«A vegades el malalt necessita partir i nosaltres no li deixem»

Antonia Utrera
Juny’15

L’Associació Aves (Associació de Voluntaris de Malalts Sanables) és un Centre de Duel situat a Barcelona, que ajuda a persones que han perdut un ésser estimat o que pateixen una malaltia greu, a través dels GAM (Grups d’Ajuda Mútua). Adela Torras és co-fundadora i presidenta de l’Associació. El seu llibre, «Acompanyar en el dol» (Edicions Proa) és un manual de gran valor per a tot aquell que desitgi acompanyar malalts en fase terminal.

De petita volies ser metge?

Si, jo volia ser metge. Però la qüestió de punxar a la gent, de tallar, això jo no ho podia fer. Llegint el llibre «La Mort, Una alba» d’Elisabeth Kübler- Ross vaig veure que podia estar al costat del malalt sense necessitat de ser metge, ni de tallar ni de punxar. Podia dedicar-me a la persona i als seus emocions. El 1992 va venir la doctora Kübler-Ross a Barcelona. Ella em va donar l’empenta que necessitava: «Comença, ja estàs preparada!» -em Va dir.

El teu vas patir una gran perduda.
Si, es em va morir el meu marit. Jo tenia 4 fills, de 14 a 22 anys. I un que està malalt. Va ser molt difícil. No podien entendre com es podia morir el seu pare, el seu pare estimat, perquè el seu pare era fantàstic, una persona molt agradable, afectuosa, simpàtica, els feia riure, sempre viatjava, els explicava moltes coses … i de sobte es van quedar sense ell. Llavors la família es va enfonsar. Quan se’t mor teu marit has de tirar endavant el teu sola amb l’economia, amb tot … és molta cosa.

Una pèrdua porta amb si pèrdues anteriors?
Si, quan se’t mor algú salta tot com un volcà, tot el que no has elaborat al llarg de la teva vida. Al llarg de la vida, sinó vas elaborar gran cosa i has anat vivint sense entrar en el dolor, sense veure què és el que m’està dient aquest dolor, llavors si arriba una malaltia greu, una separació, una pèrdua d’un ésser estimat, aquí emergeix tot.

Per assistir a un grup de dol, què cal fer?
És la mateixa persona que decideix venir, ens crida i li fem una entrevista. Sí està preparada per entrar en un grup i ella vol, entra en el grup. Si la persona sent que encara no està preparada, esperem fins que se senti capaç d’entrar en el grup. És important que pugui escoltar altres i anar veient els seus progressos dins del grup.

La tasca dels voluntaris és molt important.
Si, la preparació és importantíssima perquè estar al costat de 15 persones que pateixen, si tu no estàs molt preparat no el pots portar bé. Preparat significa fer neteja de les meves emocions, saber estimar allò que no m’agrada, aquell dolor, allò que em van fer, aquell menyspreu … reconèixer tot això a fons.

Reconèixer allò que no m’agrada …
Si, primer he de saber que el dolor hi és, perquè el normal és «a mi no em passa res, tot va bé». Si et trobes pots veure que tens por, estimar aquesta part fosca que té dolor, enuig, enyorança … El voluntari ha de tenir tot això molt treballat per poder reconèixer el dolor de l’altre, i poder estimar aquest dolor. La persona malalta necessita que la estimis tal com és.

Els voluntaris han de ser especialistes de la medicina?
No, diguem que el que cadascú ha estudiat, el que cada un ha viscut, li serveix, però aquí el que ensenyem és això, si pot estimar amb profunditat, aquest és el nostre lema: estimar-se en profunditat. I aprendre a escoltar sense aconsellar.

Com podem acompanyar al malalt en fase terminal?
Morir-se no és fàcil, significa deixar tot el que has fet a la vida, deixar la teva família, la teva casa, el teu negoci, el teu cotxe, els teus diners, el teu país … Morir és deixar-se anar, deixar aquest cos i confiar en allò que en essència tothom sap, encara que no ho recordem. La persona que l’acompanya ha d’estar aquí, en el punt en què el malalt vulgui estar. Hem de estimar-lo tal com és en aquest moment. Podem preguntar-li si necessita alguna cosa. I esperar la resposta amb calma, potser necessiti acomiadar-se d’algú o fer alguna cosa abans de marxar.

És important acomiadar-se del malalt.
Si, de vegades es tracta d’un matrimoni, i un d’ells s’està morint i l’altre pot parlar, es poden acomiadar, això és una cosa fabulós. La persona encara que tingui la seva pèrdua i tot el dolor de no tenir-al seu costat, té la pau d’haver estat amb ell fins a l’últim moment i això és molt enriquidor.

És possible comunicar-nos encara que la persona estigui sedada?
Si, és una comunicació des d’un altre pla. El malalt en els últims dies va i ve, va i ve … va començant a obrir el camí. El més bonic és que té molta ajuda. Éssers estimats que ja han mort vénen a ajudar-lo i llavors és quan diuen – i això ho diuen molts moribundos- «aquesta meva mare» «aquesta meva àvia aquí» i els altres diuen: «ja està desvariejant», doncs no, és veritat . Són allà ajudant. Si la persona que l’acompanya pot sentir això i entra en aquest espai, poden connectar fins i tot en la distància.

Puc reconciliar-me amb una persona que ja ha partit?
Si, puc sentir-ho, parlar-li en veu alta o en veu baixa, puc veure-ho en somnis, són somnis molt potents, diferents als normals. Vénen per dir-nos alguna cosa, ens estan ajudant. Quan acceptem que aquesta persona ha escollit un camí diferent del que estàvem fent, tant si som parella, com si som fills o pares i els deixem partir, llavors els és molt més fàcil fer el seu camí i al mateix temps, acompanyar-nos. A vegades el malalt necessita partir i nosaltres no li deixem.

Hi pot haver dolor sense sofriment?
El dolor és un espai en què estic perquè hi ha una pèrdua o una malaltia i malgrat això puc avançar. En el sofriment no avanço. El sofriment a la llarga em portarà al suïcidi oa la mort, agafaré un càncer, un ictus, un atac de cor … En el sofriment hi ha «¿el per que ?, per que m’ha passat a mi?». En el dolor puc anar entrant en el Perquè ?. ¿Perquè se m’ha marxat? ¿Perquè tinc jo aquesta malaltia? Començo a reconèixer que és per alguna cosa i començo a obrir un camí. En el dolor hi ha una llum, puc estar al pou, però veig la llum, puc veure una sortida. En el sofriment, no.

Hi ha una diferència entre transformar i transmutar.
En transformar faig una cosa que em calma, però tornarà a venir el dolor o la ràbia i tornaré a sentir-ho. La transmutació és anar molt més enllà, és entrar en aquest espai d’amor. Estimar la pèrdua, poder arribar a estimar a aquell metge que no cuido bé del meu fill, poder arribar a aquest punt, entendre què va passar, reconèixer que cadascú fa el que pot en el punt, en la consciència en què cada un està . I cada un està on està, som humans.

Morim a una vida per néixer a una altra?
És que la vida és la mort, i la mort és la vida. Si diem, ara m’adormo i ara em desperto … veritat que sóc la mateixa? Sóc jo, que em dormo i em desperto. Doncs la vida i la mort és el mateix. Ara estic vivint aquí i ara estic en un altre espai.

Quan naixem portem un Propòsit?
Si, ho tinc claríssim. El meu és transmutar el dolor en amor.

Adela, muchas gracias por esta entrevista.
Gracias a vosotros que queréis divulgar estos temas, es muy bonito esto que hacéis.