“Els partits polítics haurien de pensar a tres dècades vista i no a una urna vista”

Mònica Terribas i Sala (Barcelona, 16-01-1968) és una de les veus de referència del periodisme català. Molts la vam descobrir al programa “La nit al dia” a TV3 (2002 a 2008). Després fou directora de Televisió de Catalunya i més tard, consellera delegada i editora del diari Ara. Des del 2013 dirigeix el programa de ràdio, “El Matí de Catalunya Ràdio” que s’emet cada dia a partir de les 6 del matí. Ens cita a la ràdio en acabar el seu programa i, malgrat les hores que porta dempeus, ens trobem amb una dona vital, intensa i alegre que ens rep amb un somriure de bat a bat.

Per Antonia Utrera
Març 2018

Més de 100 dies i els Jordi’s continuen empresonats.
Vivim una situació molt excepcional en aquest país que pocs ens pensàvem fa uns anys que viuríem: presó, persones que són fora i que són càrrecs electes, una situació realment excepcional. El que requereix una situació així és gent excepcional per resoldre-la i, aquesta és la clau de volta de tot, quan acumules entrebancs és molt important tenir la imaginació i l’habilitat per a poder sortir-ne, al marge de les vies judicials que, un cop s’engeguen, difícilment s’aturen. Això fa preveure que per la part que afecta en Jordi Sánchez, en Jordi Cuixart, en Joaquim Forn, Oriol Junqueres i tot el que es derivi del cas de l’1 d’octubre, evidentment serà molt dolorós i aquest país ha d’estar preparat, perquè això és evident que no s’aturarà.

Es posa a prova la coherència de l’Estat Espanyol i l’Europa de la qual formem part.
Aquesta Europa de la qual formem part té dèficits democràtics, ho estem veient amb la crisi dels refugiats, que segurament és el mirall més alarmant de la crisi de conviccions democràtiques i de valors i de benestar que Europa ha defensat com a senyals d’identitat d’aquesta Unió Europea. Sempre vam pensar que la Unió Europea era el bressol on descansaven les garanties del benestar de la ciutadania, i ara resulta que aquesta Unió Europea està veient com moren persones al mar i com hi ha centenars de persones amb vides trencades en camps de refugiats i és incapaç de resoldre-ho, tenint com tenen espai i benestar econòmic, malgrat les dificultats per a assumir-ho.

Com vius les querelles i atacs a la teva persona com a professional del periodisme?
Quan tu vius una situació com la que està vivint aquest país no has de perdre mai la visió global del que està passant. Jo em dedico fa anys al periodisme i, quan feia La nit al dia a TV3, es va viure el procés de retallada de l’Estatut. Era evident que s’estava gestant una desconnexió emocional d’una part important de la població: aleshores a nosaltres ens va tocar explicar-ho. I quan explicar-ho i fer-te ressò del que passa es converteix en sospita de delicte és possible que hi hagi esgarrapades a tots els drets fonamentals. Aleshores no te les pots prendre personalment, malgrat que això t’erosiona íntimament i personalment, però has d’entendre el context on estàs i veure que, de la mateixa manera que hi ha altres persones que estan patint situacions injustes, és possible que la mirada sobre la teva feina hagi quedat deformada pel conflicte que s’ha fet molt gran, s’ha fet molt dur i la política no l’està sabent resoldre.

Com s’explica el que està passant?
Quan la mirada global sobre el conflicte no assumeix que hi ha dos milions de persones en aquest país que estan desconnectades de la realitat d’Espanya, llavors s’ho expliquen dient que hi ha culpables d’això, quan la realitat és que hi ha una part de la Catalunya que no s’ha acabat d’entendre amb Espanya. Això ha generat un moviment massiu, aquest moviment massiu està molt mobilitzat i això l’Estat Espanyol s’ho ha d’explicar d’alguna manera, i la manera d’explicar-s’ho no està sent en termes dels drets d’aquestes persones a interrogar-se senzillament sobre què volen fer amb el seu futur, sinó que hi ha tots uns responsables polítics, socials, mediàtics, si tu vols, policials, que han fet que això passi. Clar, i les urnes cada vegada diuen que dos milions de persones volen poder decidir sobre el seu desitg d’independència, perquè a la fi això s’hauria pogut resoldre d’una manera bastant senzilla fa uns anys si s’hagues arribat a pactar el referèndum. Les xifres ens diuen que l’independentisme no és la majoria de la gent de Catalunya: que només n’hi ha un 47% i, per tant, estaria més que resolt el conflicte, no? La ciutadania hauria assumit democràticament els resultats, però quan s’embolica tot tant, i quan la justícia hi entra al mig és imprevisible el que pugui passar, completament imprevisible.

Com ens afecta l’aplicació de l’article 155?
Afecta l’autogovern del país, les decisions econòmiques que es prenen, sobre els mitjans públics, aleshores és l’Estat qui pren decisions sobre quines són les seves prioritats, i això acaba afectant tot: acaba afectant les escoles, els hospitals i acaba afectant el nostre dia a dia. Qui prenc les decisions estableix les prioritats. Quan s’aixeca l’autogovern de Catalunya i totes les decisions les pren el Govern de l’Estat, automàticament, la mirada sobre Catalunya ja no és la que tenen les persones que ho viuen des d’aquí, i que han exercit des d’aquí.

Què penses dels polítics d’esquerres que han donat suport a l’article 155?
Una de les coses que aprens en aquest ofici, i això no és una crítica als partits polítics, perquè això també passa a la resta d’àmbits, és mirar els interessos de cadascú. És lògic preguntar-se “…en aquesta guerra, jo en surto perjudicat o en surto tocat?”, o també “…i si faig això, com afectarà el meu votant de la resta d’Espanya?”, o coses com ara “…i si ara jo em comprometo amb aquests, això serà atacat?”

Respostes conjunturals…
Si. Quan tens un fill penses, “quan jo no hi sigui, què passarà amb aquesta persona?”. Aquest exercici, que el fem en nostre dia a dia d’una manera sistemàtica perquè el fem, en tots els petits negocis, la petita botiga: què passarà quan jo sigui gran i el meu fill vulgui quedar-se aquest negoci? Aquest exercici no s’està fent en l’àmbit de la política. Els partits polítics haurien de pensar a tres dècades vista i no a una urna vista. Pensen a una urna vista, i a una urna vista no se solucionen els problemes importants, ni els econòmics, ni els socioeconòmics, ni l’estat de benestar, ni la capacitat de resoldre el conflicte en Catalunya, ni els temes de seguretat, ni els temes d’immigració, ni la por al terrorisme. Tot això només es resol quan tens una mirada de dues dècades o tres dècades vista. Nosaltres, en el nostre dia a dia, tenim la mirada de la responsabilitat col·lectiva: La tenim realment?, és tota la societat la que s’ha de responsabilitzar de les solucions.

La llengua catalana podria arribar a ser “prescindible”?
No. Jo crec que una de les coses que en sortirà d’això, molt a la llarga, és que hi haurà més coneixement del que és Catalunya. A qualsevol àmbit de la vida, quan les coses es porten al límit, per incomprensió, per desconnexió emocional, per la incapacitat de raonar i es produeix un trencament, al primer moment surt la rabia, però amb el pas del temps intentes preguntar-te perquè s’ha produït aquest trencament, d’una amistat, d’una empresa, a l’àmbit que vulguis, i intentes, honestament explicar-te les possibles causes d’una ruptura o d’un accident. Sempre has de mirar en tu mateix quines coses no havies entès d’aquella realitat que tenies davant i no la veies: la llengua, la cultura, la manera d’organitzar-nos, el teixit social, el teixit associatiu, de barris d’aquest país, la riquesa de la capacitat mobilitzadora de la societat. Quan la gent va creure en que s’havia d’organitzar, autoorganitzar, per poder exercir el seu dret, ho va saber fer. Aleshores, jo crec, que la llengua seria un dels exemples. Però, la clau de tot és que es faci l’esforç per a que s’entengui una mica millor què i com és aquest país.

I respectar les diferències…
Si. Un cop ets capaç d’admetre l’altre i estimar a l’altre tal com és, no tal com tu voldries que fos, és quan realment tens una bona relació. Com en totes les relacions amb les persones que vénen de fora, amb les seves cultures, quan tu ets capaç d’entendre a l’altre, en tant que persona que ha crescut o que ha viscut en un altre entorn, però que vol compartir amb tu una realitat, és quan realment ets capaç d’estimar-lo. Perquè si tu sempre el vols com no és, no el tindràs mai. I el conflicte entre Catalunya i Espanya no deixa de passar per aquest trauma en aquests moments de màxima ruptura, no estem amb la capacitat de mirar l’altre per entendre’l, però d’aquí a un temps, estic convençuda, que hi haurà aquesta mirada i s’entendrà més el que ha passat.

Alguns aposten per subtitular la televisió a Catalunya i recuperar així els barris del cinturó vermell…
El 85% de l’audiència de televisió a Catalunya veu televisió en castellà. Aleshores, TV3 i tots els canals de la nostra televisió, com les nostres emissores, ho fan en català perquè és un mandat de la llei aprovada al Parlament de Catalunya per a fer-ho així perquè, entre altres coses, es protegeix una llengua que té un àmbit comunicacional infinitament molt més potent en castellà que en català, per tant això no tindria cap sentit.

Podríem dir que la societat catalana s’ha guanyat la medalla d’or?
La societat catalana ha sigut persistent i molt generosa. Moltes de les lliçons que la societat catalana ha sigut capaç de donar-li als representants polítics i a nosaltres, als mitjans de comunicació, que ens alimentem de les picabaralles i per tant les amplifiquem, nosaltres també estem en aquest sac, perquè dóna audiència, el merder dóna audiència i l’entesa no, val? Aquesta lliçó que la societat catalana va saber donar l’1 d’octubre i que ha sabut donar en tantes ocasions, d’autoorganització, de compromís. Això no sempre és una lliçó que s’hagi après quan, insisteixo, has de passar un examen dur, el millor l’hauràs après i ho voldràs aplicar d’aquí a uns anys i ja no te’n sortiràs, has de saber quan hi és l’examen, perquè si et convoquen a l’examen i el suspens segurament perdràs tot el patrimoni acumulat, perquè les preguntes no te les tornaran a fer, i estem en aquest moment tan delicat, estem en aquest moment.

El projecte republicà i sobiranista a examen…
Nosaltres hem dit que volem votar i hi ha una part important del país que ha dit volem construir la República i ara aquest examen hi és, i el com i amb quí?, i amb quina capacitat de relleus es fa aquesta construcció és l’examen. No és la primera vegada que es passa aquest examen, el que passa és que l’estrès que significa per una classe política estar amb líders empresonats i amb líders fora, desconnectats els uns dels altres sense poder comunicar-se per a prendre decisions, és un estrès afegit a l’examen, és clar. No és el mateix escriure l’examen tranquil, que fer-ho mentre algú t’està, literalment, mossegant el coll, val? Aquesta és la situació d’estrès en la que s’està passant aquest examen. Per tant la construcció de la República, la legitimació de les institucions, la recuperació de l’autogovern i qui ha d’estar en disposició de lluitar-ho amb la màxima força i amb la màxima llibertat: aquest és l’examen. I no ens enganyem, la societat ha votat, però hi ha un 47% de la població: només un 47 i mig que ha votat sí a la independència. Però també hi ha 11 escons al Parlament que representaven a Catalunya sí que es pot i que ara en són només 8 que encara no s’han definit. I la resta són vots que indubtablement volen mantenir la unitat d’Espanya. Per tant, també seria bo que a l’examen no es pensi només en els que van votar “República”.

Mònica Terribas, com aigua clara.

Antonia Utrera

Volver a todas las entrevistas

ENTREVISTAS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This