Jorge Blass: “Jo era un nen de 12 anys que anava amb el meu maletí i els feia un xou de màgia”.!”

Antonia Utrera.-

Jorge Blass (Madrid, 2/5/1980), el mag espanyol guardonat aquest 2024 amb el prestigiós premi de Hollywood, Stage Magician of The Year, «els Óscar de la màgia» ens presenta el seu nou espectacle “Flipar”al teatre Poliorama de Barcelona, que podrem anar a veure fins al 22 de desembre! Aquest mestre de la màgia i la il·lusió torna a sorprendre’ns amb els seus trucs espectaculars i els seus efectes visuals tecnològics, per a fer-nos sentir durant una hora i mitja que res és impossible.
Amb 12 anys va iniciar la seva formació en la Gran Escola de Màgia d’Ana Tamariz, dirigida per la filla de Juan Tamariz, al qual sempre ha assenyalat com a mestre. A Houdini, la sala de màgia situada a Madrid, va presentar les seves primeres actuacions.
És membre fundador i patró de la Fundació Abracadabra de Mags Solidaris, organització sense ànim de lucre que es dedica a portar màgia a nens hospitalitzats, ancians en residències i discapacitats psíquics i físics.
I és fundador i director del Festival Internacional de Màgia de Madrid en el Circ Price durant les seves 14 edicions.

T’agraïm molt que ens hagis concedit aquesta entrevista, ens feia molta il·lusió, més encara si la màgia és present aquest mes de desembre que complim les 200 revistes publicades al llarg d’aquests 16 anys!
Quina feinada…

Sí, dues-centes edicions, 16 anys sortint al carrer mes a mes! Estem feliços i més encara que el gran Jorge Blass sigui la nostra portada d’aquesta edició tan especial. I aquí estem, en el Teatre Poliorama de Barcelona, on acabeu d’estrenar “Flipar”!
Mira, el títol ho van posar els espectadors perquè jo quan penjava un vídeo en xarxes, la gent deia, he flipat! I em vaig adonar que aquesta paraula s’usava per a descriure el que se sent en veure màgia. I és un terme, a més, transgeneracional, que el meu fill que té 13 anys l’usa i el meu pare de 80 i escaig anys també. Llavors, és una paraula que defineix molt bé el que se sent en veure màgia. I en aquest xou es per flipar des del primer minut fins a l’últim. És un no parar de sorpreses. I això és meravellós, produir això en la gent.

T’encanta sorprendre als altres.
Clar. De fet, des de nen a mi m’encantava quan li feia màgia al meu germà, que té sis anys més que jo, veure la seva cara de sorpresa. Això és el que a mi em va enganxar de veritat. M’agrada pensar que la màgia no està en el mag ni en el truc que fem, sinó en la mirada de l’espectador il·lusionat, quan veus aquests ulls que brillen, que s’obre la boca, que gesticulen. Això és fantàstic. A vegades hi ha nens que obren la boca així i que li pregunten als seus pares: com ha fet això? I llavors els pares diuen: “Doncs no tinc ni idea”. M’agrada pensar que és un xou on els nens descobreixen que els seus pares no ho saben tot. I això és bonic.

Alguna cosa semblant al que et va passar quan vas veure per primera vegada els jocs de màgia del teu mestre, el gran Juan Tamariz.
Sens dubte, això és. Sí, al principi amb sis anys veia els programes i em quedava sorprès.

I flipaves.
Sí, flipava! i gràcies a això va canviar la meva vida perquè jo em vaig dedicar a la màgia. És veritat que vaig estudiar Psicologia, que vaig fer altres coses, però la màgia sempre va estar present. I em vaig convertir en professional molt jovenet, amb 20 o 22 anys ja estava fent els meus xous, viatjant.

Quan va ser la primera vegada que et vas posar davant d’un públic cobrant pel teu treball?
Doncs mira, això va ser molt abans. Jo vaig començar amb 12 anys a fer els aniversaris de totes les amigues de la meva mare, de les urbanitzacions del voltant de la meva casa. Llavors em contractaven i jo era un nen de 12 anys que anava amb el meu maletí i els feia un xou de màgia.

I t’encantava…
Sí, sí, ja tenia el meu petit públic que em seguia. I després ja als 15 anys vaig començar a professionalitzar-me una miqueta més i vaig començar a actuar en petites sales, en cafè-teatres de Madrid, en llocs tipus El Llantiol d’aquí, d’aquest estil, en una sala que es diu Houdini o en La Cripta Màgica. I en aquests llocs vaig començar a fer ja amb 15, 16 anys actuacions ja més professionals. Semi professionals diria jo. I després als 20 vaig fer un anunci per a televisió que va ser un canvi, una fita, l’any 2000, que em va obrir totes les portes. És a dir, fa 24 anys. L’any que ve faré 25 anys de carrera més professional.

Guanyaves els teus propis diners des de ben jovenet.
Des dels 12 anys, sí, sí. Va arribar un moment amb 18 que ja cobrava més que el meu pare, i el meu pare és enginyer aeronàutic. Estava treballant en AENA, en aeroports. I va haver-hi un moment que li vaig dir: “mira, és que em va molt bé, jo puc viure d’això i tal”. Vaig continuar estudiant Psicologia, però ja era la meva vida la màgia, era clar.

Els teus coneixements en psicologia poden ser-te molt útils ara.
Per descomptat, perquè la màgia és pura psicologia. És entendre la ment de l’espectador, és fer-vos viure coses que no existeixen, que no poden ser i jugar una mica amb la percepció, amb la memòria, amb l’atenció. Sí, té molt a veure la psicologia.

I la intuïció?
La intuïció també, clar. I la persuasió, que també des d’aquí a dalt de vegades hem de persuadir i fer-vos veure coses que no estan passant en realitat.

Sortir per un moment d’aquest món tan difícil per a submergir-nos en un món d’il·lusió on tot és possible.
Perquè mira, això és molt interessant. Ahir vaig estar en l’estrena de Jordi Camí, que és un catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, que estudia el cervell. I ell és molt aficionat a la màgia, de fet, és membre de la Societat de Mags d’aquí a Barcelona. Ell ha escrit un llibre que es diu “El cervell il·lusionista”. I ell conta que quan flipes o quan et sorprèn alguna cosa, la teva vida és molt més emocionant i interessant, i et converteixes per uns instants en un nen.
En un nen…
Mira, els nens, els seus dies sembla que són molt llargs, però és perquè estan exposats a moltes sorpreses, a flipar tota l’estona. I els adults, a mesura que creixem, els nostres dies són més curts o tenim aquesta sensació, perquè fem la mateixa rutina i això fa que el cervell pensi que el dia és molt curt i que passa el temps molt ràpid. En realitat, per als nens els temps són molt més llargs. I la màgia t’ajuda a això, a estirar una mica el teu dia també, el fet és que si tu flipes en la vida,  d’alguna forma rejoveneixes. Tens aquesta sensació dels nens que els dies són més llargs i que vius més intensament la vida. Llavors això a nivell científic, ara els neurocientífics estan estudiant els procediments de màgia, perquè produeixen en el cervell aquestes emocions i aquestes sensacions que són molt particulars. És a dir, que la gent que vingui a veure “Flipar”, en sortir han rejovenit dos o tres anys. I no d’edat, però sí de sensació. I això és molt sa.

Despertar el nen que tots portem dins…
Per descomptat, per a un il·lusionista, sens dubte, és fonamental perquè hem d’indagar en noves idees, estar sempre pensant en com sorprendre el públic. El públic espera que el sorprenguis amb alguna cosa que mai abans ha vist. Per descomptat, el pitjor que té un joc de màgia és que sàpigues o intueixis com acabarà. Llavors, has de contínuament donar voltes, girs de guió, estar treballant molt a generar un nou camí que sorprengui a un públic que cada vegada és més avançat perquè la gent té internet, té possibilitat de buscar els trucs, té possibilitat d’investigar i així i tot la màgia continua sorprenent.

El teu nou espectacle “Flipar”, t’ha portat dos anys preparar-lo.
Sí, sí, dos anys i un bon equip darrere, perquè a part de l’equip que col·labora des de fa anys, hi ha altres mags d’altres països que m’han ajudat a desenvolupar idees, a construir aquestes màgies. És a dir, que porta un procés sobretot perquè hi ha molta il·lusió original. Hi ha moltes màgies que són originals que no s’han fet abans i això és un extra de dificultat perquè no és repetir alguna cosa que han fet uns altres o d’un altre país, sinó és crear una mica de zero.

Fas també “màgia tecnològica”. De què es tracta?
Sí, hi ha diversos números que usem tecnologia. Hi ha un número molt xulo amb els telèfons mòbils de tots els espectadors que és molt impactant i la gent es va molt sorpresa.

M’han contat que fas desaparèixer a diversos espectadors.
Sí, cada dia dos espectadors es fan invisibles. I la família, clar, al·lucina, tothom es queda al·lucinat. Cal venir i veure-ho i aixecar la mà perquè ningú sap qui serà aquesta nit, per exemple.

Tenim molta curiositat per veure aquests nous números que ens portes.
Sí, és el millor, el públic que vingui a flipar veurà tota la nova proposta que hem preparat i que és una mica la meva visió de com és la màgia en el segle XXI, que és molt interactiva, la gent participa des de la butaca, hi ha números que faig al públic, hi ha uns altres que pugen a l’escenari els que volen i participen. Llavors, el que no vol participar està tranquil en la butaca, ningú el molesta, és a dir, que els tímids també poden venir, però sobretot que és un espectacle molt dinàmic, que sempre estan passant coses i que, tant als nens com als adults, a totes les edats, els proposem una cosa interessant. La gent erròniament creu que la màgia és per a nens i no és veritat. La màgia la pensem per a la ment de l’adult.

Fer màgia per a nens ha de ser més fàcil…
Nooo! per a nosaltres és el més difícil perquè un nen és imprevisible, no saps el que farà, mira on no deu, t’interromp, llavors hi ha un número per exemple que trec a nens i és per a mi el més difícil perquè estic alerta, estic pendent i sé que me la poden embolicar en qualsevol moment. (ríu)

Els nens t’encanten…
Bueno, sí, perquè tenen la innocència i clar, és molt bonic veure a un nen que se sorprèn, que ahir una nena que era aquí va posar una cara, aquesta cara que te la graves en la ment i dius, jo! quina passada!, tot el que treballem val la pena per veure a aquesta nena.

Ets considerat un dels millors mags del món i has rebut aquest 2024 un Oscar.
És un premi que dona l’Acadèmia de les Arts Màgiques de Hollywood, ho fa cada any. És una institució que porta més de 50 anys fent això i fa una gala a Los Angeles on lliuren premis a diferents disciplines de la màgia. I a mi em van donar el premi enguany al millor mag d’escena. És a dir, el mag que realitza en un escenari la seva màgia. I és la primera vegada que li ho donen a un mag fora dels Estats Units. Perquè és veritat que la màgia d’escena està molt en voga als Estats Units. A Espanya som més de màgia de prop o de la tendència de Tamariz, de les cartes. I llavors és la primera vegada que li donen a un mag de fora, a un mag d’Espanya. Així que estic molt feliç i obre un camí, a més, a continuar treballant i a inventar-me moltes altres coses.

Amb dinou anys vas guanyar la Vareta d’Or.
Sí, va ser el primer premi important que vaig rebre. Bé, va haver-hi un altre. Als 15 anys em van donar un premi nacional. Un premi en un Congrés Nacional aquí a Espanya que era de prestidigitació, que és la màgia que es fa amb les mans. Això va ser l’any 95. I després és veritat que el primer premi europeu així important va ser el de la Vareta d’Or, que jo tenia 19 anys. Va ser l’any 99 i em van convidar a Montecarlo a participar en un concurs. Vaig pensar que això seria una experiència i ja està. I de sobte em van donar la Vareta d’Or, que era el premi màxim, el príncep Rainiero amb molts altres mags d’Europa que hi havia allí competint. I sí, sí, va ser la meva primera fita així a nivell internacional i em va obrir la porta a viatjar a molts països. A tenir molts contractes fora d’Espanya.

No has parat…
El premi major no és tant els premis sinó que el teatre s’ompli cada dia, que vingui la gent a veure’ns i això és el més important, perquè al final el que fem és perquè hi hagi un públic feliç i que ho gaudeixin.

Vas comptar amb el suport dels teus pares als teus inicis?
Clar, mira, la meva mare ha estat… Ja estan jubilats els dos, però la meva mare era assistent social. La seva professió era ajudar a la gent. I el meu pare era més racional, escèptic, enginyer aeronàutic. Llavors, imagina’t, dos mons. La meva mare estudiava teatre, la meva àvia era pianista i jo he viscut des de nen sempre la música a casa, perquè la meva àvia tocava molt el piano. Jo vaig començar a estudiar piano també, m’agradava. Però sí, la meva mare, quan va veure que m’agradava la màgia, una cosa artística, es desvivia, viatjava amb mi… Jo tenia 13, 14 anys, ella em portava als congressos de màgia, m’acompanyava un cap de setmana sencer. Fins i tot s’agafava vacances per a anar a Alemanya a portar-me a un congrés que hi havia molt bo. Es gastaven els seus estalvis i no tenien especialment uns grans sous. És a dir, que realment era un esforç molt gran per a ells. I la veritat és que sí, que em van donar molt suport des de l’inici i gràcies a ells jo vaig poder desenvolupar-me.

Parla’ns de la teva trobada amb el gran Copperfield.
Sí, mira, fa sis, set anys em va trucar per telèfon un dia. “Hola, soc David Copperfield. “No pot ser” em vaig dir. “Mira, he vist un truc teu i vull comprar-te els drets per a fer aquesta màgia a Las Vegas”. Llavors em vaig posar a parlar amb ell, vam fer un contracte, me’n vaig anar a Las Vegas i li vaig vendre els drets d’una de les meves màgies d’un xou anterior que, a més, vaig portar aquí el 2017. L’última vegada que vaig venir feia aquest truc en el xou. Era una teletransportació usant les xarxes socials. Una persona del públic triava a un amic de la seva xarxa social i hi havia una caixa a l’escenari que començava a volar, queia i llavors apareixia en el teatre l’amic que havia triat en les xarxes. I això el va sorprendre molt a ell. Va dir que li interessava moltíssim. I efectivament em va comprar els drets i ell ho ha fet ara als Estats Units en el seu xou. Té els drets per a fer-ho en exclusiva allà i jo ho puc fer a la resta del món. I hem generat una molt bona amistat des de llavors.

Què bonic. I qui són els teus referents?
Bé, Tamariz i Copperfield, sens dubte. Tamariz per la proximitat i perquè ha estat sempre el meu mestre. I Copperfield pels grans espectacles, per la manera de fer-ho tan espectacular tot. I perquè és un gran mag.

A Tamariz, abans de conèixer-ho personalment, ja li compraves els seus fascicles de Màgia.
Això és. Jo col·leccionava fascicles dels quioscos, que és una cosa que ara ja els nens no saben el que és. Van ser els meus inicis i gràcies a això vaig aprendre un munt de coses. Després ja vaig tenir la sort d’anar a la seva escola, vaig aprendre directament d’ell i han passat molts anys i la veritat és que tinc la sort d’haver-me trobat amb el meu mestre, d’haver viatjat per tot el món amb ell, d’haver actuat en molts països, en programes de televisió. És a dir, que he tingut la sort que les persones que he idolatrat com Copperfield, com Tamariz, poder estar de prop amb ells i aprendre d’ells.

Em puc imaginar el que significa que un d’aquests grans mestres et cridi per a demanar-te que tu li ensenyis un truc.
Sí, sí, sí. Una passada, una passada, perquè em trobava amb David Copperfield parlant de màgia, explicant-li com feia aquest truc i ell em preguntava mil coses i la veritat és que eren increïbles aquestes converses.

La veritable màgia està en la mirada de l’espectador…
Sí, de fet, l’espectacle comença amb un vídeo on apareixen diferents reaccions i es veu que hi ha molts tipus diferents. Hi ha qui s’emporta les mans al capdavant, uns altres riuen, uns altres s’enfaden perquè son dels escèptics, potser. Hi ha uns altres que s’espanten, que es posen a plorar. És a dir, depèn de cadascun hi ha un munt de reaccions. L’altre dia vaig fer màgia per a Gemma Nierga en el seu programa i em va dir que se li saltaven les llàgrimes, que volia plorar d’emoció. I fixa’t que són diferents reaccions davant la mateixa cosa.

Vas crear una Fundació per a portar la màgia als nens hospitalitzats.
Es diu Abracadabra. Jo soc patró de la Fundació i complirem 20 anys l’any que ve. Portem 20 anys portant màgia a hospitals de diferents llocs. A Barcelona van els mags a l’Hospital del Vall d’Hebron diverses vegades al mes. I fan màgia a oncologia, a les habitacions, ho fem per totes les ciutats. I fixa’t, comencem 4 o 5 amics i ara la fundació ja hi ha més de 150 mags de manera altruista en el seu temps lliure i regalen màgia amb tota la il·lusió. A més, alguns tenen professions diverses. Hi ha metges, hi ha pilots d’avió, hi ha advocats, hi ha gent que després té en la seva estona lliure la passió per la màgia i després hi ha mags professionals també a la Fundació. I llavors anem de manera altruista als hospitals. Jo aniré ara a mitjan mes al Vall d’Hebron a visitar als nens i és molt especial perquè aquí et trobes a una habitació amb una família que ho està passant mal i els fas màgia i veus com es transforma l’habitació. Veus com canvia la seva cara, no sols la del pacient, sinó de la família que a vegades és més important perquè porta molt temps, molt de dolor i mira, amb la màgia podem transformar una miqueta aquesta realitat també.

Mags que no es dediquen professionalment però que tenen la mateixa passió.
Total, ens ha passat en Abracadabra que nens als quals jo per exemple he visitat a València… em va passar amb un nen, José Monfort, que no l’oblidaré perquè estava en oncologia i estava molt malalt i tenia 6 o 7 anys i estava fatal. I al cap de 2 o 3 anys me’l vaig trobar i ell ara ha après màgia i aquest nen es va curar d’una malaltia molt greu i ara ell fà visites a altres nens i fa màgia per a ells. Imagina’t quin cicle es tanca aquí. Una meravella. És a dir que sí, al llarg d’aquests 20 anys hi ha històries increïbles.

La Màgia és sanadora.
Sí, sí. Ens hem adonat que és terapèutica. Per exemple, en casos com el càncer, que l’estat d’ànim és molt important, quan a un nen li ensenyes un joc i ara entra la seva família i ell els fa aquesta màgia. Aquest nen, la seva autoestima, el seu estat d’ànim, aquesta millora és molt important. I després hi ha temes de psicomotricitat, de moure els dits, d’assajar alguna cosa amb una goma elàstica o amb una moneda. A nivell psicomotricitat també pots desenvolupar moltes habilitats i de comunicació i d’autoestima també. A mi em va ajudar la màgia perquè jo era un nen molt tímid. En classe em costava sortir a la pissarra, em feia sempre vergonya. I la màgia, l’aprendre màgia, el poder fer màgia… Això em va ajudar moltíssim. Et carregues d’un poder, també de transmetre alegria i això, quan hi ha nens malalts i tal, per descomptat els ajuda moltíssim.

I si algun lector vol dedicar-se a la màgia, què li recomanaries?
Bé, hi ha moltes formes ara, pots aprendre a YouTube… Però jo soc més dels llibres, jo soc més de trobar una bona botiga de màgia, aquí a Barcelona està “El Rei de la Màgia”, que és una meravella, o “Magicus”, i aquí segur que hi ha un mag, en totes dues botigues, que et recomanen un llibre per a començar, el llegeixes, el gaudeixes… El paper és important, el llegir. Perquè mira, quan tu veus alguna cosa a YouTube o a un vídeo, imites el que veus, i és una pena, perquè tots els mags que aprenen a YouTube, jo els reconec, són tots iguals. Però en canvi, els que han llegit un llibre i aprenen amb llibres… Hi ha una bibliografia tan gran de la màgia!. Creen el seu propi estil, perquè tu llegeixes un joc i ara tu l’imagines com a tu t’agradaria i ho fas, d’una forma molt personal. Llavors és important. La màgia és de les arts que cal aprendre llegint i compartint amb altres mags.

Quins atributs cal tenir per a ser un bon mag?
Bé, el primer, que t’apassioni, que t’agradi moltíssim. Aquesta és la primera condició. No fa falta habilitat, de veritat, per a algunes disciplines sí, però la màgia en general és més assaig, és més dedicació de temps. I si que fa falta aprendre una mica de comunicació, poder connectar amb el públic, amb els espectadors si es que vols presentar-te en un lloc més professional. Però en general, la passió. Hi ha molta gent que té la màgia com a afició i que no ho fa professionalment, però que fa els seus jocs als menjars familiars, per a això no fa falta cap condició, de veritat. Solament que t’agradi, que li dediquis temps i la màgia surt.

I afecte cap als altres…
I sí, és un acte d’amor. És compartir un talent i que la gent gaudeixi.

L’agilitat amb les mans i l’agilitat mental van unides…
Clar, hem de combinar ambdues, que la tècnica sigui impecable, que el públic no s’adoni. La màgia, a diferència d’altres arts, oculta la tècnica. La tècnica és molt difícil, dediquem molts anys i mai es veu. I en canvi, també l’habilitat mental, l’agilitat mental de jugar amb l’atenció, amb la memòria del públic. Fixeu-vos que fem desaparèixer coses de la memòria que han succeït, i altres que no han ocorregut, implantem aquests records. Som una mica manipuladors de ments, perquè hem de fer-vos viure coses que no estan succeint. I és molt interessant el treball psicològic que hi ha darrere de la màgia, perquè la ment humana té moltes fallades, moltes escletxes. I aquí està l’agilitat del mag per a aprofitar-se d’aquests moments i desviar l’atenció, fer que recordeu alguna cosa que no ha passat o jugar amb la percepció, amb la memòria. La veritat és que és molt interessant.

Em quedo a veure l’espectacle, però si us plau, no em desapareguis!
Moltes gràcies per aquest temps que ens has dedicat. Et desitgem tots els èxits!

Antonia Utrera