M’imagino un extraterrestre mirant per un forat de la galàxia un “encierro” dels sanfermines: Milers de nois (i alguna noia, però poques) arriscant la vida corrent al costat de toros, sense cap altre objectiu que demostrar la pròpia valentia. Valentia que no és altra cosa que amagar o controlar la pròpia por. Un autèntic ritual de masculinitat, perquè cal fer-lo davant dels altres homes. Ritual que preludia el ritual suprem, aquell en què un altre home mata el toro, després d’haver torejat també la pròpia por. L’home ha de dominar la natura- la Bíblia ho diu des del començament-, ha nascut per dominar i ha de demostrar contínuament aquest domini i autodomini. Per què?

Als homes ens ensenyen des de petits aquests petits o grans rituals que passen per demostrar el control dels propis sentiments de por o simplement de vulnerabilitat. Homes que condueixen al límit o que diuen allò tan sovintejat de “jo controlo” quan es tracta de les drogues. O que fan ostentació de no complir les normes de seguretat a la feina… Les estadístiques de drogoaddiccions i d’accidents de trànsit o laborals estan carregades de casos així. I no és això també el que veiem a les guerres – ritual masculí per excel·lència-, quan s’exigeix als soldats aquest control i matar sense sentit, sense sentiment?

Però tornem als sanfermines. Hem vist aquests anys un altre “encierro”: imatges de càmeres vigilant els carrers, cartells i oficines per intentar evitar les violacions de noies. I tot i així, encara n’hi ha hagut, de noies violades. Com l’any passat, quan un grup d’energúmens per whatsapp practicaven l’assetjament de dones joves i la violació grupal. No pensem que això és privatiu de Pamplona. Només cal visitar altres festes majors o concerts multitudinaris per veure escenes similars. Si el toro simbolitza la natura primitiva, hi ha un cert tipus d’homes que porten aquest toro dintre seu. Hi ha una masculinitat tòxica, aquella que representa un perill social, per als altres -sobretot per a les dones i les criatures – i fins i tot per als propis homes.

Però hi ha homes també que defugen aquests rituals, que qüestionen personalment aquests valors, que recuperen experiències humanes, com la paternitat plena o la cura dels altres. És un camí que demana compromís, però que ens acaba omplint com a persones. Cada un de nosaltres ara pot triar seguir el camí marcat per la manada o buscar un de propi, en llibertat, respecte i igualtat.

Per Juanjo Compairé
Homes Igualitaris- AHIGE Catalunya
www.homesigualitaris.wordpress.com

 

Volver a todos los artículos de interes

DESTACADOS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This