El Taller d’Història de Gràcia està format per un grup obert de persones que té com a objectiu principal la recuperació, recerca i difusió de tot allò relacionat amb la història local gracienca. Cada diumenge a les 11h del matí, aquesta entitat cultural, assessora també del districte, organitza visites guiades per explorar l’interior del refugi antiaèri de la Plaça del Diamant, redescobert fa 25 anys arran d’unes obres i reobert al públic el 1999. Avui en concret ens n’obre les portes el jove historiador Rubén Padilla, perquè, per uns instants, ens posem a la pell de les famílies que miraven d’arrecerar-se de la pluja de bombes de les forces feixistes.

Parlem de la primera foto. Com s’inicia Afosants?
El projecte va néixer fa quatre anys, quan quatre amics ja ficats en d’altres associacions ens rondava pel cap la idea. Al final, però, vam ser dotze socis els qui vam fundar Afosants, i no pensàvem, sincerament, que arribaríem tan lluny com estem arribant. Veiem satisfets que l’acceptació és molt gran ja que actualment som uns 160 socis, i si no mantenim o superem aquesta quantitat és perquè no tenim un local propi.

“Aquí no hi ha casualitats”, rebla Rubèn Padilla, l’historiador que ens acompanya en aquest viatge en el temps: “Barcelona és un camp de proves de la Segona Guerra Mundial”. Bombes de 150 kg, llançades des de 4000 mentres i carregades de metralla, sembren la ciutat de destrucció i terror psicològic. Barcelona, seu clau d’armament dels fronts durant la guerra civil, viu en estat d’alerta constant des que el 13 de febrer de 1937 comencen els bombardejos hostils sobre la ciutat, amb una freqüència, durant dos anys, de 2 a 3 incursions per setmana.

Un any es va trigar, però, des de la primera bomba fins a la construcció del primer refugi, d’un total de 90 refugis que s’acabarien construint a Gràcia i 1.400 al conjunt de la ciutat. Podien provenir de cases privades, d’iniciativa municipal o d’iniciativa veinal. I és en aquest tercer bloc és on hem d’encabir el de la Plaça del Diamant, sorgit de la suor, el pic i la pala de la gent gracienca que ja sabia organitzar-se pel bé comú.

Per Rubèn Padilla, el 232 “és un refugi molt representatiu del que va ser la guerra i en especial els bombardejos. No és ni molt gran ni molt petit, pero fou fet pels veïns del barri com en la majoria de casos”. La gent, a tretze metres sota terra, convivia mentre el cel de Barcelona era governat per avions com els Savoia de l’Aviazione Ligionaria. Baixem les escales i en Rubèn apaga els llums que ara té el refugi perquè els visitants ens fem una mínima idea del que suposava ser allà baix. “L’estona dels bombardejos oscil·lava entre els 30 minuts fins a les tres hores”, afirma en Rubèn. Es calcula que més de dues-centes persones s’hi refugiaren durant els nombrosos i sistemàtics atacs.

Es va produir entre la població una mena d’hàbit sota les bombes. Als refugis hi havia normes per reduir al mínim les disputes en un context de màxima tensió i fatiga, com no dur armes, ni menjar, i no parlar de política ni religió. Tot plegat per fer una mica més digeribles aquells moments d’angoixa, incertesa, foscor i silenci esquerdat per les explosions.

“Se sap que la xarxa de refugis de Barcelona va salvar la vida a desenes de milers de persones, hi ha qui parla de 35.000 persones salvades”, comenta en Rubèn. “Si la xifra de morts va ser de facto 3750 morts, podem afirmar que els refugis van reduir el poder assassí de l’aviació feixista a un 10% del que pretenien, i això és un èxit rotund.” No dubteu d’apropar-vos a la plaça que anys més tard inspiraria Mercè Rodoreda, i baixar aquest cop a les seves entranyes perquè la nostra història no quedi mai en l’oblit.

Per Àngel Bravo

Volver a todos los artículos de interes

DESTACADOS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This