Alex Rovira: “El que dóna sentit a la vida és l’amor, vivim perquè hi ha algú que estimem o alguna cosa que estimem. Si no tenim amor, caiem en depressió”.

Per Antonia Utrera.

Àlex Rovira (Barcelona, 1969) acaba de publicar el seu últim llibre “Amor”. És autor, entre d’altres, de Best Sellers Internacionals com “La Bona Sort”, que ha estat traduït a 43 idiomes, amb nou milions de còpies venudes, “La Brúixola Interior” i “El Laberint de la Felicitat”. A través dels seus llibres reivindica el poder de la bondat, la voluntat, la responsabilitat, la generositat, la cooperació, el propòsit, la confiança, l’amabilitat, l’entrega i l’alegria. L’encanta l’etimologia, anar-se a l’origen de les paraules, convençut del poder transformador que tenen. Ens trobem al carrer Beethoven, 11 de Barcelona, al Restaurant Farga, que en aquests moments està acollint l’exposició “Paisatges misteriosos” de l’autor Vitaliy Leshukov. I aquestes imatges que ens envolten de bellesa, vitalitat, serenor i inspiració encaixen amb el nostre entrevistat, a la perfecció.

Autor de Best Sellers Internacionals, més de 15 llibres publicat, de tots ells, hi ha algú més especial per tu?
El meu primer llibre, “La Brúixola Interior”, li tinc un afecte especial, també ha tingut un impacte molt fort “La Bona Sort”, “El Laberint de la Felicitat”, “Els 7 poders”, “La Bona Vida”, “Alegria”, “Contes per estimar-te millor” i aquest ultim, “Amor”, són llibres que els hi tinc un afecte especial, aquests 7 són els que sento més al cor.

El passat 28 de febrer presentaves “Amor”.
Amor és un llibre que no només parla de l’amor de parella, fa una reflexió de l’amor en general, l’amor a l’amic, l’amor a la parella, l’amor als fills, a la natura, als gossos, l’amor a l’art… s’estructura en tres grans apartats, primer, Estimar és cuidar, en segon lloc, Estimar és la voluntat de comprendre la singularitat d’allò que estimem i això ens permet cada cop cuidar-ho millor, i en tercer lloc, Estimar és inspirar, fer créixer l’objecte del nostre amor. I per cadascú d’aquests tres, Cuidar, Comprendre i Inspirar, desenvolupo una sèrie de reflexions i d’eines concretes per treballar l’amor. També a un mateix, però sobretot a allò que estimem.

Quan parlem d’amor, normalment pensem en l’amor que rebem, poques vegades en l’amor que donem.
L’amor ha de ser un balanç, ha d’haver-hi un equilibri entre donar i rebre. Igual que no té sentit mantenir una empresa que està perdent, quantes persones estan amb una relació personal de pèrdua continua en la relació, que no reben o que senzillament allò que donen no és valorat. Diuen que l’amor és ceg i no és veritat, l’amor ha de ser lúcid, ha de ser pensat, ha de ser balancejat, com la vida, que s’ha de fer de tant en tant un balanç existencial… Per això m’agrada definir l’amor com la voluntat de comprendre, la voluntat de cuidar i la voluntat d’inspirar. Qué estic donant però també per l’altra banda, qué estic rebent. Et sents cuidada en el teu amor? Et sents compresa? Et sents inspirada? Si respons en alguna d’aquestes tres preguntes “no”, la qualitat de l’amor és molt millorable.

Però també preguntar-nos si jo cuido, comprenc, inspiro a l’altre.
Totalment, el que passa que hi ha persones que ja naturalment.. .això de l’amor, jo poso la comparació del tamany dels gots, hi ha persones que són un oceà, i de seguida una mica que donen omplen el gotet de l’altre, però si l’altre és un gotet, per molt que et donin no et sentiràs ple. És important conjugar els dos moviments, que dono jo però també que rep perquè, quantes vegades sostenim relacions en les quals estem mal estimats o mal estimades?

L’amor s’està posant de moda, fins i tot hi ha un eslògan d’un partit polític a les pròximes eleccions que diu: “que l’amor venci a l’odi”
Jo diria millor, que l’amor convenci a l’odi, perquè vèncer implica sotmetre i derrotar. Jo hagues matisat, “que l’amor convenci a l’odi”, el contrari de l’amor no és l’odi, el contrari de l’amor és la indiferència. Si odies molt a algú, és que has sentit traït profundament el teu amor.

Tots els teus llibres, en realitat, parlen de l’amor.
Si, hi ha una mirada transversal sobre la conjugació del verb estimar en tots, “La Brúixola Interior” és la teva vocació, el que et crida al cor, que has de fer per poder fer allò que t’agrada. “La Bona Sort” és com crear circumstàncies per millorar la vida de tothom perquè la bona sort si no és compartida no ho és. Els 7 Poders, l’últim poder és l’amor, que és el més important de tots. Sempre hi ha hagut aquesta mirada, és cert.

L’Alegria també….
Fonamental també, l’alegria és l’emoció gràcies a la qual neix el sentiment de filiació, de voler estar junts. Si, sempre m’ha agradat reflexionar sobre la dialèctica emocional, psicològica, dels éssers humans i especialment sobre aquelles coses que podem fer per millorar col·lectivament la realitat que estem vivint. I unes d’aquestes coses que podem fer per millorar aquesta realitat, sens dubte la més important és l’amor. De fet el que dóna sentit a la vida és l’amor, vivim perquè hi ha algú que estimem, o alguna cosa que estimem. Si no tenim amor, caiem en depressió.

El que ens dóna sentit a la vida…
El sentit de la vida va molt lligat a l’amor. Viktor Frankl ho va explicar millor que ningú, qui té un “perquè” viure, trobarà sempre un “com”. Viure implica el nexe amb algú o amb alguna cosa. Vivim per estimar i crear.

Un sentit per seguir vivint…
Si, com deia Frankl al seu llibre, que va patir l’Holocaust nazi a Auschwitz, seguir vivint per cuidar a aquell gosset que es va trobar al carrer l’altre dia, o perquè li queda un amic viu, perquè vol aprendre a escriure, o perquè vol visitar el poble on van néixer els seus avis, o perquè vol reconstruir la ciutat que ha estat dinamitada. El que ens uneix a la vida, estic convençut, és la voluntat d’estimar i això és el que ens dóna sentit. La vida en realitat no té un sentit objectiu, és més, en moments de dificultat, de patiment, la vida no té sentit. El que fa que, literalment, “valgui la pena” tirar endavant és tenir un punt fort, que ens doni un vincle estable, la confiança, la gratitud, el reconeixement, la tendresa, gràcies a això seguim vivint.

Es parla molt de l’èxit i molt poc del fracàs, com si aquest ultim fos un tabú. Es pot créixer internament sense fracàs?
Jo penso que no, que és impossible i que la paraula fracàs està culturalment molt lligada a la vergonya, en canvi per mi la millor font d’aprenentatge és l’assaig i error i a partir de l’error i la consciència i la rectificació és revela el mestratge, quan hi ha una bona intenció de fer bé les coses i les coses no funcionen, sigui un projecte, una relació de parella, el que sigui, a segons quines cultures, l’error és molt més percebut com un camí imprescindible d’aprenentatge, en la nostra cultura és quelcom és una màcula, una tabula que hem d’amagar. Això genera una inhibició molt gran a l’hora de la transformació humana, perquè si tu vius com una vergonya una equivocació, la perfecció no s’assoleix a la primera i per tant necessites molts processos, molta determinació i perseverança, i molta dinàmica d’assaig i error per construir qualsevol mestratge en qualsevol disciplina de la vida. El patiment pot ser productiu, d’inici és estèril però si d’aquest patiment neix una reflexió profunda…

I humilitat…
Humilitat per reconèixer allò que t’has equivocat, una certa nu de vanitat. Per mi humilitat i gratitud són dos valors fonamentals per l’expansió de la consciència. Saber-te desprendre d’allò que no necessites, saberte desprendre de la teva vanitat, de les teves falses creences, dels teus comportaments d’inèrcia… pot ser tremendament alliberador, en realitat el que no canvies per convicció ho canvies per obligació, moltes vegades això es produeix a través d’una crisi. Crisi, crisàlide, gresol… la transformació quan no ve des de la voluntat de transformar-te sinó perquè la vida t’estreny, et fa passar per la pàtina de la humilitat, i allò que negues acabarà repetint-se necessàriament, això ho deia molt bé Jung, “el que negues et sotmet i el que acceptes et transforma”.

Cal reflexió profunda… 
El fracàs ha d’anar acompanyat de reflexió. I que aquesta reflexió et porti a un nou hàbit, a un nou comportament, perquè comprendre racionalment tot això no garanteix en absolut la posada en pràctica. Hi ha molta gent que compren, però no fa, llavors aquesta comprensió és estèril. “Si, això ja ho sé”, sí, però ho apliques? Dir la paraula aigua no em mullarà mai, la penses,
la tens cognitivament, però la transformació ha de ser operativa.

Trobar maneres d’inspirar-se, ens ajuda. 
Inspirar vol dir fer gran, expandir i per tant també cal una reflexió sobre els elements que ens inspiren, quines són les nostres fonts d’inspiració, un bon llibre, una bona conversa, una bona pel·lícula, una bona novel·la, un bon llibre de poesia, l’observació de la natura, una bona pràctica esportiva, una activitat creativa, artística, el fang, la pintura, la fotografia, la imatge, la llum, observar, contemplar, integrar… fonamental, aquí hi ha la inspiració.

Som éssers socials, no estem aïllats. 
Si, el que ens crea una frontera amb l’altre no és tant el que és, sinó les nostres creences sobre el que és, els nostres prejudicis, les nostres projeccions, el que jo penso que l’altre pensa sobre mi. Hi ha molta contaminació i també hi ha molta por. I per tant, el treball personal de reflexió, d’introspecció, de meditació, d’observació, és imprescindible per poder desgranar el gra de la palla i poder veure fins a quin punt les relacions que tenim som de qualitat o no i que estem nosaltres contribuint conscient, o inconscientment en aquesta qualitat.

Quines són les teves fons d’inspiració? 
Jo crec que l’observació de la quotidianitat i sobre tot la reflexió sobre el patiment humà. Jo des de molt petit quan veia algú patir deia: per què pateix? I per què li fan patir?. Per què hi ha gent que gaudeix  fent mal?. On està l’origen de la perversió? Per què hi ha gent que es fa mal sense voler-se fer mal? Per què hi ha gent que volent-se entendre, no s’entenc? Per què hi ha gent que es victimitza i tenint una porta oberta, no la veu? I quan li ensenyes no vol veure-la. Per què vol estar tancada a la gàbia? I es queixa d’estar tancada a la gàbia. Tots aquests comportaments paradoxals m’han portat a investigar l’univers de la psicologia…

Els teus llibres estan al voltant de la filosofia, la psicologia, però tu vas estudiar ciències empresarials?
Jo vaig estudiar ciències empresarials, però la meva vocació és la psicologia i la medicina. També m’agradava molt la biologia i l’astrofísica. El meu pare tenia un taller d’arts gràfiques i em va dir si li podia ajudar i per això em vaig ficar però no era la meva vocació. Sempre m’ha interessat la psicologia, no sóc psicòleg, però si que he treballat a molts tallers, i amb grans mestres de la psicologia. 14 anys de psicoanàlisis crec que també t’ajuden a entendre algunes coses.

Acabes de fer els teus 50 anys -vas néixer a l’1 de març de 1969- Com et sents? Com arribes a aquesta edat?
La veritat és que arribo bé, han sigut tres anys molt durs, el meu pare va morir fa sis mesos, jo l’adorava…i ho vam passar molt malament, però ara arribo bé, descansa en pau finalment, cuidant a la mare, i a la germana, que va ser la gran cuidadora del meu pare. Tinc uns fills meravellosos, meravellosos… Tres fills, la Laia de 22, en Pau de 21 i la Mariona de 13, que són unes persones extraordinàries. Tinc una parella a la qual estimo moltíssim, estic molt a gust amb l’Andrea, una feina que m’agrada.. viatjo molt, massa, és una cosa que vull reduir d’aquí a un temps.

Els 23 d’abril, dia de Sant Jordi, tan celebrat aquí a Catalunya, tornarem a veure’t signant el teu últim llibre “Amor”. 
Estaré signant durant tot el dia, 8 o 9 llocs, em sembla. Si, Sant Jordi és un dia preciós, flors i llibres, una combinació divina, a mi m’encanta! L’esclat de la primavera, l’olor que hi ha a l’aire, la llum, el verd dels brots dels arbres, la gent que surt amb alegria, la vida, la vida cridant, i tant…!

El 23 d’abril tenim una cita amb tu i el teu últim llibre “Amor”.

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter