Entrevista a Anna Barrachina
Anna Barrachina: “Sempre he perseguit els papers dramàtics però la vida m’ha portat a la comèdia”
Per Marta Codina.
Anna Barrachina torna als escenaris amb la comèdia Oh, mami!, en cartellera al teatre Borràs fins al 9 de juny. Provinent de la cantera de La Cubana, sempre va tenir clar que volia ser actriu. El seu pare va voler que primer anés a la universitat però quan la va veure actuar per primer cop en Cómeme el coco, negro va comprendre que ella havia de seguir dalt l’escenari. És una apassionada de la lectura des de ben petita, quan la seva padrina va començar a regalar-li llibres pel dia de la mona. Sempre estarà agraïda a La Chata, la directora de càsting que va creure en la seva aptitud dramàtica i li va donar l’oportunitat de formar part de l’elenc de Ventdelplà. Confessa que li encantaria fer un paper de molt dolenta, que encara ningú li ha ofert. Cinèfila i devoradora de sèries televisives, reconeix que de bones comèdies n’hi ha poques i que com a espectadora, qualsevol gènere li agrada si està ben fet.
Les protagonistes d’Oh, mami! munten una pastisseria per alliberar-se de la rutina i del tedi diaris. Tu també has sentit algun cop la necessitat de canviar i buscar noves emocions?
Suposo que si però en aquell moment no he sabut trobar un pla b. De vegades he volgut un canvi de rumb a nivell laboral per tal de tenir més estabilitat econòmica però soc una apassionada de la meva feina i no he pogut trobar cap altra cosa que m’apassioni tant. No soc tan atrevida ni descarada com el meu personatge.
Quines coses et semblen tedioses?
La planxa, no suporto planxar. I tot allò que té a veure amb els números. Vaig tenir un professor que em va ensenyar a estimar les matemàtiques i em va demostrar que els números tenien a veure amb moltes més coses de les que semblava. Però tot i així, els números m’avorreixen. Soc absolutament de lletres.
I ets una gran lectora…
Sí, m’agrada molt llegir. Un professor d’una universitat estrangera va dir que els països avançats són aquells en els què es llegeix. Jo llegeixo des de ben petita, em tancava a l’habitació i devorava llibres. Llegir és molt important per tantes coses, pel llenguatge, per l’ortografia, per la imaginació…sempre he tingut un món imaginatiu molt especial, molt meu, que espero no perdre mai. Però és cert que ara vivim en una societat en la què tot va molt ràpid i en la què s’hi ha imposat la imatge, i això ha fet que deixem d’agafar llibres.
Quin llibre no has deixat d’agafar?
Més que un llibre, un escriptor. Jo adoro José Luís Sampedro, és un grandíssim escriptor. Tan debò tots els polítics fossin com ell.
No tenim bons polítics?
Estic desencantada amb els polítics. Els escoltes parlar i sents que hi ha una falta de respecte molt gran i moltes mentides. A mi no m’agraden les mentides, no les suporto. El que més m’agrada és treballar amb la veritat, buscar la veritat.
L’obra tracta sobre la recerca de la felicitat i del plaer. A tu què et fa sentir bé?
Jo mateixa. És un bon exercici que hauríem de fer tots, mirar dins nostre i fer allò que ens agrada. Fa poc vaig anar al barri Gòtic. Feia tant que no hi anava que passejar pels seus carrers em va fer sentir tan bé…Em fa feliç passejar, caminar per la ciutat.
Tu volies ser actriu des de ben petita. Tenint les idees tan clares, per què vas estudiar filosofia?
Perquè el meu pare em va dir que si volia ser actriu, primer havia d’estudiar. Vaig fer el primer any de filosofia però m’importava ben poc. En lloc d’anar-hi anava a classes de teatre. Fins que em van proposar entrar a La Cubana i ho vaig deixar tot.
Quan de petita pensaves en ser actriu, t’imaginaves fent un teatre com el de La Cubana, amb perruques, dentadures i estridència?
Mai. El meu oncle era actor dramàtic a Madrid, a la companyia de Núria Espert. Jo també volia ser actriu dramàtica. Però la vida em va portar cap a un altre lloc i li estic molt agraïda.
Formar part de La Cubana ha marcat la teva trajectòria professional?
Totalment. Encara hi ha molts prejudicis. Jo també els tinc, però procuro tenir-ne cada vegada menys. Crec que el pitjor que té l’esser humà és el prejudici. I a mi em va marcar molt. Sempre he perseguit els papers dramàtics però la vida m’ha portat a la comèdia. En la comèdia també hi ha molt de drama i jo em prenc la comèdia molt seriosament.
Algun cop has dit que de petita volies ser actriu per no tenir una vida rutinària. Ho has aconseguit?
I tant! Massa i tot. Al final agraeixes una mica la rutina, aixecar-te a la mateixa hora, anar al gimnàs, tenir uns horaris…Jo volia ser actriu per poder viure vides diferents. M’agrada molt la gent i observar-la, com camina, com gesticula… m’hi fixo molt.
És així com et prepares els teus personatges?
Això és secret de sumari. Però sí, la creació d’un personatge és com l’elaboració d’un plat de cuina, és un procés artesanal, poses una mica d’això, proves una mica d’allò. Els referents són molt importants per poder crear un personatge real i arribar al públic.
De tots els personatges que has interpretat, amb quin has tingut més similituds?
Tots tenen una part meva. L’esser humà té diferents màscares, hi ha molts colors dins d’una mateixa persona i es tracta de saber trobar-los
Algun amb el que t’hagi costat connectar? Que se’t resistís més?
Sempre m’acabo fent i adaptant al vestit del personatge. El secret és no jutjar-lo mai i entendre com és i perquè fa el que fa, encara que sigui un comportament dolent. Però és una llàstima, mai he fet de molt dolenta i m’encantaria.
T’agrada molt cuinar. Amb quin plat sorprendries els teus convidats?
Jo faig cuina casolana, de mercat. Així que els convidaria a un xató. És el plat que faig cada any, pel meu aniversari. Sembla fàcil però porta molta feina. I és un plat que convida a que vingui molta gent. M’encanta fer d’amfitriona i envoltar-me de família i amics.
Quina opció t’encaixa més: pel·lícula en pantalla gran, butaca i escenari o sofà i Netflix?
Les tres opcions m’agraden, hi ha moments per a tot. En una tarda de pluja, sofà i Netflix. Si és una nit d’hivern, cinema. I el teatre, sempre.