Jordi Díaz: “Treballava de peixater i feia teatre a la tarda o a la nit”

Per: Antonia Utrera.-

Jordi Díaz va néixer a Badalona el 27 de gener de 1975, actor de teatre i televisió molt conegut sobretot a Catalunya per haver interpretat el paper de Fede a la sèrie de TV3 “El Cor de la Ciutat”. El vam veure al teatre amb “El mètode Grönholm” de Jordi Galceran i a ll televisió, El Club de TV3, i a Catalunya Ràdio amb Xavier Graset. Acaba de reestrenar la octava edició de “Els Homes són de Mart i les Dones de Venus” basat en el best-seller mundial de John Gray, amb dramatúrgia de Paco Mir i direcció d’Edu Pericas, fins al 20 de juny a la Sala Aquarella de Barcelona.

Vuitena temporada amb l’obra “Els Homes són de Mart i les Dones de Venus”. Que és el que fa que tingui tant d’èxit aquesta obra?

És una obra pensada per tots els públics, tothom s’ho passa molt bé. Està dedicada al món de les relacions de parella. Paral·lelament a això, després hi ha un actor que sóc jo que t’ho ha d’explicar. Jo ho faig a la meva manera, sent jo mateix, trencant la quarta paret, presentant-me com l’actor que sóc i explicant aquesta història com t’ho explicaria el Jordi, que sóc jo. Faig molts personatges diferents perquè s’entenguin les situacions, puc fer-te d’una gallega, d’un andalús… i és clar fa molta gràcia, els personatges poden ser molt rocambolescos i si ve canalla també s’ho passa molt bé!

Els homes i les dones tenim patrons diferents.

Si, tots gairebé som iguals però a l’hora d’actuar, de reaccionar, en general som molt diferents els homes de les dones. Hi ha un patró femení i un patró masculí, indiscutiblement, un patró de Venus i un patró de Mart.

Però l’obra l’explica un home…

Bé, tots rebem aquí, jo reparteixo per tots, a parts iguals… (riu) però és veritat, t’ho explica un home. Jo defenso molt a la dona, la protegeixo molt en aquest sentit. Intento ser més conciliador, quan critico als homes, m’hi poso, perquè elles se sentin satisfetes…(riu).

A través de la comèdia es poden dir moltes veritats…

Absolutament, és broma tot, és sucre, perquè tot són situacions que t’has trobat, molt quotidianes que ràpidament et sents reflectit, que en el moment poden ser molt tenses, però quan te les expliquen des de fora fa molt de riure… qui no s’ha perdut amb el cotxe? i com actua ell i com actua ella, o a l’hora d’anar-te’n de viatge? qui és el que fa la maleta i qui el que porta la bossa. En totes les situacions tots tenim moments diferencials, moments molt quotidians.

El 2010 vas guanyar el premi Tvist al més seductor…

M’estimàvem molt i em va tocar a mi (riu) jo agraeixo aquests tipus de premis, però no perquè em sentí jo un seductor. És la meva manera de ser, és la que et porta a ser com ets. Sí que és cert que aquesta “arma” també portada per un personatge que vaig fer durant molts anys, el Fede de “El Cor de la Ciutat”, tenia aquest punt de mamarratxo seductor i això va arrossegar una miqueta tota aquesta corda, però la seducció és una cosa que tenim tots, l’ésser humà sedueix per ell mateix. Hi ha qui ho sap fer millor o pitjor, hi ha qui té més gràcia o menys gràcia, però tots tenim el poder i la capacitat de seduir.

La teva formació com a actor va ser de manera autodidàctica..

Si, és curiós, jo tota la meva vida he volgut ser actor, volia ser pallasso, ja des de molt petit. Amb cinc anys anava a un esplai i vam fer una obra de teatre i em van donar el paper protagonista d’una obra dels Germans Grimm, i jo m’ho vaig passar pipa fent això. Però la gràcia d’allò que no se m’oblidarà mai, amb cinc anys, és que quan va acabar l’obra tota la gent, els papàs, els tiets, tothom aplaudint d’en peus. I jo vaig dir: Això m’agrada! I a partir d’aquí allò se’m va quedar. Vaig tenir la sensació en aquell moment, que això de que m’aplaudíssin m’agradava molt. I això se’m va quedar allà i al llarg de la meva vida, allà on he anat, esplai, col·legi, de seguida m’interessava saber si feien teatre, anava buscant el teatre a tot arreu.

I de manera professional?

Vaig trigar una mica, vaig entrar al Cor de la Ciutat amb vint-i-cinc anys. Però ja als tretze anys anava amb una companyia de teatre de Badalona. Amb setze vaig muntar uns tallers de teatre. I després es meravellós, va ser una bomba, vaig fer més de cent bolos. Cada actor feia cinc o sis personatges amb màscares. El joc de les màscares va ser un descobriment, em va al·lucinar. Jo no vaig fer estudis vaig crear una Companyia. I d’aquella Companyia es van fer espectacles, tot a escala amateur. Després em van trucar per fer un espectacle infantil ja de manera professional, que per a mi va ser?, a casa meva es va haver de treballar, no hi havien diners, ens havíem de buscar la vida. El meu germà era el peixater de casa i jo vaig treballar de peixater. Paral·lelament ho combinava amb la meva passió, feia teatre a la tarda o a la nit i a les dues o les tres de la matinada havia d’aixecar-me per anar a comprar el peix, però quan fas les coses amb il·lusió i ganes, i ets jove, tires milles…

I aleshores va arribar l’oportunitat de treballar al Cor de la Ciutat.

Ja vaig arribar preparat, tenia tantes ganes i tanta passió, que quan a mi em van donar l’oportunitat i em van dir que el personatge que havia de fer duraria tres mesos, jo per dins me’ls mirava i deia: “si, ara veure-ho”. Jo tenia molt clar que me’ls havia de guanyar, que els anava a seduir per tot arreu. I així va ser, vaig entrar tan convençut, sabia que tenia les meves armes i així va ser, tres mesos no, vuit anys!

La Montserrat Carulla et va ajudar…

La Carulla va fer una cosa extraordinària, _de cop si li omplen de llàgrimes els ulls_ perquè portavem una setmana de rodatge de “El Cor de la Ciutat” i jo tenia la primera seqüència amb ella. Em va passar que m’entrebancava amb el text, i em vaig bloquejar… es va crear una situació molt tensa, el director i l’equip patia, la Carulla hi era allà, esperant. Finalment ella em va dir, “vine amb mi”. Em porta a un racó i em diu amb molta tranquil·litat “ara tu i jo anem a respirar tranquil·lament” i vam estar com dos o tres minuts sols allà, amb tot l’equip tècnic en silenci absolut i la Carulla allà, em va hipnotitzar de tal manera… Em va donar un punt d’alliberament i després d’això de seguida em va sortir perfecte. I per a mi a partir d’aquí va ser un punt d’inflexió, perquè em va ensenyar en un minut com gestionar aquestes situacions. I em va donar la confiança. Jo a ella li dec que el meu camí no es desviés. I la Carulla amb mi, ha sigut tota la vida una relació extraordinària mare-fill.

Has fet molt teatre i televisió, que t’agrada més?

El teatre m’agrada molt, per mi ha sigut la meva essència. La televisió, el cinema, són espais d’experiència i de treball extraordinari per l’actor, perquè aprens moltíssimes coses.

Algun personatge que no hagis fet i que t’agradaria?

El Cyrano de Bergerac, el vaig descobrir amb Flotats, em va encantar, l’obra és meravellosa. També Ricard III seria un personatge fantàstic per poder-lo fer un dia.

La teva altra passió, la cuina…

Si, un dels meus treballs, a part del teatre, he fet molts, va ser cuiner, i vaig aprendre i m’agrada molt. M’agrada molt menjar, però on gaudeixo més és cuinant pels altres. I veure la reacció.

A les xarxes expliques com et van diagnosticar la diabetis. Va ser com tornar a néixer?

Van ser uns anys molt durs, va ser quan vaig complir quaranta anys. I crec que serà el pitjor any a la meva vida, el pitjor. Va ser  l’any que va morir la meva mare i això em a portar a l’infern. Vaig enfonsar-me. La meva mare va morir al març i a mi se’m diagnosticava una trombosi i una diabetis a la vegada al desembre. Ella va morir lluny de mi, no estava a prop i va aguantar des de les 9 h del matí fins a les 10 h de la nit que va morir. I per a mi va ser sentir molta impotència, d’estar tan lluny de no poder fer res. I per la ràbia de saber que va passar per un trànsit de moltes coses, que la meva mare va patir un ictus i que la gent no es mor d’un ictus. Tot això em va agafar en un moment de molta feina i jo estava enfonsat, tenia una tristesa absoluta. Vaig deixar de cuidar-me, no anava al gimnàs, menjava malament. A l’octubre vaig començar a tenir sensacions rares, però no m’importava, m’era tot igual, fins que el braç se’m va posar com una pedra. I va ser quan vaig decidir anar a l’hospital. Em van fer una analítica i va ser quan vam veure com estava, una persona ha de tenir entre 80 i 140. Jo estava a 950, hauria hagut d’estar en coma, ningú ho entenia que estigués amb una trombosi i una diabetis amb el bon aspecte que jo tenia.

Va ser la resposta al dolor emocional que senties.

Si, jo sé a quin infern me’m vaig anar, quan sents aquest dolor tan gran que jo tenia, el que és capaç de provocar-te, jo m’estava morint sense importar-me. Van fer tota mena de proves i no van trobar res, però la meva tristesa hi era. I ha seguit sempre. Va ser un punt d’inflexió, però per molt que jo volgués, m’era inevitable poder-me oblidar d’allò i sé que no ho oblidaré mai. Sé que ho arrossegaré tota la meva vida. He d’aprendre a gestionar la meva tristesa. Jo sóc un tio alegre, i intentaré que tu ho passis bé al meu costat, però jo interiorment tinc una tristesa molt gran. La mort de la meva mare va ser un cop per mi terrible. Ella era la meva amiga, era tot, la meva primera fan, ho compartíem absolutament tot, encara que estàvem lluny, ella vivia a Màlaga., però ens veiem i sempre teníem una connexió meravellosa.

Vas decidir tornar a viure, cosa que ens alegra immensament! I ens veiem a la Sala Aquarella de Barcelona per fer unes rialles amb “Els Homes són de Mart i les Dones de Venus”.

Antonia Utrera