Rosa Poyo, presidenta de la Llibertat Gracienca, rememora instàncies del passat a Can Codina, punt de trobada de la colla

100 anys de Llibertat

Com pràcticament cada 3 de març d’ençà de 1828, els carrers de Gràcia han celebrat enguany la tradicional festa de Sant Medir, que cedeix el pas a desenes de carruatges i cavalls comandats per romeus que reparteixen quilos de caramels entre el veïnat. Aquest 2017, a més, la cercavila ha estat abanderada per una colla plena d’història, i és que la Llibertat Gracienca celebrava cent anys de dolça vida, no exempta, però, de l’amargor dels temps més difícils.

La Llibertat Gracienca va néixer el 1917 al cor del barri, gràcies a l’empenta del pelleter Joan Duaso Casas, que animà un grapat de veïns, tota gent d’ofici, a formar la que seria la cinquena colla de la festa. Com que va sorgir al carrer Llibertat, concretament a Can Pagès, el nom no va costar gaire. Dauso Casas, qui també fou el fundador de l’actual federació de colles de Sant Medir, passà el ceptre de la colla al seu fill, també Joan, qui ens ha deixat fa pocs anys. Actualment la néta segueix la tradició, i el besnét, amb 22 anys, és el romeu més jove de la colla.

Rosa Poyo, romeva de Sant Medir des de fa 44 anys i actual presidenta de la Llibertat Gracienca, ens explica que no tot van ser flors i violes. L’entitat calvalcava al compàs de la història i va canviar de nom diverses vegades. Durant la dictadura de Primo de Rivera foren la Libertad Graciense, i amb la Segona República es recuperà el nom català fins que la guerra civil va aturar els carruatges. Va ser el 1940 quan la colla agafà de nou les regnes, rebatejant-se com a Agrupación Graciense Romería de San Medin “perquè això d’anomenar-se Llibertat no era gaire idoni en aquella època”, i fou la única que va tenir valor a desfilar pel barri aquell any per intentar recuperar somriures perduts. Quan va arribar el tardofranquisme es digueren Agrupació Gracienca i, finalment, a la dècada dels vuitanta, recuperaren el nom original.

Actualment la colla és una de les poques que no fa servir tracció mecànica, mentre altres agrupacions fa temps que incoporen furgonetes, remolcs o camions. La Rosa fa èmfasi en l’esforç que això suposa a nivell econòmic i el mèrit que té. “No tot és festa, també és feina”, afirma quan li vénen a la memòria tots els madecaps que s’han de patir pel que fa a les tasques organitzatives que permeten poder viure un Sant Medir en condicions. A més, lamenta que si ja és una festa que és cara de mantenir, que es creïn noves colles i no s’aposti per les vigents fa que s’encareixi encara més.

I és que la Rosa no pot evitar sentir certa nostàlgia. Sent que el màxim esplendor de Sant Medir ja són caramels del passat i l’únic que té en ment és, d’una banda, poder mantenir la Llibertat Gracienca almenys amb el goig que fa ara, i de l’altra, si és possible, fer créixer la il·lusió entre els romeus més joves. Com li va passar a ella quan era una nena, que es va enamorar de la festivitat veient com el seu pare desfilava amb la Colla dels Burrets, avui dia la Humorística. “Com que llavors la família no es podia permetre pagar més quotes, tenia ben clar que hi posaria remei quan em fes gran, i així va ser”.

D’ençà d’aquella primerenca època, però, el barri ha canviat molt, i això la Rosa també ho té molt clar. “Què queda dels vells oficis del barri, els fusters, els serrallers, els pintors? Aquests eren els membres de les colles. Ja no en queda res, de tot això.” Conclou que segueixen celebrant el cercavila perquè “ens agrada, és una festa que enganxa, però també perquè ens sap greu que es perdi, i perquè els catalans som una mica tossuts: si ens posen pals a les rodes, fan que encara empenyem més fort el carro”. I tant que l’han empès, i esperem que per molts anys més.

Per Àngel Bravo

Post a Comment