Xavier Miralles: “Al final la pèrdua és part de la vida, per què hem de victimitzar-nos?”

Per: Antonia Utrera.-

Xavier Miralles Serrán (7/1/89, Monistrol de Montserrat, Barcelona) és actor, director i guionista. És un dels membres fundadors de la productora Totem Producciones, amb la que ha rodat dos llargmetratges, més de deu curtmetratges i diversos videoclips.

Es va llicenciar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i en el Màster en Direcció Cinematogràfica a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).

Entre la seva filmografia destaca el recent curtmetratge El Destello, protagonitzat per Daniel Grao i Jon Kortajarena, que ha tingut un llarg recorregut per la Secció Oficial de diversos festivals de primera línia com Elche, Alicante, Ciudad Real o els internacionals de Vancouver o BFI (British Film Institute). El seu projecte anterior, Void Chair, va ser protagonitzat per Macarena Gómez i Carlos Lasarte, que compta amb nombroses seleccions entre les quals destaca la Secció Oficial a Medina del Campo. A les seves primeres incursions dins del cinema cal destacar el Premi al Millor Curtmetratge Independent al prestigiós Festival Internacional de Cine d’Elche per “Palabras Cruzadas”, un dels seus primers treballs. Recentment, ha rodat el seu nou llargmetratge, Wonderland, que es troba en fase de postproducció. A l’àmbit teatral té una gran experiència amb el format de teatre curt amb peces que han tingut molt bona acollida entre el públic i que han estat protagonitzades per actors com Marta Fons, Mar del Hoyo o Mikel Iglesias.

Ara podem veure’l a la Sala Pangolí de Barcelona, dirigint i interpretant cinc espectacles alhora. Fins allà ens desplacem per tal de conèixer a aquest jove director i guionista imparable.

 

Vius a Sabadell, però vas néixer a Monistrol de Montserrat.

Visc a Sabadell des de fa dotze anys però soc monistrolenc absolut. És un poble petitó, molt bonic, que m’ha inspirat moltíssim, té costums de poble, de gent propera i xafardera també (riu). Té molt encant. Cada dia quan em llevava veia la muntanya, veia Montserrat, que no és qualsevol muntanya. És una bellesa que trobes cada dia. I la calma de la nit, perquè per a la creació, pels que són com jo, que soc mussol, nocturn totalment, poder crear a la nit, amb el silenci, s’agraeix molt.

Ets director, guionista i actor.

Soc director i guionista, i després ja accidentalment he acabat actuant a les obres de teatre. La meva passió pel cinema va venir molt aviat, des de petit m’agradava veure pel·lícules, i amb tretze anys recordo veure “Señales” de Shyamalan i em va marcar moltíssim, em va terroritzar i em va fascinar a la vegada, em va emocionar molt.

Des de l’inici ja volies produir?

Volia crear, volia generar aquella màgia. Viure-la m’encanta, però va haver-hi un moment que és com que tenia les ganes de poder fer jo la màgia, de ser jo el mag. I com és ser mag d’això? Si a mi m’emociona tant, com deu ser fer que la gent es pugui emocionar? Jo sempre creo des del que em mou a mi, de les experiències pròpies, a vegades massa pròpies (riu). És una manera de compartir-ho amb la gent i fins i tot quan són coses que t’han fet mal, el fet de traslladar-les, de transformar-les en alguna cosa artística i que ho vegi la gent i compartir-ho és una manera de sanar-ho. Per a mi l’art és la manera de sanar els meus dolors.

Transformar en art el dolor per poder sanar.

Sí, exacte.

Estem a la Sala Pangolí a Barcelona, i aquest mes de setembre teniu en cartell cinc espectacles dirigits per tu, i en alguns casos també interpretant.

Si, el primer va ser “Salir del Terrado” que fa quatre anys que està en cartellera, després “No me cantes, que no te quiero”, “El Síndrome Netflix””No me toques el Alma” i la més recent “Amor en catalán, sexo en argentino”.

I va ser amb “Salir del Terrado” que vas interpretar per primer cop.

Això és un accident bastant divertit, jo abans havia fet peces curtes de teatre breu. I va haver-hi un dia que un dels actors es va posar malalt. No podíem anul·lar l’espectacle. “Qui ha vist l’obra cinc-centes vegades? I vaig dir, “jo!”. Em vaig llançar i en el primer passi, va entrar i es va posar a la primera fila la Marta Fons, una molt bona actriu que només ens coneixíem de vista, i jo pensava, “mare meva… potser no li agradarà…”i en acabar va entrar al camerino i em va dir “ho has fet molt bé! Jo no sabia que tu eres actor…!” No, no, si jo no soc actor! Doncs m’ha agradat moltíssim, hem de fer alguna cosa junts! I jo vaig pensar “si ho diu la Marta Fons serà que sí..” Des de llavors, és la meva companya de “Salir del Terrado”, i és la meva companya de “No me toques el alma” i és també una de les sòcies d’aquesta sala.

I t’ho passes molt bé!

És un altre estadi nou, sempre havia escrit i dirigit, ara puc estar a dintre, puc viure el que viuen els actors quan els he dirigit, entenc totes les parts, i és xulo. Mentre la gent ho vulgui ho continuaré fent perquè de moment m’està anant molt bé.

Una sinopsi de cadascú dels espectacles en cartell.

“Salir del Terrado” és una comèdia súper costumbrista, molt divertida, generacional i que emociona a la vegada. Una trobada molt peculiar entre dos veïns que no tenen res a veure entre els i es queden tancats al terrat.

I “El Sindrome Netflix”?

Una comèdia esbojarrada sobre un director de sèries que està en una crisi creativa total i té al seu ajudant totalment esclavitzat. I “No me toques el Alma” es una dramèdia, una comèdia amb uns tocs molt profunds i molt poètics i molt bonics, que fa que la gent s’emocioni moltíssim, riuen i s’emocionen.

I “Amor en Argentino”?

És una comèdia molt divertida on la gent se sent molt identificada perquè és la història d’una parella que reflexionen sobre per què es va acabar la seva relació, cadascú a la consulta del seu terapeuta.

I la de “No me cantes que no te quiero”?

És una comèdia surrealista i absurda que té lloc a una sala d’espera amb dos personatges que van a fer una entrevista de feina i que no se suporten cap dels dos, i a poc a poc aniran descobrint que tenen coses en comú…

Totes cinc són comèdies…

Sí, perquè m’ho passo molt bé fent comèdia, sempre he estat molt pallasso, m’agrada molt riure de mi mateix, crec que és com a vegades hem d’enfrontar les coses, però curiosament al cinema soc totalment diferent. M’agrada molt més abocar-hi una part dramàtica. El teatre mou unes coses i el cinema unes altres.

Darrere de la comèdia a vegades hi ha drama…

És que jo sempre ho dic, darrere d’una bona comèdia sempre hi ha un drama. Si pensem en qualsevol comèdia que ens faci molta gràcia, el que els hi està passant als personatges és molt fort. “La Vida de Brian” que tothom es despiporra de riure, home!, els estan dilapidant, els estan crucificant, en fi.. Darrere d’una bona comèdia sempre hi haurà un drama. És la manera que tenim de treure-li pes a les coses xungues.

També has dirigit curtmetratges i llargmetratges.

Sí, jo vaig fer comunicació audiovisual i als vint-i-un anys, quan estava a meitat de la carrera m’estava avorrint molt, fèiem periodisme, tele, però jo volia fer cinema ja. I com que m’avorria molt ja a classe em posava a escriure els guions a sota dels apunts…

La primera pel·lícula que vas dirigir?

Va ser “Letargo” un curtmetratge el 2015 que es va moure molt pels festivals, és un curt que es pot veure a youtube, i que porta uns tres milions de reproduccions. Des de llavors he rodat un munt, destacaría “Palabras Cruzadas” amb el que vaig guanyar el Premi a Elche, va ser un premi important. I després vaig rodar Void Chair al 2016. I després “El Destello” al 2018 que el vaig fer amb Jon Kortajarena i Daniel Grao. Va estar dos anys pels festivals i just estàvem mirant a quin cinema fer l’estrena quan va arribar la pandèmia. Ara tenim pendent d’estrenar un llargmetratge, Wonderland.

També has escrit una novel·la.

Sí, he escrit “La suerte de los peces naranja”. És la història d’un noi que està a punt d’arribar als trenta, i que no compleix cap dels requisits que la societat espera d’ell. No té parella, no s’ha comprat un pis, no té gaire feina perquè es dedica al cinema, no té fills ni visió de tenir-los i està a punt de fer els trenta i es veu més perdut que mai i inesperadament coneix a una persona que capgirarà totes aquestes coses. És una comèdia romàntica LGTBI, com a una Bridget Jones però amb un tio. Un personatge que es riu molt de si mateix, molt sarcàstic amb tot, molt irònic amb la seva pròpia vida i se sembla bastant a mi (riu).

Has escrit també “De Amor, Muerte y otras escalas del dolor”.

Sí, vaig passar uns mesos molt dolents, a finals de l’any passat i inici d’aquest va estar molt complicat, moltes pèrdues, ha marxat molta gent molt important. Va haver-hi un moment d’encadenar molts dols. No m’ho havia trobat mai, jo havia estat molt feliç sempre i no m’havia pogut imaginar que tantes persones de cop marxarien, molts pilars de cop desapareixien i va ser una manera de sanar una miqueta aquests mals. Vaig crear uns relats curtets sobre dolors diferents que estaven relacionats amb l’amor, amb la mort i amb altres dolors.

Escriure et va ajudar…

Em va ajudar molt, la veritat, però també pensava que potser no interessaria a ningú llegir això. Però la resposta que he trobat ha estat molt maca perquè al final són relats universals que qualsevol es pot identificar i molta gent que m’ha escrit dient-me que s’han sentit identificats, que també han sentit aquest dolor. Al final la pèrdua és part de la vida. Per què hem de victimitzar-nos?, de mirar-nos el melic i de pensar que ens passa el pitjor a nosaltres?.

Poder comunicar-ho a través de l’art.

L’art ens permet fer-ho tot. I m’agrada tocar-ho en tots els vessants que puc o que sé, ja sigui escrivint, sigui dirigint, sigui interpretant, en format teatre, cinema, novel·la, relat curt…

Què busques compartint tot això?

A vegades penso que els artistes tenim molt d’ego, i la manera que tenim de sentir-nos estimats és mostrant el que ens passa i que el retorn d’això en forma de carinyo, ens agrada i ens dona confort. Però altres m’inclino a pensar que el que busco realment és entendre’m a mi mateix, sembla un tòpic, però és veritat, quan escrius veus tot el que tens i ho treus i ho transformes i aquesta transformació t’ajuda a sanar, a superar-ho, a abraçar-ho, el que sigui depenent del sentiment que tinguis, d’alguna manera és com et coneixes més a tu mateix.

A les teves obres solen aparèixer personatges LGTBI.

En tot el que jo creï si puc ficar un personatge del col·lectiu, jo ho fico, però no sempre havent de parlar del col·lectiu. Per mi és molt necessari visibilitzar i normalitzar-ho perquè ja hi ha gent que com que ho ha passat molt malament a la seva vida tracten artísticament la seva reivindicació a través de peces que visibilitzen problemes del col·lectiu. A mi m’agrada molt posar els personatges LGTBI en qualsevol situació, sigui bona o dolenta, perquè jo he tingut la sort dintre de tot de tenir un camí relativament còmode com a persona LTGBI i, per tant, vull que hi hagi personatges LGTBI. Ho visibilitzo perquè estem aquí i perquè no sempre estem patint, que també, però també vivim i vull que es vegi. És necessari veure els problemes, s’han de visibilitzar, però també hem de veure gent feliç o gent preocupada que sigui del col·lectiu.

I amb cinc espectacles alhora, quan descanses?

(riu) Cada vegada descanso més. És un camí difícil poder dedicar-se a l’art. Has d’estar constantment buscant on hi ha una fissura on et puguis colar i que et vulguin i et puguis quedar. Moltes vegades els artistas, que estem en una inestabilitat constant, triguem molt a poder trobar una estabilitat. Llavors per mi aquest camí sempre és una carrera de fons i jo crec que he crescut treballant i constantment buscant-m’ho. I ara que hem trobat una sala és quan començo a descansar, a tenir hores lliures. La sala està funcionant, ja podem tenir més personal, això vol dir que jo molts dies no he de venir per aquí..

Et refereixes a la Sala Pangolí, La Pango…

Va néixer durant la pandèmia, tot es va aturar, i va ser un moment que es venia el canvi i el que dèiem, com que no paro…

La direcció la portes tu?

Sí, som uns quants socis, però la direcció la porto jo. El febrer de 2022 estàvem obrint. I estem molt contents, vam començar amb tres peces teatrals i ara tenim moltíssims espectacles, per a adults, teatre familiar, infantil. Està la zona d’espectacles amb sopars, vermuts… m’agrada tocar moltes coses, volia un espai polivalent.

Et sents realitzat?

Em sento superrealitzat, soc una persona difícil de no sentir-se realitzada, no em frustro i no crec en el fracàs. A vegades les coses no s’aconsegueixen i no passa res. I si no surt aquesta, provem una altra. Et sents menys fracassat si saps agafar les oportunitats d’allò on tu puguis funcionar.

Què fas quan no treballes?

Estic amb els meus gossos, me’ls emporto a la muntanya, anem al riu, els deixo que es mullin i s’embrutin i després a rentar-los. Aquesta és una d’elles. I una altra, vaig al cinema, és el santuari, vaig cada setmana un cop mínim, és l’únic lloc del món, no exagero, on descanso el cent per cent, més encara que dormint. Perquè les dues hores de la pel·li no hi ha mòbil, no hi ha cap distracció per mi.

Molt sanador també…

Absolutament, cinema, gossos, muntanya i llegir, també m’agrada molt.

Molta sort i molts èxits en el teu camí.

 

Antonia Utrera