Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

El camí mai és la violència, mai

Per Antonia Utrera · Novembre 2018

Ens apropem fins al teatre Biblioteca de Catalunya en Barcelona, gestionat per La Perla29, per parlar amb Eduard Farelo, qui dóna vida a través d’un gran monòleg, a El Poeta, el personatge d'”Una Ilíada”, qui ens va narrant magistralment durant hora i mitja l’epopeia de la Guerra de Troia, fins a fer-nos sentir al mig de la batalla, envoltats de mort, sang i fred metall, per sentir així, amb l’estómac, el sens sentit de la violència, l’amor com a possibilitat contrària, per recordar-nos que la violència mai esdevé solució per resoldre un conflicte, per arribar finalment al registre de profund rebuig a la violència.

La profunditat del mar, amb tot el que té d’intens, d’ocult i misterios, s’uneix al foc abrasador, la flama de l’esperit creador, aquell que diu ple de vida, “jo Sóc”. Això és el que sento quan asseguda davant d’ell, gravadora en mà, miro els seus ulls.

Quin repte, no?, fer aquest monòleg, aquesta “Ilíada”…
Si, els actors tenim aquesta cosa que de tant en tant necessitem posar-nos en risc, vam començar parlant-ho amb Juan Carlos Martell, vam estar buscant textos, de sobte va aparèixer aquesta versió de la Ilíada, i tots dos ens vam enamorar d’aquest text i vam dir, l’hem de fer, és una bogeria, molt complicat d’aixecar, és complex però si l’encetem, pensem que és un gran text perquè arribi al públic. I estem contents perquè la resposta ha sigut molt grata, és meravellós veure que quan aixeques una cosa que a tu et mou, que té cert interès, veure que al públic també li arriba.

“La ira d’Aquil·les” present al moment actual.
Malauradament si, la idea d’aquesta obra que ja té dos mil vuit sents anys o més i ja ens parla d’aquesta còlera, d’aquesta llavor interna que tots tenim a dins, un sentiment que de tant en tant se’ns desperta i que hem d’intentar domesticar i dominar. I durant la història a les èpoques en què l’ésser humà ha sigut capaç de dominar més o menys aquesta història doncs l’home i la nostra societat ha evolucionat i quan ens deixem portar per aquesta llavor de rancor i d’odi i de mala hòstia contra els altres doncs això provoca conflictes és un text que parla molt de les guerres però ara sembla que s’han convertit en una altra cosa, no cal veure a desenes de milers d’homes i dones lluitant al costat d’una trinxera, les guerres són ara una altra cosa…

Segles després continuem en el mateix punt…
Si, el personatge és un tipus que suposo que fa tres mil anys que explica aquesta història i té aquesta petita condemna o aquesta gran condemna que és que fins que l’ésser humà no sigui capaç de canviar el seu interior, la seva manera de ser ell, continuarà repetint aquesta història intentant que no es repeteixi… En un moment el personatge diu “cada vegada que explico aquesta història tinc l’esperança que aquesta vegada sigui l’última vegada”, però aquesta última vegada no arriba.

Com s’arriba a una actitud no violenta des de la còlera?
El text no dóna respostes, sí que explica un dels moments més emocionants de la funció és quan Aquil·les després d’haver matat a Hèctor, el seu gran enemic, quan arriba el pare d’Hèctor i li demana el cos del seu fill, per com a mínim poder enterrar-lo d’una manera digna i Aquil·les veu en aquest home gran, veu els ulls del seu pare i en un moment determinat decideix tornar el seu cos i per un moment que ell es desfà d’aquesta còlera. Com es fa? No sabem, no és un text que doni respostes però sí que ens diu quin no és mai el camí, i el camí mai és la violència, mai, la violència en aquests últims tres mil anys no han sigut mai la solució d’un conflicte, sempre ha sigut la llavor d’altres conflictes. O ho ha resolt d’una manera momentània però després ha provocat més grans conflictes.

Dins l’ésser humà no tot és violència, també hi ha fortalesa….
Si, també parla de l’amor, l’amor dels pares pels fills, l’amor d’Hèctor pel seu fill que veu que aquesta guerra s’enquista i no provocarà un bon futur per ell i per la seva família, parla de l’amor, de les mares, les dones tenen un gran paper en la Ilíada malgrat que al final elles són les grans víctimes d’aquesta història, no hi són mai presents en la primera línia de la batalla, que s’expliquen grans batalles però elles sí que tenen aquesta altra consciència de dir “això no ens està portant res bo” que feu matant-vos, arregleu això d’una vegada. Elles són sempre les víctimes d’aquesta guerra que elles no han provocat, però viuen d’una manera indirecta. Viuen aquesta violència, que malauradament, i la història ho demostra és així, una violència que neix molt més fàcil dels homes, dels mascles, que no de les dones.

Entrevista a Eduard Farelo · Revista Acelobert Novembre 2018

Entrevista a Eduard Farelo · Revista Acelobert Novembre 2018

Com va néixer aquesta vocació pel teatre?
Els meus pares es van conèixer a l’Institut del teatre, i això suposo que marca. El meu pare diu que a ell no li interessava massa el teatre i que anava per lligar i la meva mare anava perquè volia ser actriu, però llavors el meu pare es va endur la meva mare i cap dels dos al final va fer carrera, la meva mare es va dedicar a la família, als fills, als anys 70 eren una altra cosa. Suposo que aquest amor pel teatre ja estava a casa, me’n portaven sovint, i m’agradava i em parlaven constantment, i a casa es llegia també. L’altre dia la meva mare m’ho recordava que es llegia la Ilíada de petits -això és com tancar un cercle en realitat-, una Ilíada que hi havia per nens. Suposo que això al final és una llavor que es genera a casa…

Vas començar molt jove…
Si, estava una mica perdut, estava estudiant, havia acabat el batxillerat, me’n vaig assabentar que a la facultat d’història el Ricard Salvat portava un grup de teatre, i en aquell moment vaig començar a fer teatre aficionat.

Molt d’èxit també amb la sèrie “Como si fos ahir”.
Aquesta sèrie m’està donant moltes alegries, tots som gent entre 40 i 50 anys, que ja ens coneixíem des de fa molt, és una obra dirigida per la Sònia Sánchez, ens coneixíem de “Nissaga de Poder”, és una mica un retrobament, amb l’equip també, i treballar a TV3 per mi és una mica treballar com a casa, estic molt còmode, em sento amb la llibertat de poder parlar amb l’equip i estic molt content i molt tranquil amb la sèrie.

Una sèrie dirigida per dones…
Si, molt content també perquè en aquesta sèrie les dones són el motor, la directora és una dona, la cap de guionistes i la creadora és una dona i això es nota, els personatges femenins són molt potents, són dones que tenen clares les decisions, els homes, a vegades som una mica més una rèmora, una mica a remolc d’elles… en aquest sentit és com una esperança, veure que les coses comencen a canviar. Si veiéssim ara la ficció que es feia fa 20 anys ens adonaríem que realment el món, a poquet a poquet, va fent passos.

Ets pare de 5 fills…
Si, quatre dones i un noi, si, si, a casa són majoria, si, el noi i jo, votem, però no decidim mai la cosa, (riu) però ja m’està bé, de moment votant, la cosa ha funcionat o sigui que de moment, anem bé…

La teva experiència com a pare?
Molt bé, no sóc un tio massa racional, no és que jo em plantegés, ara muntem una família nombrosa, és una cosa que la vida m’ha anat portant i jo estic molt content, molt content de veure com són els meus fills, i m’han donat molts maldecaps però m’han donat moltíssimes més alegries i em fan estar connectat a la terra.

D’on treus la inspiració?
Intento llegir i veure coses i alimentar-me, al final, els actors, quan més gran ets, més fàcil és trobar la manera de fer aquesta feina perquè has d’alimentar l’esperit, i l’esperit quan més temps passa, més coses t’han passa’t, i més coses has viscut, més fàcil és entendre el món o més difícil, si més no, és més fàcil pujar a l’escenari i explicar coses.

Vius al Maresme…
si, això em permet els dies que tinc festa aprofitar el temps d’una altra manera. I m’he fet una petita biblioteca a casa meva, és el meu racó, el meu racó d’estudi, tinc els meus llibres, i en aquell racó del món sóc feliç, això i una bona passejada per la muntanya i ja tinc les piles carregades per uns quants dies….

Com veus el moment actual del país?
Si, si, francament complex, per això m’agrada fer aquest text, si algú, en algun moment pensa que les coses es poden resoldre en un dia, és a dir, els grans conflictes mai tenen solucions fàcils, les solucions també són complexes, i triguen, costen temps i esforços. M’entristeix profundament fins on hem arribat i esperem que entre tots es pugui trobar una solució que faci feliç el màxim de gent possible. No sóc independentista, no ho he sigut mai, no me n’amago, a més tinc uns vincles molt forts a nivell personal amb la resta de l’Estat, i això fa que després el que és l’Estat espanyol en si, em preocupi, i em provoqui molts mals de cap i molta mala llet, hi ha coses que no entenc, anar a la presó i tot això no poc entendre-ho de cap de les maneres i les porres i tot això… m’encantaria que un dia poguéssim decidir-ho entre tots i el que decideixi la majoria, ho hem de respectar tots i ja està. Aprendre a conviure uns amb els altres, i trobar la felicitat en les petites coses, al final totes són petites coses que omplen la gran societat que formem tots.
Moltíssimes gràcies Eduard.

Per Antonia Utrera

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter