Any: 2017
Durada: 103 min.
País: Estats Units
Director: Daniel Espinosa
Guió: Rhett Reese, Paul Wernick
Música: Jon Ekstrand
Fotografia: Seamus McGarvey
Repartiment: Jake Gyllenhaal, Rebecca Ferguson, Ryan Reynolds, Hiroyuki Sanada, Ariyon Bakare, Olga Dihovichnaya.
Productora: Skydance Productions / Columbia · Pictures / Sony Pictures Entertainment

Sis tripulants de l’Estació Espacial Internacional són a punt d’evidenciar un dels descobriments més importants de la historia de la humanitat: l’existència de vida a Mart. Amb l’ens vivent a la nau, la investigació té conseqüències inesperades pels astronautes i més que esperables per a l’espectador. El bitxet de torn demostra ser molt intel·ligent i es desperta amb ganes de brega.

No és un remake marcià d’Alien, sinó que parlem de Life (Vida), un thriller espacial que aprofita els seus referents per tenir, això sí, tots els ingredients agraïts d’un relat entretingut de ciència-ficció: intriga, sorpreses, reflexions personals de certa profunditat i, òbviament, herois molt valents. El film del suec Daniel Espinosa -sí, el director és suec, ho sentim- s’afegeix a la llista d’entregues extraterrestres dels darrers anys, però malauradament no se suspèn a l’espai amb tanta elegància com la que encapçala la llista, una Gravity que el director de Life demostra haver vist deu mil vegades, les mateixes que Alien, que de ben segur se la posava tot seguit. El film no supera ni l’una ni l’altra, doncs, però tampoc pretén igualar-se a elles, i això és el que la fa autèntica i amb vida pròpia, valgui la redundància. I és que conforme la trama avança, un se n’adona que la cosa va de fugir de la bestiota, que està molt ben feta i fa molta por. Però ja està. Per saber d’on venim i a on anem, Espinosa et convida a anar a la biblioteca.

Permeteu-me una postdata, perquè allò que és promès, sigui atès. En posar punt i final a la columna de la passada publicació, que parlava del meu amic Òscar, un servidor mai hauria imaginat el que va va acabar ocorrent al teatre Dolby de los Angeles, potser l’esdeveniment més seguit en àmbit mundial després de la final de la SuperBowl. Un dels ridículs més incomprensibles de la història de la televisió, ni més ni menys. Posats a espifiar-la, que sigui en el momentum final. Clar que sí. Ras i curt, perquè ja tot està més que escrit i sabut, comentar que va quedar palès altre cop que l’Òscar no és cec i que la llum de la lluna pot brillar més que la de les estrelles. Life. That’s Life.

Per Àngel Bravo

Volver a todos los artículos de interes

DESTACADOS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This