Les microguerres quotidianes
Visc a Sarrià i vaig viure en directe fa uns dies un episodi que molta gent haurà vist a través dels mitjans de comunicació. Els seguidors ultres de l’Olympique de Lyon, concentrats durant hores a la Plaça Artós, amb el suport d’ultres d’altres equips de futbol d’aquí, es van dedicar a entonar cançons i crits de contingut feixista. A mesura que creixia el consum d’alcohol, el seu comportament era cada vegada més violent, insultant i agredint la gent que passava, encenent bengales, destrossant portals i deixant darrere seu un rastre de brutícia. La façana de l’edifici de Telefònica situada en un dels costats de la plaça va servir durant aquelles hores d’urinari públic, com un ritual d’incivisme.
Em va cridar l’atenció que la immensa majoria eren xicots, vestits de manera gairebé idèntica – o sigui, uniformats-. L’escena l’hem vista en altres concentracions del mateix tipus dels seguidors ultres d’altres equips. A Amèrica Llatina els diuen “barres braves”. A la nostra ciutat hem vist comportaments similars després d’algun esdeveniment esportiu. Recordem que a Hondures va esclatar la “guerra del futbol”, una guerra de debò iniciada després d’un partit.
Veiem aquí presents les característiques d’una masculinitat tòxica. Una identitat que sempre es construeix en grup, en allò que anomenem “fraternitat excloent”. Un “nosaltres” uniforme, on la individualitat es dilueix en el grup, contra un “ells” (o “elles”), concebuts com un conjunt que cal deshumanitzar per poder-lo fer objecte de la nostra ràbia i la nostra violència. Ho veiem en les diverses “manades”, en les penyes, bandes, partits, bàndols, etc. Està present, amb major o menor intensitat, en la major part dels conflictes de tota mena. Diversos noms que copien en petit el que és el model tradicional de “solució” d’aquests conflictes: la guerra, la destrucció i aniquilació de l’altre, protagonitzada per exèrcits jerarquitzats i uniformats.
Com és de necessari desmuntar aquest model de funcionament que ha portat i porta tant de patiment a la humanitat! Com ens cal substituir-lo per les actituds d’acolliment, empatia, escolta, atenció de l’altre o l’altra! Hem d’aconseguir fer visible que, darrera d’aquestes actituds violentes, insolents, prepotents i de menysteniment, hi ha identitats insegures, que projecten les frustracions vers enfora, vers l’altre en comptes de reconèixer la pròpia vulnerabilitat.
Aquesta necessària transformació de les masculinitats tradicionals ha de començar, doncs, des del nostre interior. És una tasca individual i col·lectiva cada cop més urgent.
Juanjo Compairé
Homes Igualitaris (https://homesigualitaris.wordpress.com/)
