Entrevista a Gemma Nierga

“Tenir presos polítics fa que aquest país
sigui menys democràtic que abans”

Per Antonia Utrera · Octubre 2018

Ens trobem a la Llibreria Laie de Pau Claris on ella ens ha citat. L’Alba Metzger ja ha fet les proves de llum per les fotos de portada. I també l’Àngel Bravo té la càmera a punt per a la gravació en vídeo. Jo, una mica nerviosa, aquesta és una entrevista molt especial per mi. El meu mestre, la persona que em va ensenyar tot el que sé de periodisme, que em va ajudar als inicis a tirar endavant amb l’Acelobert, Toni Pons, Tatono, s’estimava molt a la persona que entrevistarem d’aquí una estona. En aquella època, fa més de deu anys, quan parlava d’ella, sempre deia entusiasmat que era una dona especial…. “Aquesta dona arribarà lluny!”- em deia. Em sento com si en Tatono no volgués perdre’s aquesta entrevista i hagués baixat per estar amb tots nosaltres.

Gemma Nierga (Girona, 1965) presentadora de ràdio i televisió, va estudiar periodisme a l’Autònoma de Barcelona. El 1987 s’incorpora a Ràdio Barcelona Cadena Ser com a reportera. La seva inconfusible veu ens va acompanyar durant més de 30 anys a través dels programes de ràdio “Parlar per parlar”, “La Ventana” i “Hoy por hoy”, sempre amb èxit d’audiència. Va rebre el premi Antena de Oro el 1996 i Premi Ondas 1997 pel programa “Hablar por Hablar”. L’any 1997 es fa càrrec del programa La Ventana, rebent el Premi Ondas Internacional de ràdio 2000.

La Gemma arriba contenta, amb un somriure i l’emoció a la pell, just acaba de ser entrevistada a la ràdio, a la Cadena Ser, la mateixa que fa un any la va acomiadar, després de més de 30 treballant com a periodista estrella.

Acabes d’estrenar nou programa a la TV3 “Els Meus Pares”.
M’estic sentint molt bé, ja quan m’ho van presentar em va semblar un projecte preciós, molt per mi, em demanaven que entrevistés a pares de gent famosa i ja sobre el paper em semblava una bona idea, està anant molt bé d’audiència, m’enganxes en un moment molt feliç, molt.

I com ets tu com a mare?
Sóc massa permissiva. Allò que diuen que a vegades el matrimoni es reparteix el dolent i el bo, jo d’una manera estratègica m’he quedat el bo, com que sé que hi és ell, em dono el permís de ser més permissiva i mes disfrutona i de dir, no passa res. T’he de confessar que jo em regalo aquest regal de ser més permissiva.

De jove vas fer teatre…
Si, vaig fer teatre perquè em sortia del cor, de l’estómac, anava a una escola de monges, a les Escolàpies del carrer Aragó, i quan demanaven per fer un paper de teatre jo era la primera a aixecar el braç, però llavors quan arribava el moment de fer-ho, fins i tot m’havia arribat a desmaiar dels nervis perquè jo no volia fer-ho, però sí que volia! I això a estat una constant en la meva vida, voler sortir a l’escenari, voler parlar en públic. Vaig fer teatre amateur des que tenia 10 anys fins als 39 que em vaig quedar embarassada del meu primer fill.

Finalment et vas decantar pel periodisme.
Quan va arribar el moment de decidir cap a on volia tirar professionalment sí que vaig tenir clar que volia fer periodisme. Volia dedicar-me sobretot a la ràdio, també tele, premsa menys, mai he sigut molt d’escriure, però tenia clar que volia fer alguna cosa que tingués a veure amb periodisme, amb comunicar. De petita vaig fer una obra de teatre on jo feia de fotògrafa pel món i allò em va agradar molt, és el primer record que tinc de dir, jo vull fer això, jo vull anar pel món fent fotos i que la gent les vegi. A cinquè de periodisme van fer un càsting a TV3, em vaig presentar i em van agafar.

Llavors va arribar el programa “Parlar per parlar” a Ràdio Barcelona.
Vaig pensar que seria una bona idea fer un programa on la gent truqués i entre ells s’ajudessin. Va ser veritablement la meva primera idea com a programa, va durar 7 anys, primer en català I després en castellà “hablar por hablar”. Es feia des d’aquí al costat, al carrer Casp núm. 6. La majoria de coses que explicaven els oients no les havia viscut en primera persona, no podia intervenir massa perquè jo era molt jove, tenia 24 anys, llavors jo vaig dir, que s’ajudin entre ells. Aquest programa va estar fins fa dos mesos, que l’han tret de la graella.

Després van venir els programes de ràdio “La Ventana”, “Hoy por Hoy”. I de cop l’any passat t’acomiaden…!
Si, ja he fet el dol, que ha estat dur, al primer moment va ser molt dolorós, fins que vaig entendre que en realitat era una decisió d’una, dues, tres persones que en aquell moment estaven al capdavant de l’empresa, ja no hi són, això em va reconciliar molt, deslligar una decisió personal empresarial d’un equip de gent que jo m’estimo molt, de fet avui he anat a la ràdio per primera vegada perquè em volien fer una entrevista i els hi he dit que si, i he tornat a entrar a la ràdio i m’he sentit, doncs, a casa meva, és que és tota la vida treballant allà, conec tothom, la gent, les olors, les parets, tot…

Entrevista a Gemma Nierga

Entrevista a Gemma Nierga

Que has trobat de bo que no haguessis trobat si no t’haguessin acomiadat?
He trobat coses en mi que desconeixia que existien, com una valentia que jo donava per descartada, que jo deia que no, que jo era covarda, que jo fora de la ràdio no podria treballar. Llavors he descobert que no, he descobert un món que s’ha obert i unes ganes de provar nous formats com és ara la tele, o una revista o col·laborar amb una ràdio, és a dir, un registre diferent que no havia explotat. És molt interessant quan la vida no va bé, caure per tornar a créixer amb més força. I no culpar sempre als altres del que ens passa, que va ser una temptació que vaig tenir els primers dies, plorar molt i culpar als que a mi m’havien acomiadat. Fins que em vaig adonar que no, que la culpa era una mica de tots.

Es compleix un any. Com vas viure l’1 d’octubre de l’any passat?
Ho vaig viure amb molta pena, molta tristesa, perquè encara que jo no formés part d’aquella multitud que volia anar a votar, no per res, sinó perquè em semblava que no tenia les garanties que havia de tenir, em va fer molta pena com la gent que jo estimava, la majoria sí van anar a votar, el van passar tan malament i com a prop de casa meva la policia estava maltractant, pegant als meus veïns, per tant va ser un dia molt trist, que espero no es repeteixi mai més.

A l’agost et van demanar fer el discurs a l’homenatge a les víctimes de l’atemptat.
Si, i ho vaig fer en català perquè era una cosa consensuada amb l’Ajuntament. El català és la meva llengua, materna, paterna, familiar, d’amor, d’estimació, és com jo he estudiat, com jo visc. Vaig fer el discurs en català, llavors un petit grup de persones, molt ben organitzat va començar a cridar i a reclamar-me o imposar-me gairebé que parlés en castellà. No vaig voler. Em va semblar de tan poca educació, de tanta supèrbia, creure que tu pots imposar una llengua sobre una altra.

A un país on hi han presos polítics, es pot parlar de país democràtic?
Evidentment que no, que hagin presos polítics i que hi hagin els Jordi’s a la presó és una anomalia que fa que aquest país sigui menys democràtic que abans. Aquesta és una presó preventiva que té un aire de “decisió política”, gairebé de venjança. I per tant, m’oposo, evidentment. Tant de bo, aviat estiguin lliures, tots, Espanya i Catalunya serem una mica més feliços quan estiguin en llibertat.

I a Barcelona, quina opinió tens de l’alcaldessa?
Vaig tenir relació amb ella abans que fos alcaldessa, quan ella era la representant de la PAH, la vaig convidar més de dues i tres vegades a la ràdio a parlar del moviment de la PAH, em semblava molt interessant i l’Ada Colau sempre era un personatge que parlava molt clar, que defensava gent que necessitava que algú parlés per ells. M’agrada molt com és l’Ada Colau com a alcaldessa i el que està fent, em sembla una persona amb un sentit comú i que de seguida sap posar-se en el lloc de l’altre, especialment dels més desfavorits.

Quins projectes tens?
El meu projecte immediat és continuar amb aquest programa, “Els meus pares”, m’agrada molt, està sortint bé i m’encantaria que continués.

Moltes gràcies Gemma, per la teva valentia i la teva coherència, et desitgem molta sort!

Per Antonia Utrera

Post a Comment