“Puc jugar a ser el llop o a ser la caputxeta, però jo mai sóc el personatge”

Sergi López torna als escenaris catalans amb la reestrena de Non Solum i 30/40 Livingstone, dues obres que va crear junt amb el també actor, Jorge Picó. López és un dels actors de cinema més prolífers d’aquest país. Des dels seus inicis a la gran pantalla, l’any 92, s’ha posat a la pell d’una cinquantena de personatges dels què confessa haver après moltes coses però que quan la càmera s’apaga, té la capacitat de treure’s fàcilment la disfressa i deixar de jugar. S’apaguen els focus i ell torna a ser l’home senzill i proper amb qui creuar-te, passejant sense pressa, pels carrers de Vilanova. Reconeix que té un vincle molt fort amb la seva terra però que podria viure a qualsevol altre lloc si allà hi hagués gent a qui estima. Divertit i humil, es considera un privilegiat per poder viure d’allò que més li agrada, tot i que confessa que fins al rodatge de la sisena pel·lícula no va ser conscient de que, definitivament, era actor.

Per Marta Codina
Maig 2017

Et trobem al Poliorama amb 30/40 Livingstone i amb Non Solum, dues obres que ja havies estrenat anys enrere. Per què les has recuperades?
Non solum va ser una obra que va funcionar molt bé i ens l’han demanada molts cops. 30/40 Livingstone a Catalunya no va tenir bona premsa però ha funcionat molt bé a França. Després d’uns petits canvis ja no és tan críptica, ara és més amable. Ens ha semblat una joia poder venir a Barcelona a ensenyar-les totes dues.

A 30/40 Livingstone, el teu personatge vol fer un canvi de vida i trencar amb tot. Tu has tingut alguna vegada aquesta necessitat?
Com tothom. Fa seixanta anys tu erets el que era la teva mare, i ella el que era la seva àvia. Plantejar-te tenir una vida diferent estava reservat a uns pocs. Però ara, plantejar-se qui som realment i tenir la possibilitat de canviar d’ecosistema és una qüestió molt actual i universal. L’esser humà està permanentment insatisfet. És un punt de vista que ens torna fràgils però alhora ens fa créixer.
A Non Solum estàs sol a l’escenari. Costa treballar sense la rèplica d’un altre actor?
No ens ho plantegem com una dificultat, al contrari, aprofitem aquesta llibertat d’escriptura i d’escenari. Quan vas de gira sí que et sentiries millor si anessis acompanyat però jo mai havia fet una actuació en solitari i em venia de gust fer-la.

El fet de treballar sol dóna lloc a la improvisació?
Sí, improvisem constantment però tot està escrit. És a dir, parlem de coses i en el moment de l’actuació les posem en marxa per veure si funcionen. Una mateixa frase dita de manera diferent obre noves portes.

Al cinema també improvises?
No, no et deixen. Bé, depèn del director, però en general, al cinema tot està molt pensat. On has d’aturar-te, com t’has de col·locar, on has de mirar, amb quin to has de parlar…

Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Que la feina d’actor, disfressada de lleugeresa, és una feina molt profunda. Jugues a fer personatges però jugant acabes aprofundint en aspectes propis, dels altres, de la condició humana…Et poses a la pell d’un altre, amb qui potser no hi estàs d’acord. Sembla un exercici lleuger però és profund.

El personatge desapareix quan la càmera s’apaga o te l’emportes a casa?
Puc jugar a ser el llop o a ser la caputxeta, però jo mai sóc el personatge. Quan interpreto em travessen sensacions però quan acabo d’actuar no sóc ni el llop ni sóc la caputxeta. Sóc jo. Els personatges no m’acompanyen perquè no poden, mai me’ls emporto a casa.

Hi ha algun personatge del que no t’hagis pogut despendre tan fàcilment?
Hi va haver un, quan vaig rodar la pel·lícula Chemins de traverse. Interpretava un personatge que em feia pensar en el meu pare. Ell encara és viu però quan actuava tenia la impressió que m’entrava a dintre una mena d’esperit. Només m’ha passat aquest cop.

En quin moment vas saber que el teu camí era la interpretació?
Vaig trigar força. Portava ja uns anys treballant al cinema i encara pensava que un dia em dirien: “Surti d’aquí, que ara venen els veritables actors”.

Quan erets petit, no volies actuar?
No sabia què volia fer. De vegades volia ser futbolista, d’altres bomber, cuiner… De fet, quan vaig decidir fer teatre va ser tota una revelació perquè mai havia pensat en dedicar-me a això seriosament, no tenia una vocació clara. Et demanen què vols ser de gran però si encara no saps ni qui ets tu…no tens resposta.

Per què vas marxar a França?
Hi havia una escola de teatre que estava a París, la Jacques Lecoq. Si hagués estat a Camprodon, hagués anat a Camprodon.

Entrevista a Sergi López

Entrevista a Sergi López

Què et va fer tornar?
De fet no vaig marxar mai. Vaig formar-me a França, vaig fer allà la meva primera pel·lícula però se’m van acabar els diners i vaig tornar. No contemplava una altra possibilitat. Aquí coneixia gent, em podien deixar una sala de teatre per assajar, aquí em veia més capaç de fer coses. De fet, Vilanova era casa meva i mai m’havia plantejat marxar.

Si no visquessis a Vilanova, podries viure a un altre indret?
A tot arreu i enlloc. Jo els espais els associo a les persones. Podria viure a qualsevol lloc si trobés algú amb qui compartir-lo. El lloc és indiferent si allà hi ha algú que m’importa.

Comentes que ets un actor privilegiat, que les coses et van bé. No has conegut el fracàs?
I tant. Conec la sensació de quan les coses no et surten bé i és per culpa teva. Un exemple és quan rodava la pel·lícula Entre las piernas, de Manuel Gómez Pereira. Un dia abans del rodatge, parlàvem d’un professor meu que no podia actuar perquè es quedava en blanc. Doncs en el moment de gravar la meva escena, em va passar a mi. Un desastre. En aquests moments t’adones que ets fràgil i que s’ha de treballar i ser constant perquè mai res està del tot assolit.

Simpatitzes amb la CUP. Creus que definir-te políticament t’ha perjudicat a nivell professional?
No m’ho plantejo. Si m’ha passat no en sóc conscient perquè ningú m’ha dit mai que m’ha deixat de trucar per haver-me decantat per això o allò. Al final, prendre partit és necessari i més avui en dia. Està clar que tots hauríem de fer-ho.

Has actuat en una cinquantena de pel·lícules però no et consideres un gran cinèfil. Com a espectador, quines pel·lícules t’interessen?
M’agrada veure coses diferents, històries que m’agradin, m’entretinguin i em sorprenguin. Un musical, un thriller, una comèdia romàntica…això són paraules. El que en definitiva vull és que m’expliquin una historia que no m’hagin explicat abans i que aquesta història em commogui.

I quan has d’actuar, quin tipus de personatge prefereixes?
He tingut la sort que m’han ofert grans personatges bons, grans personatges dolents, grans personatges estranys… I m’hi he trobat còmode. Tot i que em costa triar al personatge, el que em capta és el guió.

T’has penedit d’haver triat el guió equivocat?
Si, però no et diré quin va ser (riures).

La por més gran que tens?
Que es mori la gent que estimo molt.

Allò al que no et pots resistir?
A comunicar-me amb la gent. No sé perquè però no puc callar. Em trobo amb gent i parlo. No puc evitar ser sociable amb la gent, és una debilitat i al mateix temps una passió.

La passió la transmet Sergi López a l’escenari. El podreu veure al teatre Poliorama durant aquest mes de maig.

Volver a todas las entrevistas

ENTREVISTAS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This