“Les meves dues medalles més importants són
el Nil i el Joe, els meus dos fills”

Por Antonia Utrera · Diciembre 2018

Gemma Mengual (Barcelona, 12-4-1977) Considera una de las mejores deportistas españolas de todos los tiempos, la Sirena de oro, como le decían, debutó en 1991 con 14 años. La familia y una enorme fuerza de voluntad le han acompañado hasta el 2012, que se retiró. Nos cita en su casa, después de haber recogido del colegio a sus dos hijos pequeños. Y es allí donde nos encontramos con el deportista de élite, que un día priorizar su vida familiar por encima todo el demás, eso si, después de haber sido una de las mejores nadadoras mundiales de todos los tiempos, y de haberse llevado a casa 46 medallas y 2 platas en las Olimpiadas de Pekín.

Com vas arribar al món de la natació?
Doncs per casualitat, la meva cosina portava un parell d’anys o tres fent sincro a Can Caralleu i la vaig veure una vegada a una exhibició i em va encantar, jo ja anava a piscina a l’escola i el monitor sempre li deia als meus pares, que aquesta nena es mou super bé a l’aigua, amb molta facilitat, i ja era jo una mica ballaruga, em posaven música i em posava a ballar. I en anar a veure a la meva cosina em va encantar i em van apuntar al cap d’uns mesos…

Que se sent allà baix, sota l’aigua?
Se senten moltes coses -diu rient- gaudeixes molt, però pateixes molt també, perquè és un esport molt dur però a mi m’encanta estar a l’aigua, és el que més m’agrada, a l’aigua em sento realitzada, em posen música i em moc sola, no he de pensar, saps? dins de l’aigua em deixo portar i surt sol…

La família va ser molt important.
Sempre, la família sempre m’hi ha recolzat, a l’inici comences a nivell club però a mida que vas avançant, l’exigència és més, entrenava cada dia a Can Caralleu, lluny de casa, als meus pares m’havien de portar, venir-me a buscar, els estudis també costaven més i llavors sempre m’han recolzat i en els moments que necessites ajuda, als estudis o al que sigui, han estat allà, els estudis eren molt important per a ells, però també veien que aquest esport m’anava bé, veien que tenia talent i que ho gaudia i van intentar que portes les dues coses…

No era fàcil…
No, a més que a mida que passaven els anys l’exigència era més gran i en començar a competir internacionalment molt més, faltava a l’escola, als meus pares havien d’anar a parlar amb els professors per explicar-los “la nostra filla ha entrat a una selecció nacional, ha de viatjar…”, després vaig entrar a un centre on tots els que estàvem allà érem esportistes i hi havia un marge per faltar a classe i t’ajudaven una mica amb això, estudiàvem i entrenàvem al mateix lloc, no hi havia desplaçaments durant el dia, entrenava vuit o nou hores al dia… arribava a casa cansada, no tenia ganes d’estudiar però m’havia d’apanyar… hi havia nits que dormia cinc hores, però bé, anava fent…

Sempre t’ha acompanyat aquesta força de voluntat?
No sempre ha sigut igual de forta aquesta força de voluntat però com que la sincro era per mi una passió i no volia que per una cosa no pogués fer l’altra, ja que havia d’esforçar-me i també he tingut la sort que amb poquet que anava fent, anava aprovant… encara que un any vaig anar de repetir, estava a segon de batxillerat, ja competia molt més, faltava molt més a classe, i al final vaig decidir repetir curs.

L’esportista espanyola amb més medalles. Has participat a 4 jocs olímpics, 26 anys en actiu, 46 medalles, 2 plates olímpiques a Pequín. Que s’ha de fer per ser una de les millors?
Hi ha molts factors, podria dir-te esforçar-se molt, però hi ha gent que s’esforça molt i no arriba, s’ajunten molts factors, esforç, constància, talent, saber aprofitar aquest talent amb tot lo altre, tenir un objectiu clar, no rendir-se mai, no sortir-se del camí, que a vegades surts, però intentar posar el focus on vols i sort, que a vegades també el factor sort influeix.

I aquesta imatge que tenies tan clara des de l’inici…
Si, de fet jo amb 14 anys vaig estar voluntària olímpica i quan veia les noies allà nadant jo sabia que seria olímpica, ho tenia claríssim, m’hi veia, jo m’hi vaig visualitzar i ho tenia aquí al cap, sabia que arribaria, ho tenia clar, crec que no he tingut mai alguna cosa tan clara a la meva vida –riu.

Era el teu somni.
Si, era el meu somni, jo ja entrenava cada dia, era la meva vida la sincro, ja començava a tenir un nivell i ja veia les meves possibilitats, i vaig tenir l’oportunitat i la sort de poder estar allà a uns jocs olímpics, a peu de piscina, veient els entrenaments, veient la competició, doncs aquell mateix esperit olímpic s’en va com fer molt meu, i ho vaig dir, jo estaré aquí, a uns jocs olímpics, tard o d’hora, i mira, al final, quatre….

Després de 8 anys d’haver-te retirat, cóm va ser que vas tornar?
Ah! Perquè em van liar, em van els reptes i no ser dir que no, doncs dic. Ho havia deixat el 2009, que vaig passar una operació bastant important, volia tenir un any tranquil i em vaig quedar embarassada, vaig deixar de competir, i quan el Nil tenia 8 mesos vaig intentar tornar el 2010, però em vaig trobar a una situació una mica difícil, les meves prioritats havien canviat, l’entrenadora em veia molt diferent de la resta del grup, no volia fer excepcions amb mi i llavors em vaig sentir una mica desplaçada, i estava incomoda… I vaig dir, després de 6 mesos que m’anava a cuidar al meu fill que era el que mes il·lusió em feia, acabava de ser mare, d’obrir un restaurant, si, ho vaig tenir clar.

I el 2012 et retires.
Sí, vaig fer la roda de premsa oficial dient que ho deixava i el 2015 em van tornar a liar amb lo del duo mixt amb el Pau Ribes, era la primera vegada que es feia a un campionat del món, era un repte, era fer història i em vaig atrevir, i això va ser l’excusa perquè l’any següent la directora tècnica de la Federació m’animes a anar amb l’Ona Carbonell que en aquell moment no tenia una parella de nivell, i jo entrenant una mica, arribaria… i vaig arribar, vam entrenar al mateix nivell les dues a l’Olimpíada, però va ser durillo per mi, portava sis o set anys sense entrenar, amb dos fills, amb una càrrega del dia a dia, eren molt petits encara els nens, arribava a casa morta… Imagina, però va ser un repte per a mi i no em penedeixo…

Amb l’Ona Carbonell, bé?
Si, si, molt bé, malgrat la diferència d’edat, ens portem 12 o 13 anys, una passada, ella, clar, la seva recuperació era una altra, ella era més jove, es recuperava més ràpid del tot, jo havia de fer uns sobreesforços mentals, jo vaig tirar de cap, perquè tinc facilitat i molts anys d’entrenament darrere, i llavors vaig saber gestionar-me bé, i van saber cuidar-me, però de cap havia de ser molt forta, el Joe tenia un any, hi havia dies que no podia amb la meva anima, em feien mal les pestanyes i tot, era terrible. Jo sóc molt enèrgica, sempre em diuen que sóc “la piles”, però clar, quan estàs entrenant, sis, set hores a un nivell físic heavy, arribes a casa i veus que has d’anar a fer la compra, i no sé què, gràcies que tinc una mare que m’ajuda, però clar, va ser un any molt dur en aquest sentit…

Entrevista a Gemma Mengual

Entrevista a Gemma Mengual

Hi ha una competitivitat sana, de superació amb un mateix, però hi ha una altra que no ho és tant…
Bé, al final és competició, la competició és voler guanyar, jo sempre ho dic, s’ha d’intentar ser millor que el del teu costat, si no… i a un equip és boníssim, que tu vulguis ser millor que la teva companya, perquè llavors genera que l’altre també vulgui ser millor, i l’equip millora. Si jo no vull ser millor que la meva companya, llavors estaríem ja totes de costellada, no? S’ha d’intentar ser millor, jo quan entrenàvem totes, volia ser sempre la primera, és que em moria per anar la primera, I si, hi ha piques i enveges a moments, però clar, és normal, sempre que es sàpiga gestionar i hi hagi una persona important, o un capità d’equip o l’entrenadora mateixa que sàpiga gestionar tot

Ara fas d’entrenadora.
Sóc col·laboradora de la Federació i faig diverses coses, ajudo a la tecnificació i aporto coses de la meva experiència a diferents coses que em necessiten i la federació si necessita que jo vagi a algun acte per representar la federació, doncs també, si, faig una mica multi funcions, però bé, m’agrada perquè al final, ara que estic treballant més amb la tecnificació amb les noies que són prèvies a entrar a l’equip nacional doncs veig que és molt enriquidor perquè vas veient que les poques coses que li vas dient i veus el marge de millora que tenen és molt bo. I a l’equip nacional també, porto dos o tres anys portant jo el duo mixt també.

El millor moment de la teva carrera?
He tingut molts, però jo recordo l’últim, el moment que als Jocs Olímpics de Rio, destacant a la competició i sabent que els meus fills estaven allà veient-me, amb milions de persones i ells estaven allà al mig, se sentien allà, dient-me… “mama, mama…” Estaven allà els dos.

I el pitjor moment?
Cada vegada que m’he emportat una decepció, no?, quan has estat a tocar d’una medalla i aquella medalla se t’ha escapat, t’emportes una decepció. Ens va passar a Roma i a Atenes el 2004, que estàvem a tocar la medalla, i les vam perdre les dues, ens ha passat vàries vegades. Vam tenir uns anys bons que no se’ns escapava cap, però…

El 2009, després del mundial a Roma et diagnostiquen una malaltia…
Si va ser un tumor al nas, era benigne però era una operació complicada, va ser un final del 2009 durillo i al cap d’uns mesos em vaig quedar embarassada…

Llavors vas obrir el restaurant Sugoi
Si, va ser un any sabàtic, volia tenir el meu negoci i vaig obrir el restaurant Sugoi, que és un restaurant japonès aquí a Sant Cugat, fem sushi fusió, el meu soci és brasiler, i també fem una mica de mercat, molt producte mediterrani i també molt producte japonès, fusió amb l’estil brasiler, està molt bé…

A més tu tens debilitat pel sushi.
Sí, sí, sempre m’ha agradat molt, des de l’any 2000 que en vam portar uns amics a provar, i em va encantar… i cada vegada més i més, un o dos dies a la setmana havia de menjar sushi…-riu.

I com és això de casar-se i celebra-ho dues vegades?
Doncs mira, el 23 de març d’aquest any em vaig casar, la primera va ser una cosa familiar, i la segona, ja estàvem casats. –riu- vam fer una festa amb amics, era la nit de Sant Joan, una nit diferent, va ser divertit…

Em sembla que esteu molt enamorats…
Sí, sí.. Som molt anys junts ja…onze? Si, onze anys junts, si, si… pels nens, sobretot ho fas per ells, pels papers, que les coses quedin bé.

La teva experiència com a mare?
Si, l’experiència com a mare és el millor que he fet a la meva vida, i jo sempre dic que les meves dues medalles més importants són el Nil i el Joe. Es porten bé, i mira que són molt diferents ells dos, són Zipi i Zape, la cara i la creu, però es complementen a la perfecció…. -riu mentre se’ls mira en direcció a la cuina, on estan jugant tranquils- si, és divertit, com a mare, la meva vida no és molt rutinària, he de fer a vegades malabarismes per fer totes les coses, sort que la meva mare m’ajuda, i sinó cangurs, l’àvia, l’altre… bé, anem fent, però és difícil ser mare i intentar estar sempre, i més depèn de quin tipus de feina tinguis, és complicadíssim però bé, m’encanta. Ningú t’ensenya, però…

I estàs fent el que vols fer…
Si, bé, les dones avui en dia volem arribar a tot, i crec que està bé que ho intentem, al final ens hem de sentir realitzades, no només som mares, som dones, treballadores, tenim les nostres ambicions, les nostres necessitats i sempre que puguis arribar a tot, no?, és com que, som així, no ho podem evitar…

Projectes a futur…
Sobre la marxa vaig decidint, així en projecte, no tinc cap, però coses que em ronden pel cap, si, això sempre, idees enfocades a la sincro, exhibició, més artística, més com a espectacle, si, la sincro té aquest vessant que és un esport olímpic però al final és un esport que és espectacle, es poden ficar mil coses, jugar amb l’aigua, amb elements, combinacions de dansa a fora i a dins, es poden fer mil coses.
Gemma Mengual, tal com raja.

Per Antonia Utrera

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter