Tina Vallès

Tina Vallès: “Hauríem de llegir més a poc a poc, encara que suposi llegir menys”

Espero l’escriptora, correctora i traductora Tina Vallès a un cafè llibreria del barri. Sobre la taula hi tinc la seva darrera novel·la, La memòria de l’arbre, guanyadora de la segona edició del Premi Llibres Anagrama, que ens parla del pas irreversible de la vida a través dels ulls d’en Jan, un nen que escolta amb devoció el seu avi, qui precisament comença a oblidar les coses. Tina Vallès controla perfectament el temps: arriba puntual i sense rellotge al canell.

Què vols explicar a La memòria de l’arbre?
Aquest llibre va de la construcció dels records que ens anem repetint sobre la nostra infantesa i vinculats als avis. Com que ara sóc a la baula del mig, que no sóc ni néta ni àvia, em veia en el punt perfecte per observar les dues bandes. Recordar els meus avis també era quelcom que necessitava, i ara tinc prou distància temporal i emocional per poder-ho fer sense entrar en sentimentalismes. D’altra banda, vaig trobar que la malaltia de l’Alzheimer era un recurs literari molt interessant per explicar la història, ja que mentre el nét construeix els records, els de l’avi es van destruïnt.

Contes a banda, aquesta és la teva segona novel·la després de Maic, la dura història d’un nen de vuit anys. Et sents còmode amb la veu infantil?
Quan explico una història, per mi és molt important el punt de vista que agafo i la veu que utilitzo. En el cas de Maic, realment volia fer una novel·la en primera persona i que fos el personatge protagonista, que tenia una història molt potent, qui l’expliqués. En el cas de La memòria de l’arbre, no tenia aquesta intenció en un principi i la primera versió era en tercera persona. Però quan ja portava la meitat de la novel·la vaig veure que, amb un narrador distant, agafava tot un to molt tràgic, i m’obligava a fer una sèrie de reflexions sobre la malaltia que no m’interessaven. Llavors em vaig adonar que necessitava tornar a utilitzar els ulls d’un nen per explicar la malaltia i la mort imminent de manera més desdramatitzada.

A la novel·la, el poble de Vilaverd dels avis contrasta amb els carrers del barri de Sant Antoni. Per què aquestes dues postals?
El poble de Vilaverd és el poble del meu pare. Em va semblar que, narrativament, un poble de 500 habitants de la Conca de Barberà donava molt de joc i feia prou contrast amb Barcelona, o més concretament, amb Sant Antoni. Aquí hi visc des del 2011, però hi vaig des que vaig anar a viure al Raval el 2003 perquè igualment vivia fregant la frontera. Un és, doncs, el meu paisatge del passat, i l’altre és el del present. Tot queda a casa.

A la història apareix la faula de la cigala i la formiga i, a través del pare, es diu que de vegades podem ser cigales. Tina Vallès és més cigala o formiga?
A mi ara em toca ser formiga. M’agradaria molt ser cigala però entre la feina, les filles i els pares, es fa díficil. Sí que hi ha moments en què intentes ser cigala una estona, posar-te a cantar o fer qualsevol cosa que facis només per gust. El que és important és ser conscient de les coses que fem a cada moment, perquè la majoria dels mortals enyorem coses molt petites i quotidianes, que quan les vivim sembla que no són importants però sabem que algun dia les deixarem de viure.

Vas dir fa poc que, per escriure, el primer que s’ha de fer és llegir. Creus que avui en dia llegim gaire bé?
Hauríem de llegir més a poc a poc, encara que suposi llegir menys. El que passa és que durant el dia llegim tantes coses, articles, notícies, entrades de blogs, tuits, reflexions al facebook, whatsapps, i tot en pantalla i a tanta velocitat, que llavors anem al paper i ens fa l’efecte que tot és més lent. El paper ens impacienta. Per això crec que hem de recuperar la lentitud en la lectura, no cal llegir coses molt reflexives, però si un mateix article, per exemple, en comptes de llegir-lo en pantalla ens l’imprimim en paper, veurem que agafa una altra dimensió, ens fa llegir de manera més reposada. A més hi ha moltes coses que llegim en pantalla que si no les llegíssim no passaria res, és soroll que ens distreu de coses més importants.

Per Àngel Bravo

 

Post a Comment