“Al final, aquesta feina és com la vida, et vas coneixent una mica més a tu mateix, projecte a projecte”

Va arribar a la majoria d’edat sense tenir clar quina seria la seva professió però sí sabia que volia formar part de l’espectacle. Si li preguntes a què es dedica, sense dubtar ni agafar aire, li surt de cor i ànima dir-te que és actor. Després li dóna una volta, pren consciència de tot el que ha aconseguit i es defineix a ell mateix com “una persona de les arts escèniques i audiovisuals”. L’any 2012 es va estrenar com a director i autor amb The Guarry Men Show.  Va voler anar més enllà i l’any 2013 va fundar la companyia de teatre Sixto Paz per poder gaudir del teatre que veritablement el commou. Confessa que no sempre li han tocat els personatges més agraïts però accepta amb naturalitat que ningú pot fer sempre el personatge ideal. Actor de teatre, televisió, cinema i doblatge, Pau Roca no s’atura. Versàtil i inquiet, ara prova sort com a restaurador i ens rep a la marisqueria Lluritu, que acaba d’obrir al barri de Gràcia, on també hi viu des de fa anys.

Per Marta Codina
Agost 2017

En quin moment decideixes ser actor?
Era el típic noi que a l’escola actuava als Pastorets, que feia imitacions amb els amics…però en aquell moment no te n’adones. Va ser després de la selectivitat quan vaig haver de triar què volia fer. Vaig dubtar en anar a l’Institut del Teatre però al final vaig optar per estar darrera la càmera i vaig estudiar direcció a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Ho anava combinant amb formació d’actor, així que vaig fer les dues carreres a la vegada.

Et vas donar a conèixer a la sèrie Vendelplà, on vas interpretar el Rafa durant 6 anys. Et va costar desencasellar-te del personatge?
Pel carrer la gent sí que em veia com al Rafa, però a nivell de feina, no em va costar. Es cert que a Catalunya no et truquen immediatament per fer la següent sèrie, però això ja ho tens assumit. En canvi, al teatre, t’ajuda a obrir portes. Tot a favor.

Per què vas crear una companyia de teatre? No t’oferien els papers que tu volies?
No, té més a veure amb una inquietud vital, com obrir el restaurant. Després de Ventdelplà vaig passar una llarga temporada a Madrid, vaig fer dos o tres sèries i m’anava molt bé, però em faltava dur a terme els meus projectes personals.

Ho has aconseguit?
Ho intento. Dels papers que em proposin, vull poder acceptar només aquells que m’interessin i paral·lelament, tirar endavant la companyia. Això s’acostaria força al nivell de vida que vull.

De tots els personatges s’aprèn alguna cosa o n’hi ha algun que et penedeixes d’haver acceptat?
Penedir-me mai. Sobretot he après dels projectes, més que dels personatges. De cada un d’ells, amb el que et quedes és amb la gent, vas fent famílies d’amics molt diverses i aquesta és de les coses més maques del nostre ofici. I sempre aprens, de quan la cosa no va bé, de les teves debilitats, dels teus defectes…Al final, aquesta feina és com la vida, et vas coneixent una mica més a tu mateix, projecte a projecte.

Quina és la interpretació que més coses t’ha aportat?
Entenc que hi hagi actors que parlin de personatge però jo gairebé sempre parlo de projectes, d’aquells que m’han quedat a la ment, en els què he rebut i donat molt amor. Per exemple, recordo La cabra o qui és Sylvia?. No va ser el meu primer espectacle però sí era el primer cop que trepitjava un teatre imponent, que era el Romea, amb un paper molt complicat en el qual vaig haver de donar moltes coses i vaig aprendre molt. També recordo especialment el Rafa, de Ventdelplà, i el Mateo, de la sèrie MIR, que va ser la primera sèrie que feia com a protagonista a Madrid i sentia que tenia molta responsabilitat. I també l’obra Incerta Glòria, perquè segurament és el personatge més bèstia que he fet.

El paper que t’agradaria que et proposessin?
Em ve molt de gust fer de persona alienada pel poder, sense escrúpols. Que d’inici és una bona persona però que poc a poc s’ha anat allunyant del món. M’agradaria saber què li passa a un tio quan es va allunyant d’ell mateix i arriba a aquests extrems… deu ser com una droga.

Què ha de tenir una obra per voler dirigir-la?
Principalment és un tema molt visceral, com quan et trobes amb una persona, que de cop t’agrada i t’enamores. Però si recapitulo les obres que he dirigit, en totes hi acaba havent-hi una mica d’humor, tot i que no siguin pròpiament una comèdia. També han de tenir certa profunditat i hauria de ser molt actual. No he dirigit cap clàssic, ni sé si ho faré. I no perquè no m’interessi, com a actor m’interessa moltíssim. Com a director… el text contemporani és igual o més interessant.

Entrevista a Pau Roca

Entrevista a Pau Roca

I ara t’estrenes com a restaurador. Per què?
Principalment és un somni. Els meus pares m’han fet estimar la gastronomia i sabia que tard o d’hora ho faria. He tingut sempre molt clar què m’agrada i he intentat transmetre això en el restaurant.

Pretén ser un segon camí per si el teatre no funciona?
No ho he fet com a pla b, sinó com a potenciador del pla a. És a dir, si tenir el restaurant i tenir la meva companyia em permeten dir que no a un paper en una sèrie rodada a Madrid amb la que guanyaré molts diners però que no m’agrada gens, seré feliç. Aquest és l’objectiu.

T’agrada molt cuinar. Amb quin plat ens sorprendries?
Amb el remenat d’algues i garota, típic de Dénia, on estiuejo. És molt fàcil de fer i és una delícia. La garota m’agrada molt. No tothom la tolera bé, però a qui li agrada, el torna boig.

Quan no estàs treballant, què fas?
Fa temps que no tinc temps lliure, afortunadament. Però m’agrada fer esport amb els amics, faig pàdel, piscina… Vaig molt al teatre i al cinema. Em reuneixo al bar amb els amics. I menjo bastant fora de casa, no per mandra de cuinar sinó per passió, perquè m’agrada conèixer llocs nous i gent nova.

Bodas de Sangre, Tender Napalm, monòleg al teatre Capitol i la direcció a La Villarroel d’una producció que encara no té nom. Quatre projectes entre mans per després de l’estiu. Et consideres un privilegiat?
De cara enfora pot semblar que sí, però a nivell econòmic no. La meitat dels espectacles són de la meva companyia i al final no estàs cobrant el que cobraries al mercat perquè el més important és que la companyia sobrevisqui. No em queixo però no vaig sobrat.

Una pel·lícula de cinema en la què t’hagués agradat actuar?
Taxi driver, és una gran pel·lícula, dubto que hi hagi algun actor a qui no li agradés haver-la fet.

No surts de casa sense…
Sense el mòbil. Vaig sempre amb poca cosa a sobre. Bé, i el barret, sóc molt de barret.

Supersticions abans de sortir a escena?
No, de fet em carrega força tanta superstició. M’esgoten i intento no tenir-ne, perquè si ajuntes totes les supersticions de la companyia, has d’acabar fent com deu coses abans de sortir a escena. Les faig per solidaritat amb els companys però ja els aviso que no m’agrada fer-les.

Com, per exemple…
Hi ha qui s’ha de prendre un xopet d’alcohol, hi ha qui ha de fer un crit, qui s’ha d’abraçar…hi ha mil històries.

Històries…com les que Pau Roca ens explicarà aquest setembre des dels escenaris.

Marta Codina

Volver a todas las entrevistas

ENTREVISTAS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This