Mireia Portas: “Les coses bones que et passen, si no les pots compartir, no serveixen per a res”

Per: Antonia Utrera.-

L’actriu i ballarina Mireia Portas (Barcelona, 13-12-1972) és coneguda sobretot pels 15 anys d’imitacions al “Polònia” de TV3, va arribar al teatre musical a través de la dansa. Ballarina de formació a l’Institut del Teatre, el primer muntatge que va fer va ser “Dràcula, el musical”, l’any 1994.

A Polònia va interpretar a la reina Sofia, Esperanza Aguirre, Carme Chacón, Carme Forcadell, Cayetana Álvarez de Toledo, Rosa Díez i Teresa Forcades, entre d’altres. També va figurar com a Joana Ortega, Mari Pau Huguet, Magdalena Álvarez, Raquel Sans i Marta Rovira. Va treballar al programa fins al febrer de 2022.

Ha actuat en diverses presentacions teatrals produïdes per Minoria Absoluta, com La família irreal (2012), Magical History Club (2014) i Polònia, el musical (2015). Abans de la interpretació, havia treballat de ballarina.

L’any 2010 va guanyar el premi Zapping en secció d’actuació per la seva obra a Polònia i el 2022 va obtenir el premi Butaca a la millor actriu de musical pel seu paper a “Cantando bajo la lluvia”. I el 2023 el Premi Talía a Millor actriu de teatre musical.

Haveu estrenat al Teatre Borràs el nou text de Jordi Galceran “Turisme rural”, dirigida per Sergi Belbel. Diuen que els riures estan garantits!

Els riures i els ensurts en aquesta funció estan garantits, una miqueta la pista ja la tenim amb el Galceran i el Sergi Belbel, el segell dels dos ja garanteixen moltes coses, des de la qualitat de la funció i tot això.

Turisme Rural, m’imagino un escenari bucòlic i romàntic per passar un cap de setmana a la natura amb la teva parella…

Menys això passa de tot, el que no serà és un cap de setmana romàntic amb la meva parella, això ja t’ho dic jo, i bucòlic menys…(riu)

Les bondats del món rural…

Els urbanites ens anem a fer turisme al camp, i quan anem allà ens esperem que sigui una experiència totalment aliena al que passa a la ciutat, i després arribes allà i el pa amb tomàquet et sembla diferent, l’embotit és millor que a ciutat i tot ha de ser meravellós i ens n’anem amb una cistelleta a buscar bolets…

I tot això per relaxar-se.

Sí, el tema és que la parella que ens espera a la casa no té la mateixa idea cap a nosaltres… L’espectacle dura una hora i mitja que és la mateixa hora i mitja que passa aquesta parella dins aquesta casa amb el qual el públic i la parella protagonista vivim el mateix i al mateix moment, i això és la part de la comèdia, que l’espectador està patint constantment amb la Laura i el Roger.

Comèdia d’horrors…

Crec que és la barreja perfecta, la por i l’humor es troben molt en aquesta part de sorpresa, quan una cosa canvia de cop d’angle es converteix en comèdia o en “sustos”, en por.

Com a parella teva, l’Ivan Labanda, tornes a treballar amb ell.

Fa molt d’anys que vam treballar junts. Ens vam trobar en un inici fent una funció que es deia “Artenbrut”, que ja no existeix ni la sala, imagina’t, que es deia “Adeu a Berlín”, ell tenia dinou anys, i jo vint-i-pocs. I després ens hem anat retrobant en el Polònia, amb musicals, etc.  Jo amb l’Ivan, el que calgui… m’encanta com a artista i com a persona encara més.

Ets actriu i ballarina…

Ballarina ha sigut la meva formació més important perquè la vaig començar des dels quatre anys, a preescolar, i després vaig fer a l’Institut del Teatre dansa espanyola.

Flamenc, castanyoles…

Sí, sí, flamenc, clàssic espanyol, escola Bolera… I la dansa és el que m’ha permès després tornar al musical al cap dels anys. Després de fer dansa vaig començar a fer text i aleshores televisió i al cap dels anys amb l’Àngel Llàcer vaig fer els musicals, primer “La Jaula de las Locas”, Cantando bajo la Lluvia” i “The Producers”.

Quinze anys fent el programa Polònia. El vincle amb els companys, molt important per tu.

El Polònia és família, els actors i també maquillatge, perruqueria… Tinc grans amigues. Són moltes hores, del teu dia a dia. És que tenim fotos amb tots els nostres nens bebès. Encara ens veiem i ens truquem. Jo si no hi ha bon ambient deixaria la feina, segur. Per mi és molt important.

I el febrer del 2022 deixes Polònia.

Sí, just coincidia que marxàvem a fer la gira de “Cantando bajo la Lluvia”, que ens n’anàvem a Madrid sis mesos, I vaig pensar, és el moment de deixar-ho.

Va coincidir amb el teu 50 aniversari.

Sí, vaig fer 50 anys allà a Madrid. (riu). Crec que va estar molt bé. El Polònia ens superarà a tots. És una feina que és molt difícil deixar-la quan ets actor, deixar feines és molt difícil. Permetre’t el luxe de deixar una feina com el Polònia, però arriba un moment que veus que el Polònia no s’acabarà mai afortunadament, per mi és una màquina brutal, i de talent, però està per sobre dels actors. Quan ja no puc donar més de mi, dic ja està.

I t’esperaven altres projectes…

De fet, quan tanques una porta és veritat que a vegades dones una miqueta d’aire i entren coses diferents. I he pogut fer a Madrid coses molt diferents. Vaig tenir representant allà, mai havia tingut. I ara he començat a fer el pas de l’audiovisual a Madrid.

Has donat vida a més de 45 personatges, La Reina Sofia, la Carme Forcadell, la Teresa Forcades… algú t’ha donat feedback de les imitacions?

Sí, sí! A nivell estatal no, no els hi arriba i no els hi fa gràcia. La Carme Forcadell, la Raquel Sans, quan ens veiem ens abracem. De cop t’acosta moltíssim a gent que tu no coneixes, l’has vist als vídeos, la poses mil vegades per imitar-la i de cop cóm tota aquesta gent et sent molt propera. Jo ho valoro molt. Els hi podría molestar, però és gent molt generosa, t’envien missatges… Montse Armengou m’enviava àudios i em pixava de riure…

Els teus companys de feina t’estimen molt, diuen que ets una gran amiga, que ets molt sàvia, que és molt fàcil treballar amb tu…

Que diguin això, per mi, per l’amistat, és una cosa molt important, precisament quan et passen coses a la vida, les dolentes, estan allà, però sobretot les bones, si no les pots compartir, no serveixen per a res. De què serveixen? Que guai que em diguis això.

Quina destacaries de totes aquests virtuts?

Soc una persona bastant fàcil, i no soc rancuniosa, jo els amics me’ls estimo tal com són, jo sé els meus defectes i sé els dels meus amics, cadascú, no vull amics que siguin ideals com no ho soc jo tampoc. Jo tinc un grup de gent a la qual admiro moltíssim. Tinc molta sort, estic envoltada de gent que m’estima, ells sí que són savis… Ara miro aquesta portada i veig a la Victòria (Pagès) i penso fa anys que no parlem. Me la trobaria ara i m’abraçaria a ella i sé que ella també a mi, perquè hem coincidit només a una funció, però jo m’ho vaig passar “teta” mentre vaig estar currant amb ella. Agraeixo aquesta part d’aquesta professió que et fa conèixer gent tan excepcional.

T’he sentit dir diverses vegades que “tens molt de morro”.

Sí, i tant! No el tinc a la vida, tinc molt de morro a l’escenari, perquè no tinc por ni sentit del ridícul. A la vida sí, però a l’escenari no, perquè crec que això és part del que el públic vol veure d’un actor o una actriu: que s’arrisca. L’Àngel Llàcer és el que més m’ha tret aquesta part, que em donava la llibertat d’improvisar cada dia, i em deia, cada dia has de fer alguna cosa diferent. I jo m’ho passava “teta” amb això. I la gent ho agraïa molt, perquè es notava una frescor, i una cosa molt vertiginosa molt xula.

L’Àngel Llàcer ha sigut una persona molt important per a tu.

Sí, ens vam conèixer fent una funció “Boing, Boing”, jo estava embarassadíssima en aquell moment. Hem mantingut l’amistat durant molts anys. Quan es traspassa de companys, per arribar a ser amics. I això és el xulo, quan t’adones que està entrant a la teva vida d’una altra forma, que no és només fent funcions.

Aprofitem per enviar-li molt de carinyo..

Ara ja està millor, molt millor.

Has rebut premis molt importants, l’any 2010 el premi Zapping pel programa Polònia i el 2022 el premi Butaca a la millor actriu de musical pel teu paper a Cantando bajo la lluvia.

I el premi Talía, em va fer molta il·lusió, bé, tots! És el premi equiparat als Goya. I aquesta serà la tercera edició que ho fan. Ara torno a estar nominada als premis Butaca.

Què sents en rebre aquests premis?

Tenir feina en aquesta professió amb cinquanta-dos anys que tinc jo, ja no és fàcil. I a més a més si hi ha aquestes cireretes i se’t valora en una gala… és el que un somiava quan era petit, jo feia discursos, ho hem fet moltes de les amigues actrius, jo crec que tots els actors, que en algun moment, de petits, hem jugat a rebre un premi… I ara penso “de debò? M’està passant tot això?” És un baló d’oxigen.

Vens de família d’artistes?

Jo crec que la meva àvia i la meva mare, igual que la seva germana bessona eren molt artistes, dibuixaven molt bé, l’àvia era guapíssima, però era una altra època i no van poder fer res. La meva mare em va ajudar moltíssim a fer això que a mi m’agradava fer i ho va respectar sempre. Jo penso “estic fent el que la branca femenina de la meva família no va poder fer”. I amb això últimament penso bastant. Aquestes dones que no vam poder fer més del que els hi van deixar. I la sort que he tingut jo. I a la meva filla també li agraden molt aquests temes. I penso que potser estem donant espai a aquesta branca que no va poder desenvolupar la seva sensibilitat artística.

Fa un any vas patir una malaltia.

Sí, càncer de pit. Vaig tenir molta sort. Vaig seguir treballant. La part d’escenari em va ajudar molt. Estar present, t’ho demana molt el públic, que et demanda molt, i això psicològicament em va anar molt bé. Vaig estar molt “arropada”. Li agraeixo molt a aquesta professió. Estic vivint una nova etapa ara.

Nous Projectes?

De moment estem amb“Turisme Rural” fins al gener de l’any que ve. I ara a Madrid amb els Audiovisuals, m’està agradant molt!

Molta sort i moltes gràcies Mireia, ens veiem al Teatre Borràs amb “Turisme Rural” per pixar-nos de riure!

Antonia Utrera