Victòria Pagès: “Ningú l’ha demanat ser àvia. Ser àvia t’ho imposen”
Per: Antonia Utrera.-
Victòria Pagès Sales (Barcelona, 27/05/1965) és actriu de teatre, cinema, doblatge i televisió. Va descobrir el teatre a l’escola i va estudiar la carrera d’Història abans de dedicar-se a l’actuació. A la televisió va debutar amb el programa infantil Matraca, no!, i, llavors, va formar part dels inicis del Club Super 3 amb el personatge de la Nets. Posteriorment, també va actuar a Oh! Europa (1994) i Oh! Espanya (1996–1997) com a Meritxell, Sitges com a Cinta (1996–1997), El cor de la ciutat com a Carme Bosch (2000–2009), Ventdelplà com a Mercè (2010), La sagrada família com a Dul (2010-2011), Merlí com a Aurèlia Bonet (2015) i Nit i dia com a jutgessa Olga Comas. Tota una vida dedicada al teatre i la televisió. Ara la podem veure a la Sala Beckett amb “Biològica”, una comèdia que vol fer-nos reflexionar sobre els vincles familiars i la decisió de tenir fills.
Des de molt jove que t’hem vist a les sèries de televisió. Amb quina edat vas començar?
Vaig acabar la carrera d’història i vaig començar a treballar. De rebot vaig començar a fer d’actriu, teatre amateur, per afició. Vaig començar als vint-i-tres a nivell professional, eren uns bolos de teatre els caps de setmana i ho compaginava amb la feina.
No pensaves ser actriu…
La veritat és que no, perquè no ho veia possible. No se m’havia passat pel cap, feia teatre d’aficionat, però vaig conèixer a l’Àngels Gonyalons i a partir d’aquí va començar tot.
Si et paren pel carrer, potser encara et diuen “Carme Bosch”, el teu personatge del “Cor de la Ciutat”
Sí! Jo visc a prop del barri de Sant Antoni, a l’Esquerra de l’Eixample, i vaig al Mercat de Sant Antoni a comprar. Hi ha parades que em diuen “Carme”. Des de fa molts anys. “Carme que vols? Què et poso?” I no ho desmenteixo. Em dono per al·ludida.
I com vius això?
Molt bé, la majoria de gent és educada, té bon tracte… A veure, nosaltres no som tan tan famosos, som normalets (riu) no tenim cap problema.
Estem a la Sala Beckett, acabeu d’estrenar nou espectacle, “Biològica”.
Sí, aquesta és una obra de la dramaturga Sílvia Navarro, dirigida pel Pau Roca, una producció de Sixto Paz. Som tres actrius, jo que faig la mare, que es diu Cristina, la Mar Ulldemolins, que fa d’Elena, una de les meves filles i la Clàudia Benito, que és l’Àgata. És una família de tres dones. Una de les meves filles no ha pogut tenir fills biològicament amb el drama que això comporta. I l’altra, vol provar de ser mare. Existeix una empresa que et dona l’oportunitat de llogar un fill per cinc anys i si no et convenç o no t’agrada, puguis tirar enrere i el puguis tornar. Aquesta és la premissa i el detonant, fet amb molt d’humor.
Clar, l’Àgata vol assegurar-se…
Ella no sap si vol sacrificar la seva vida per ser mare i ho vol provar amb aquesta empresa. I si no el convenç deixar-ho córrer. L’altra, l’Elena, evidentment s’oposa. I jo, no entenc res. Hi ha el xoc de generacions, el meu personatge és mare soltera, va tenir les filles amb dinou anys i ho havia sacrificat tot.
És un tema molt actual que ens toca de prop.
Clar, la gent jove per precarietat, per manera de viure, no es veuen capaços. Va venir a veure l’obra una parella jove que acabaven de tenir un fill petit i deien de broma: “si sabem que és tan dur, ho tornem”. Els hi va encantar l’obra.
Com ser mare i no morir en l’intent…
Sí!, també van venir dues noies, i una d’elles s’havia congelat els òvuls perquè volia ser mare, però encara no perquè no tenia parella. “M’he tret la pressió de sobre congelant òvuls, he retardat una mica la decisió” deia, però la pressió del rellotge biològic continua existint. Abans et quedaves embarassada de jove o ja no tenies res a fer.
Abans havien de complir un rol, no es plantejaven si volien o no tenir fills.
Sí, hi ha més coses a part de ser mare. Si passa, perfecte, si no passa, també. Tothom ha de poder triar i viure lliurement el que vulgui.
Tu ets mare?
Sí, en tinc dos, un noi i una noia. Jo he sigut mare amb projecte comú, compartit. No tenia aquella passió de ser mare a qualsevol preu.
I el tema de la conciliació familiar?
Al final aquest nen que té l’Àgata el cria la tieta. Sempre ens ho demana a mi com a àvia i a ella. No només el vol tornar sinó a sobre…I un altra cosa que jo no vaig pensar, perquè clar, jo no soc àvia encara, i per tant no m’ho havia plantejat mai això. Hi ha un moment de l’obra que el meu personatge diu: “és que a mi ningú m’ha demanat ser àvia” Ser àvia t’ho imposen. La teva filla o el teu fill decideix tenir un fill, i et fan àvia. I a tu no t’han preguntat res. Però és que a més a més per conciliar i per tot això, et traspassen una responsabilitat de criança que tampoc has demanat. Aquí hi ha una reivindicació d’àvies molt gran. Jo m’he trobat al públic àvies que ho reivindiquen això: “jo estic molt contenta de tenir nets i tal, però jo no vull criar als meus nets, com si fossin fills meus”.
Culpabilitzen a les dones de la disminució demogràfica, però no donen facilitats.
Sí, perquè quan viatges als països nòrdics està ple de criatures, la maternitat allà està molt subvencionada, allà no penalitzen les baixes maternals.
I tot això amb molt d’humor…
Si, la Sílvia (Navarro) escriu amb molt d’humor, té un sentit de l’humor molt xulo i són circumstàncies dures, però que estan fetes d’una manera que rius i que després la gent em diu “es que encara hi penso”, o sigui, després de veure l’obra, són coses que et queden al cap i ressonen. I és molt xulo quan passa això.
Si haguessis de triar entre fer comèdia o drama?
A veure, que sigui un bon projecte, el que un desitja és que el projecte sigui bo. Perquè a vegades, sí, tens una comèdia, però si la comèdia no és bona… O tens un drama, però és un “tostón” que no interessa a ningú, no ho disfrutes tant. El que volem sempre els actors és això, bons projectes. Dit això, considero que la comèdia ben feta, és bastant difícil. Més difícil que fer drama. Aspirem a fer-ho bé, però fer-ho bé és complicat. Jo amb les dues coses disfruto, sobretot amb projectes xulos.
També has fet molt doblatge.
Sí, i és una cosa que m’agrada molt perquè a més a més et permet deixar de ser tu i intentar reproduir la feina que ha fet un altre actor. Llavors, si l’actor és bo, és un disfrute i un gran aprenentatge.
Si no t’haguessis dedicat a la interpretació, que hauries fet?
Jo volia ser sociòloga, estudiar les persones, els comportaments humans. Soc molt observadora, “que li agrada a la gent?, per què fan allò o l’altre.? Això sempre m’ha agradat molt. M’agrada l’anàlisi, els processos, veure el comportament humà, les tendències. De fet, quan m’enfronto a nous personatge és el que intento buscar, investigar. T’adones que l’ànima humana és sempre la mateixa. Per això els clàssics t’arriben igual. Perquè en el fons estan explicant comportaments humans que encara que hagin estat escrits fa tres segles o dos mil segles abans, l’ànima humana està allà. Canvien les circumstàncies, però l’essència de les coses està allà.
Moltes gràcies, Victòria, pel teu temps. Fins al 20 d’octubre a la Sala Beckett amb “Biològic”. Que tingueu molt d’èxit!
Antonia Utrera