Mamen Duch: “És com un homenatge a les nostres àvies, dones que no les van deixar ser delicades”

Per: Antonia Utrera.-

Poc després de diplomar-se en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona (1990), va formar T de Teatre i des de llavors ha participat en tots els projectes de la companyia. La recordem de moltes sèries de TV, fent de Carla a “Jet Lag” (2001-2006), també com a Hermínia a “Tierra de Lobos”(2010-2014), a “Derecho a Soñar”(2019) entre d’altres. Va donar classes de teatre als nens per pagar-se els seus estudis i aquesta experiència li va servir després per crear la seva pròpia escola de ioga per nens. Ara la podem veure a “Delicades” al Teatre Goya, amb la direcció d’Alfred Sanzol. Petit especial record per al seu primer director de teatre, el nostre estimat Carles Lasarte, amb el que jo, fa molts anys, vaig tenir la sort de formar-me també.

Malgrat la pandèmia, els teatres plens.

Per sort, si!, la gent té moltes ganes de passar-s’ho bé, moltes ganes que li expliquin històries, i per sort el teatre, la cultura, ho pot fer, i com diem, és la medicina per l’ànima! Veus a la gent amb mascareta, tot ple, aplaudint…

Tenim de nou “Delicades” al teatre…

Si, aquí, al Teatre Goya, fins al 8 d’agost. La resposta està sent brutal, la gent s’ho passa molt bé. L’havíem de fer l’any passat per celebrar els deu anys de Delicades, però per la pandèmia no es va poder fer, i ara ens va molt bé, perquè fem la doble celebració, també els trenta anys de T de Teatre.

Divuit històries de dones poc delicades?

Són històries curtes, no hi ha molt vestuari, però en canvi pots fer molts personatges, històries diferents de la Guerra i la Postguerra civil. És com un homenatge a les nostres àvies, als nostres pares, dones que no les van deixar ser delicades, més aviat elles portaven els pantalons, per això el nom de Delicades. Llavors a cada sketch la base de tot són les relacions humanes, familiars, però amb molt d’humor…

Una generació que just ara amb la pandèmia està patint molt.

Si, després d’aquests deu anys curiosament, hem passat la pandèmia i és clar, Delicades és un homenatge a tota aquesta generació. Molts han desaparegut, i molts han hagut d’estar més tancats que ningú, perquè a sobre eren els més vulnerables…

Vas ser cofundadora de T de Teatre…

La companyia es va crear el 1991, just quan sortíem d’estudiar a l’Institut del Teatre, quatre de nosaltres vam fer la tesina juntes, i vam decidir no esperar que ens truquessin. I un noi que també havia estudiat direcció, el Pere Sagristà, va portar la direcció.

Quin balanç fas d’aquests trenta anys de la companyia?

Moltes vegades penso “… trenta ja?!”. Jo tinc la sensació que encara em queden moltes coses a fer. Per altra banda has anat aprenent l’ofici i et sents com a més segur i saps millor com és el teu instrument i on tocar les tecles perquè soni millor.

 

Has fet molt teatre, i també sèries de televisió.

A mi m’encanten tots els mitjans, a la televisió i el cinema també m’ho passo molt bé, és molt diferent. Però està clar que el contacte directe amb el públic és una meravella…

La teva primera obra com a professional?

“Mitjanit a l’Starlit” de Michael Hastings i dirigit per Carles Lasarte. Jo estava fent primer curs a l’Institut del Teatre i em va agafar per estrenar el Teatreneu. El millor del món és que a mi m’encanta ballar i vaig ballar valls, rock&roll, balls de saló, ho ballàvem tot. A més amb uns vestits espectaculars, jo era molt jove, va ser el primer que vaig fer.

L’altre vessant teva, el ioga per a nens.

Des que estudiava que em pagava les meves classes donant classes de teatre i feia els meus estudis de batxillerat. Llavors els meus alumnes eren adolescents i jo pensava: “com és possible que d’adolescents ja vinguem amb tants traumes, tan bloquejats?”… pensava que tot això s’havia de desbloquejar, no pot ser que ja a l’adolescència estem tan fotuts i després hem d’anar enrere i treballar el cos, les emocions i tot. Per què no?, quan naixem ho tenim tot, intentem no perdre-ho.

I vas formar-te per poder donar classes als nens.

Si, tinc la sort que la meva germana petita és psicòloga infantil a Nova York i em va dir que allà s’estava donant classe de ioga per nens, això farà dotze anys, llavors vaig anar i em va encantar. Em vaig formar com a professora de ioga per nens.

Que interessant…

M’encanta perquè hi ha tota la part creativa que té el teatre, però no hi ha tota la part de l’ego que té el teatre, que si tu tens una frase més llarga que jo, que si tu ets protagonista i jo no, etc. Al ioga això no existeix, no es treballa tan mentalment, sinó amb el cos, les postures corporals parteixen dels animals, el lleó, el tigre, la serp, o de la natura, la postura de l’arbre al ioga, són totes postures naturals innates. I vaig obrir un centre de ioga per nens a Barcelona, Yoguikids, al costat de la plaça Espanya.

I vas escriure també dos llibres.

Si, La Galera em va trucar per escriure un llibre, La Maga i el Ioga, un conte dedicat als meus nebots i després vaig escriure Relaxacions, que s’ha traduït a un munt d’idiomes. Això és una cosa que em flipa, ho tenim en coreà, en xinès, en portuguès, anglès, etc. Ho fan servir a les escoles.

Llavors a les teves classes treballes el ioga vinculat al teatre.

Per a mi el que és important és la imaginació i la creativitat, aquesta és la base. A classe sempre hi ha una estructura de respiració, escalfament, jocs, postures (asanes) i relaxació.

I sempre amb nens…

També hem treballat pares i fills. Després quan els nens es fan grans i venen sols han volgut seguir. Així que ara també tinc classe d’adults. I una de les coses que més els agrada són aquestes visualitzacions dins la improvisació del teatre, de tot allò que va sorgint.

I emocionalment?

És clar, és molt important també reconèixer les emocions, deixar-les anar…

Sobretot en aquesta època de pandèmia.

Si, pobres, ho han passat molt malament, molts problemes de relació, d’angoixa, de por, però bé, poden verbalitzar perfectament que tenen por a la mort, que està molt bé parlar de tot això. I amb la respiració comencen a desbloquejar, a plorar, a treure…

Que important treballar la respiració.

Molt, finalment són eines perquè ells mateixos agafin consciència per després poder utilitzar-ho quan ja són grans, o adolescents. I molts em diuen que estan nerviosos abans d’un examen i fan les respiracions que els dic, coses senzilles que els ajudi a concentrar-se.

S’hauria d’aplicar a les escoles.

Si, ho vaig fer, vaig donar formació a mestres d’una escola i va anar molt bé.

I el ioga en família?

Si, els dissabtes faig ioga en família, sobretot va haver-hi una època que hi havia moltes adopcions a Catalunya i per crear vincle és fantàstic.

I per despertar la creativitat que tots portem a dins.

Si, el tema és que naixem amb tot, però després la societat ens va dient que no, que no t’expressis així, que no siguis tan imaginatiu, i ha de ser al contrari, i a més que tots hem de ser d’una manera, i no, tots som diferents, i tots podem fer ioga, no cal ser o tenir un cos perfecte. Has de ser amb el que tu tens. Tu ets això, pots fer ioga igual i pots expressar tot el que sents. Intento que els nens se sentin bé amb el seu cos i treguin tot el seu potencial. I el típic nen que li diuen, “és que ets un despistat que estàs tot el dia als núvols”, doncs, que bé!, perquè ets un creatiu, perquè tens la capacitat d’anar als núvols. Només has de saber tornar quan toqui, però allò no ho perdis, no perdis aquesta capacitat d’imaginar.

Per acabar, tu que ets tant de barri, has viscut tota la vida a Sant-Montjuïc, que penses d’una revista de proximitat com l’Acelobert?

M’encanta, trobo que és bàsic, a més en aquests moments tan complicats ens hem adonat més encara que l’important és connectar amb la família, i de la família al grup de veïns i al barri. Jo visc a la Font de la Guatlla, hem sigut de l’associació, hem reivindicat unes cases pel barri, etc. I al costat tenim un parc on ve tothom. També tenim un hort urbà pel barri.

Moltes gràcies i molta sort!

Antonia Utrera