Entrevista a Mingo Ràfols

“Espero poder fer personatges de 70 anys”

Jordi Urtasun Cortés
Gener’15

El Teatre Akadèmia obre les portes a la revista AcelObert per entrevistar un clàssic de l’escena catalana, Mingo Ràfols. Va rebre formació en dansa, però ha acabat triomfant amb la interpretació; en teatre, cinema i televisió. El  seu debut es remunta al 1976 a Faixes, turbants i barretines. Enguany celebra 40 anys dalt de l’escenari i encara espera seguir molts anys més.

Comencem parlant de l’obra que esteu fent “Com us plagui” al teatre Akadèmia. En aquesta comèdia, el Vell Duc o el Duc Frederic quina faceta / quina cara ens mostren del Mingo Ràfols?
Personalment jo diria que poques confluències. Però evidentment, un gran actor com Shakespeare parla de la condició humana. Per tant, el que podria ser la ràbia, l’enveja, la contraposició de l’amor a la natura o el fet de buscar-se a un mateix té coses de tots nosaltres. No només del Mingo, sinó d’altra gent.

Defineixes tant al Vell Duc com a tota l’obra amb aquesta frase d’Albert Einstein «Mira profundament la natura i, llavors ho entendràs tot molt millor». 
La mirada reflexiva que fa Shakespeare en l’obra és que la gent percebi enveja, ràbia, conspiracions i relacions que no són franques. La contraposició que existeix a l’obra es basa en la gent que han fet fora de la cort. Han anat al bosc i han de lluitar contra diferents elements: el fred, la pluja, la gana, buscar-se el menjar, el beure i sobreviure en un medi que per ells no és habitual. Tenen temps per a pensar, per a xerrar, per a trobar-se, poder-se conèixer i, en certa manera, descobrir-se ells mateixos.

L’obra ens mostra, per tant, una forma de viure la vida?
Com et plagui. Tu tries si vols viure una vida de ciutat, que no et preocupa res, que els nens no han vist a la vida un porc, una gallina, que es pensen que el pollastre surt a trossos envasat i creuen que és menjar i no un ésser viu, que les avellanes no vénen d’un arbre, sinó que són unes coses que es fabriquen o que la llet surt d’un bric, en lloc de les mamelles d’una vaca. Aquesta és una opció de vida. L’altra opció és que els nens i les famílies s’interessin pel que és la natura, l’ésser humà, les roques o els rius.

El Teatre Akadèmia te’l coneixes prou bé. Cuartet, Manicomi a Goa, El drac d’or o l’última, Com us plagui. Què et fa sentir còmode en teatres petits com aquest?
La proximitat amb l’espectador és un gran atractiu que em recorda molt al Teatre Lliure de la primera època, a Gràcia. Això ho fa impagable. Molta gent que ha vingut aquí per primera vegada s’ha quedat molt sobtada en veure que gairebé estàs tocant a l’actor, que l’olores, que saps com respira, que els sens passar. El fet que sigui tan a prop, pots gairebé murmurar les paraules i això és molt agradable de sentir. És una altra manera de fer teatre.

T’hem vist recitant Shakespeare i fins i tot cantant cabaret. 
No tinc massa problema. Em sento còmode amb tot.  Suposo que són anys de fer un tipus d’obres, de començar per aquí, d’estudiar això, d’interessar-te per una altra tècnica i de treballar amb companys que dominen altres llenguatges teatrals. Evidentment ara no ballaré el claqué com el ballava fa vint anys. Però si s’ha de fer una peça de claqué, jo m’hi poso, me la preparo i faig una obra d’art.

Vas debutar en escena al 1976, a Faixes, turbants i barretines. Què ha canviat d’aquell actor al d’ara?
Molta més responsabilitat, més seguretat, més tranquil·litat alhora de treballar els personatges i més consciència. Els actors i les actrius som com criatures. Encara juguem, encara ens agrada jugar. Si no perdem això tot va bé.

De tots els que has interpretat, algun personatge que t’hagi marcat?
N’hi ha molts amb els que m’hi he sentit molt bé, però n’hi ha dos que han resultat l’eix vertebrador del que sóc ara. Un és el monòleg de Koltès, La nit just abans dels boscos i l’altre és el primer Shakespeare, El Rei Joan. En contraposició, perquè  en El Rei Joan érem un equip de gent nombrós i en canvi, La nit just abans dels boscos és un monòleg, amb un únic actor. Però tenen nexes d’unió. Penso que Koltès és com un Shakespeare contemporani. El text d’ambdues peces teatrals és magnífic.

Abans de ser actor vas rebre formació en dansa, però vas tenir dues lesions, una a cada menisc. Com hagués estat el Mingo Ràfols ballarí?
(Riu) Divertit. Vaig tornar de París i ara em fa gràcia provar-me aquell texà que ara no m’hi cap ni en una cama. És un texà increïblement petit pel que sóc jo ara. Penso que de tota manera no hauria arribat a retirar-me amb aquesta edat. És a dir, ara segurament estaria fent coreografies, però no trepitjant l’escenari. Igualment, els anys que hagués durat en dansa, hagués estat feliç.

Sense pensar en el 21% d’IVA en la cultura, què caldria canviar en el món del teatre?
S’han de canviar vàries coses. En aquest país la cultura està portada per les institucions, bàsicament. Hi ha molt poc moviment privat de risc. És cert que últimament hi ha hagut actuacions privades en alguna de les arts com la pintura, fotografia, escultura o fins i tot música. Potser en el teatre només la gent més jove s’ha atrevit a fer coses individualment. La resta està molt dosificat, pactat i pendent molt de la política cultural del país. Penso que s’haurien de canviar polítiques culturals. Crec que hi ha coses que podrien canviar a millor.

Després d’aquesta obra, algun projecte en ment?
Sí. Ja estem preparant una obra de Txékhov. I després també hi ha un musical que intentarem fer amb el Roger Pera, que pot ser interessant. Una excepcionalitat. Un musical molt gamberro.

Amb ganes de treballar durant molts anys?
Sí. Jo espero poder fer personatges de 70 anys. I que siguin reals. Tenir 70 anys i poder-los fer. Espero que el cervell i el físic m’acompanyin.