Entrevista a Àlex Casanovas

 

“La felicitat la pots trobar sabent que la gent que tens al voltant t’estimen i estan bé i que no necessites res més”

Àlex Casanovas (Barcelona, 12 de Març de 1964) va debutar com a actor amb la companyia de teatre infantil “La Trepa” amb només vint-i-un anys. Al 1985, un any després, feia “el despertar de la primavera” sota la direcció de Josep Maria Flotats. Al llarg de la seva trajectòria professional ha fet cinema, teatre i televisió. Molts de nosaltres el coneixem pel seu personatge, “Fidel Amorós” a “El cor de la ciutat”. Ens rep al Teatre Goya, per parlar-nos de “Caiguts del Cel”, l’obra en cartell que dirigeix Sergi Belbel i per apropar-nos a aquest treball meravellós que és l’ofici d’actor.

Per Antonia Utrera
Octubre 2016

Portes més de 30 anys a dalt dels escenaris.

Doncs sí,  gairebé més de la meitat de la que tinc. Això és una marató, no una cursa de 100 metres llisos, no, això és un  llarg! Com les curses aquestes que es fan ara a la muntanya que duren dies i van per la muntanya donant salts com a “cabres”. Doncs més o menys és això pujades baixades, llocs plans, no tan plans, coses fàcils, coses complicades, anar seguint i anar-te mantenint.

Com van ser els teus inicis?

Per casualitat. Participava en el grup de teatre aficionat d’Alella – que és el poble on vivia –Hi havia que substituir un nano que estava de vacances… Jo tenia 14 o 15 anys i vaig anar a dir que no però em van enganxar i em va agradar. A partir de llavors vaig decidir que m’hi volia dedicar a ser actor. Al principi va ser una mica autodidacta, em vaig presentar a les proves de l’ Institut del Teatre per entrar-hi i no vaig passar les proves. Al 1985 em vaig presentar a les proves del Josep Maria Flotats per  “el despertar de la primavera” i em van agafar.

I a partir d’aquí…

Quan es va acabar la temporada al juny, vaig començar amb bolos amb l’Antígona dirigida per Joan Ollé, on vaig conèixer també actors i actrius dels que vaig aprendre molt. El meu aprenentatge sempre ha estat una mica amb la gent que he anat treballant al voltant, he estat en aquest sentit  bastant esponja i bastant mussol, de fixar-me i d’absorbir tot el que podia i d’escoltar.  M’encantava veure les escenes que feien els altres, era un plaer.

Des de l’inici que has treballat amb grans actors. Qüestió de sort?

Sí, moltes vegades també han estat actors joves que després han estat despuntant i treballant a tota arreu, si vaig tenir aquesta sort, però també la sort de què t’ofereixen els muntatges, de ser-hi, de poder-ho fer, de mantenir-te també, i de què quan ho fas, fer-ho bé.

Potser la sèrie que t’ha donat més popularitat és “El cor de la ciutat”?

Més que “el cor de la ciutat”,  va ser “Amor a primera vista”. Aquest programa es va fer l’any 1991, on estàvem  la Montse Guallar i jo de presentadors. Era un programa completament nou, amb gent jove i fet per gent jove, on tota la família junta el podia veure asseguda davant el televisor, un programa on no s’ofenia ni es ridiculitzava a cap concursant, era molt distret, molt entretingut. Això va ser el que ens va apropar a la gent. El primer programa va tenir nou-centes mil persones d’audiència, això al 1991. En tota la meva carrera professional jo dubto que em puguin veure nou-centes mil persones, per molt llarga que sigui, a no ser que treballes cada dia en un estadi o al teatre grec omplint 2.000 persones cada vegada.

Fora de Catalunya, “KIKA” potser va ser la teva pel·lícula més important?

Sí clar, pel renom del director, Pedro Almodovar, per la projecció que va tenir i pels llocs on es va poder exhibir KIKA.

Televisió, cinema, teatre…

Sí, tot és la mateixa base, és interpretar, fer un personatge intentar fer-lo creïble, que la gent se’l cregui, que empatitzi amb ell, que l’odiï, que l’estimi o el que li toqui a cada personatge. Jo crec que la base és la mateixa, la manera de treballar és diferent.  Al teatre la funció és la mateixa cada dia, el mateix personatge, però el públic és diferent, tu no estàs igual, els teus companys estan diferents, encara que tots sabem cap on hem d’anar. T’has de guanyar el públic i fer que el públic descobreixi el que li esta passant al personatge al mateix temps que tu

 

 

Podem imaginar-nos el món sense teatre?

El teatre serveix per qüestionar tot allò que fem, posar-te preguntes perquè després pensis en allò que acabes de veure, i de què has rigut exactament?. Has rigut de la situació o has rigut del que li ha passat al personatge? Moltes vegades i sobretot en obres contemporànies acabem dient: “mira aquest ha fet el mateix que el meu cunyat o que el meu cusi”. Mai ens posem nosaltres, tenim un sentit autocrític que ens protegeix molt. Però sempre té a veure amb una cosa que li ha pa
ssat a algú que coneixem, i a vegades serveix perquè et qüestionis coses i te les plantegis.

Una invitació a la reflexió?

Sí, el teatre ha servit també per criticar, per denunciar i per fer-nos pensar. Que vulguin acabar amb el teatre, que vulguin tenir a les companyies controlades o els productors o als autors, vol dir que el que volen fer es que hi hagi una mateixa manera de pensar i de veure les coses. Per això fan por  els creadors en general, no pel que puguin dir en un moment, sinó perquè pots provocar que també hi hagi gent que pensi  d’aquella manera i es qüestionin coses que potser no hi havien caigut. I de cop i volta diuen: “hòstia és veritat, m’estan dient que m’abaixaran això però ja fa 5 anys i no ho han fet, però tampoc fem res per canviar-ho, que m’està passant a mi com a persona o que ens està passant en general?”. Resulta que sempre tots ens queixem de la gent que tenim al davant que ens mana, però en el fons som nosaltres els que els triem, i no per no votar, no em refereixo això,  sinó en exigir que deixin la feina que estan fent en el nostre nom. De la mateixa manera que els hem col·locat hem de poder dir que pleguin -senyors en volem uns altres -,  implicat i exigeix que si no ho fan bé, pleguin.

Ara estàs com a president de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya.

Si, aquesta associació té 35 anys d’història, va néixer pràcticament al mateix temps que el Grec  del 76, a partir dels mateixos anhels. Es va crear a partir de la necessitat de veure que la professió d’actor, actriu, director, directora, s’havia de regularitzar, s’havia de donar una estabilitat i anar treballant per la dignificació de la feina d’actor o director i per aquest reconeixement de la tasca que es fa, per poder treballar amb unes condicions laborals. Fins a  l’any 2003, no es va poder aconseguir el primer conveni de teatre a Catalunya.

Per defensar les condicions laborals dels actors?

Si, la majoria de les vegades, el 100% dels casos el que es fa és vetllar perquè la gent que treballa i pertany al sindicat, gaudeixi d’unes millors condicions, ja no només salarials sinó també laborals. N’hi ha una sèrie d’oficis que això ho tenen regularitzat i per poder treballar has d’estar col·legiat. Els actors no, qualsevol pot ser actor, actriu, director, directora. Això és com aquell cop que li va dir una actriu, a un cirurgià que era amic seu, li pregunta el metge: “quin dia em deixaràs venir a un rodatge d’aquests que feu?” I ella li va dir: “si home, el dia que em deixis entrar a un quiròfan i operar una apendicitis” I el metge diu: “si clar, no fotis”. Llavors l’actriu li va dir: “doncs igual de seriós és per a mi  la meva professió”.

Ara estàs al Teatre Goya, amb l’obra “Caiguts del Cel”…

Si, és una comèdia que la resumiria dient: “de quina manera els diners poden afectar la convivència d’una parella. O poden afectar o canviar una persona?”. L’obra és això, una parella, un anestesista i una mestre que un bon dia es troben a casa un munt de diners i dia a dia els hi van apareixent diners i clar de cop i volta no saben d’on surten i es van angoixant perquè no saben que passa. Tots hem fet el conte de la lletera dient: “si em toqués la primitiva o l’euro-milió”, posaria els diners en aquest banc, pagaria la hipoteca, ajudaria a tal persona…Bé, quan et toquin, ja veurem. Potser faries allò de l’acudit:  “Maria fes les maletes que ens ha tocat la primitiva. I diu la Maria: Que poso roba d’hivern o d’estiu?. I diu ell: Tota, te’n vas a casa de ta mare”

Què és per a tu la felicitat?

Jo crec que depèn d’amb quina actitud vulguis estar aquí. Clar que les coses no són fàcils però moltes vegades després de tres mesos de feina, tenir un dia per poder estar sense cap angoixa, sense cap neguit, sabent que la gent que tens al voltant t’estimen i estan bé i que en aquell moment no necessites res més… i dius: “ara sóc feliç”. La felicitat la pots trobar,  tots tenim moments que segur que ho podem ser, segur que hi ha dies i setmanes que potser no podem ser feliços, però hi ha algun altre moment, encara que sigui petit, que pots deixar-te anar… No és massa difícil ser feliç un momentet.