Les nostres escoles haurien d’ensenyar molt més que assignatures formals. Haurien d’educar ciutadans en valors democràtics. Una escola no és altra cosa que una microsocietat on l’alumne o l’alumna, acompanyat per l’equip educatiu, ha de reconèixer-se en el que realment és: una persona amb desig d’estimar i ser estimada.

L’escola hauria de ser un reflex de la societat que volem. I sovint sí que és un reflex, però de la societat que malauradament som.

Vaig patir assetjament molt aviat i va durar el que dura sempre: massa. El focus d’atenció sempre estava apuntant-me, ja fos perquè no estudiava, perquè no em relacionava, perquè no jugava o perquè no tirava endavant i suspenia totes les assignatures. Des de molt aviat, se’m va encasellar com un fracàs escolar, quan en realitat el que hi havia era un fracàs del sistema educatiu. Vaig créixer sabent que ser “maricón” era una cosa horrible, però sense saber què significava. “Maricón” era l’antítesi del mascle patriarcal. En el meu cas, la qüestió no era la meva orientació sexual. Es tractava de la sensibilitat. Era un nen i sóc un home sensible. Massa sensible, devien pensar alguns professors.

Que està passant a les escoles? Potser passa el mateix que a la societat general: que impera una dictadura patriarcal de la qual les dones són les principals víctimes, però on els homes som encotillats, reprimits i castrats emocionalment. Vaig arribar a l’adolescència tan esgotat que em vaig proposar que seria el que l’escola/societat em demanava, fins al punt de convertir-me en assetjador si feia falta. I així va ser: si calia trepitjar altres joves, ho feia: “millor ells que jo!”, pensava. Vaig perdre el Nord totalment. Vaig dissociar-me deixant de ser qui era, per ser el que se m’exigia ser com a mascle: un ésser humà agressiu-dominant. Per descomptat, no va funcionar en absolut. Era un rol inversemblant, que no em creia ni jo mateix.

El feminisme m’ha ajudat a entendre el meu passat amb ulleres liles. Crec que era Paolo Freire qui va dir alguna cosa així com que “l’oprimit ha de lliurar-se a si mateix i al seu opressor de la relació d’opressió a la qual estan subjectes”. Considero que és això el que estan fent les dones feministes. Per això, ara estic en un procés de treball personal en un grup d’homes feministes que m’està ensenyant a alliberar-me de les meves pors. Sé que no estic sol, que hi ha altres homes com jo, que com els nens del conte assenyalen l’emperador i li diuen que va nu.

Per Joan Ignasi Puig
Homes Igualitaris- AHIGE Catalunya
www.homesigualitaris.wordpress.com

 

Volver a todos los artículos de interes

DESTACADOS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This