiten al nostre país. A l’hora de construir el seu relat és difícil no veure’s reflectit en algunes de seues pàgines, encara que només siguin amb les que entronquen en els records televisius de les persones que vàrem néixer a l´Espanya de la dècada dels anys 70. El llibre no té desaprofitament.

Vull detindre’m en un dels aspectes que aborda: el problema del cànon de la bellesa, la subtil, i no tan subtil, dictadura de l’estètica amb la seua pressió, quan no obligació, de formar part d’uns estereotips sempre sexistes, masclistes i arbitraris, depenent de modes, èpoques, capritxos, i també interessos econòmics. El nostre neoliberalisme, especialista en façanes i superficialitats, imposa un tipus de cos on predomina el culte a la joventut, unes formes molt concretes, una línea específica, unes numeracions determinades i un tipus de patró que ni de lluny és el real si som capaces i capaços de mirar-nos amb humilitat. Puc estar equivocat, però penso que estadísticament, només un percentatge molt ridícul de la població estaria dintre d’aquest artifici i, això no obstant, les conseqüències de no pertànyer a aquest prototip poden arribar a ser devastadores, en molts casos mortals (complexos, trastorns alimentaris, vigorèxies, suïcidis,…)

Veig amb alegria que el darrer 12 de novembre, al Casal de Barri Espai 210, DONES EN SO DE PAU, varen dur a terme un Taller que es deia “Jo, la meua pròpia model”. M’encanta. Enhorabona. Que necessitats que estem d’estimar el nostre cos tal com és!… I que necessitats també d’allunyar-nos de cosificacions en definitiva patriarcals.

Carles Llorens
Homes Igualitaris- AHIGE Catalunya
www.homesigualitaris.wordpress.com

 

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter