“M’encanta descol·locar el públic, jugar a l’imprevisible“

Míriam Alamany m’espera a l’acollidor teatre de la Biblioteca de Catalunya, on la Perla29 hi presenta “Això ja ho he viscut”, de J.B. Priestley i dirigida per Sergi Belbel. La Míriam completa un fabulós repartiment amb Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler. Ens acomodem dalt de l’escenari, davant d’una sala íntima que darrerament s’omple de gom a gom. Per trencar el gel, li dic que a molts llocs surt el seu cognom amb e, em diu que ho sap, que és una lluita constant, i que algun cop de tant dir que es diu “Míriam Alamany tot amb a” algú s’ha pensat que el “Totambà” era, de fet, el seu segon cognom. Riem. Tenim temps per endavant. Ai, el temps, quin gran misteri.

L’obra es diu “Això ja ho he viscut”. Què és el que viuen els espectadors que la vénen a veure?
Aquesta obra forma part d’una trilogia de Priestley, passa al 37 i per tant és d’entreguerra. Priestley és una persona obsessionada i apassionada pel tema del temps. Va fer “Time and the Conways”, “Dangerous Corner”, i aquesta, “I have been here before”, que és potser la menys coneguda però la que resum millor la tesi de la seva obra. Bàsicament el tema és el “Déja Vu”, i la història passa en un hostal idíl·lic al nord d’Anglaterra, on apareix el doctor Görtler, un físic alemany exiliat que evita els desastres personals de la resta de personatges amb les seves teories sobre els cicles de la vida. Jo faig d’una vídua que pensa que el temps és una cosa lineal i que no es pot tornar mai enrere. És una obra lluminosa, esperançadora, cinematogràfica i hitchcockiana. I és fins i tot teatre dins de teatre, com si aquest escenari fos un petit jaciment arqueològic on hi van passant coses i s’hi van fent capes.

De fet, el teatre ja pot ser un bon exemple de “Déja Vu”.
El teatre sempre és un “Déja Vu”, perquè sempre es torna a fer la funció l’endemà. A més, coincideixes amb les mateixes persones a diferents obres, i tot contínuament t’està recordant a coses viscudes.

Quina relació tens amb el temps?
El temps és un gran misteri i és dels temes que més m’apassionen. I més arran de fer aquesta obra. Com és que el temps et pot passar tant ràpid en molts moments de la vida, que vola… i, en canvi, que lent que passa quan estàs passant un moment molt fotut. O quan et vas fent més gran, que corre molt més, i dius: “ja som aquí?” És molt apassionant.

Repassant la teva trajectòria, veiem noms força recurrents: els directors Sergi Belbel, Xicu Masó…
Com els cicles de vida que parlàvem. Jo sóc molt camaleònica, en el meu cas hi ha una falta d’encasellament i sempre m’estic renovant. Però hi ha una certa gent amb qui sempre ens anem retrobant, perquè artísticament ens complementem. Amb el Carles Martínez mateix, que a més som parella, fa molts anys que tenim inquietuds molt fortes i que som “alma maters” de moltes coses que s’han fet. Nosaltres hem decidit moltes vegades què volíem fer, com i amb qui, i això és bastant inusual, tenir dos pebrots ben posats, i estic molt contenta d’haver fet així la meva trajectòria artística, perquè he travessat molts més límits dels que m’hagués pogut imaginar. I ara no tinc el record d’haver estat en cap projecte que no valgués gens la pena.

Podries destacar-nos un paper fet fins ara del qual et sentis especialment orgullosa?
La Victòria d’Orsini m’ha interessat molt, potser no és la millor obra del món però tenia alguna cosa que em feia sortir per la porta del darrere amb un orgull especial. Cada nit tenia una espècie de duel cara a cara amb la platea, explicant els motius pels quals llençava una bomba, i posant l’espectador en una situació molt incòmoda, de mirar-se a si mateix, i es produïa una cosa que no m’havia passat mai amb tanta intensitat. Gent que gairebé em girava la cara, que no podia distingir l’actriu del personatge, d’altres amb uns llagrimots, o que em donaven les gràcies per haver-los fet pensar. I estavem parlant de posar bombes! Més directe que això, no hi ha res. Va ser fascinant.

I algun personatge pendent?
Jo no he fet televisió de manera continuada. M’agradaria tenir una experiència d’un personatge continuat i fer-lo créixer, i a veure què passa. Perquè la televisió és un mitjà que no conec tant. I més cinema.

D’acord, llavors no creus que cal posar Netflix en pausa i anar més al teatre?
De fet, trobo que és un miracle enorme tenir un teatre com aquest gairebé ple, cada dia, sent tant fàcil i barat quedar-se a casa amb Netflix o amb qualsevol d’aquestes plataformes. Em fa sentir una certa esperança. Jo perquè no tinc tendència de parlar després amb el públic -són uns anònims que se’n van a casa i jo una altra anònima que me’n vaig- però de vegades els preguntaria què els agrada tant d’això. Segur que hi ha una màgia especial.

I més en general, en quin estat veus la professió?
Hi ha molt poca gent que pugui viure de la seva feina realment. S’ha de lluitar sempre per un màxim de condicions, les més dignes possibles. Aquesta és una professió que si no t’apassiona i no tens una entrega absoluta, un talent i una disciplina, no l’aguantes, és insostenible. Mereix llavors les millors garanties possibles per poder-la fer el millor possible. Tornes a casa després d’un ple i sembla que t’han tret un tros d’ànima i t’hagin xuclat des de la medul·la. Per tant, cal lluitar perquè el teatre tingui el gran lloc que mereix, i perquè no mori mai.

També has estat formadora d’actors. Què els dius a les noves fornades?
Em fan patir. Hi ha tanta proliferació d’escoles, de falses promeses cap a aquesta gent nova que comença… Aquesta professió té una essència que és la de fer bullir l’olla xup-xup, a poc a poc, i el ritme d’avui en dia això no ho permet. La professió necessita concentració, decisió, mirar la lluna i no sols la punta del dit que l’assenyala. Em fa patir la sobreestimulació de coses, i ho veig en la incapacitat de molts alumnes en trobar la concentració en un exercici de tres minuts. Després, això sí, em vénen a veure al teatre i m’ho agraeixen molt, i això em fa molta il·lusió.

Vivim temps complexos al país. Política i cultura són dues branques del mateix arbre?
Sempre he estat una persona que ha diferenciat bastant la política de l’art. A més, penso que el vot és una cosa absolutament íntima i privada, també perquè la política és molt estranya i complexa i té coses que de vegades se m’escapen. El que sí és veritat és que tots els esdeveniments que estan passant t’arrosseguen a tenir reflexions més àmplies, i jo he actuat per exemple a Maria Estuard, que parla de presos, i em preguntaven si havíem canviat els guions, perquè estavem dient les mateixes paraules que se sentien al carrer. A les darreres obres m’he vist absolutament implicada en una creació artística on realitat i ficció estava passant al mateix moment. Ara que vivim temps de molta agitació, l’art serveix molt més de mirall encara.

Què t’agrada més, fer riure, fer plorar, o fer plorar de riure?
M’agrada descol·locar el públic. Portar-los del fil i tibar del fil. Fer-los riure i, de sobte, pam! Això m’encanta. Jugar a l’imprevisible. Ja ho és la vida, d’imprevisible.

I més enllà del teatre, què més t’agrada fer?
L’Anna Lizaran em va dir un dia que és bo badar. De sobte aquesta senyora per mi va ser com una estrelleta que va aparèixer a la meva vida i després se’n va anar. Badar no és sinònim de no fer res, però sí de parar, contemplar i tornar-te a omplir. M’agrada molt contemplar, i també m’agrada tenir amistats amb gent que no sigui de la meva professió perquè m’obre molt els punts de mira. Jo vinc de mare científica, i últimament per exemple m’interessen molt la gent i els temes científics perquè em fan anar molt més enllà.

Deixant el que “ja ha viscut” i ara, mirant el futur, en quin món voldria viure la Míriam Alamany?
M’agradaria veure com recuperem alguns valors propis de l’ésser humà, que s’escampin com llavors, com la solidaritat o l’empatia. Saber posar-nos en la pell de diferents realitats i preservar aquest món que tenim, que sembla que va a llocs inassumibles per la persona humana. Aquest regal de la vida és molt poderós i ens l’estem carregant. Hem de recuperar coses senzilles, petites i íntimes i viure-les amb intensitat.

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter