“És impressionant el talent que hi ha en aquest país”

Amb més de 30 anys de carrera musical, l’Anna Maria Agustí i Flores, la Nina com la coneix tothom, ha deixat i segueix deixant petjada de gran artista allà on trepitja. I és que la jove promesa que va captivar el món amb aquell “Nacida para amar” que acabà en sisena posició al Festival d’Eurovisió de 1989, segueix fent el que cantava llavors: no ha deixat mai d’estimar. Estimar-ho tot, el seu públic, els seus alumnes, la música, però sobretot els escenaris, amb una actitud ferma i compromesa davant la vida i la professió encomiables. Parlem amb ella a propòsit de l’estrena de “Casi Normales”, que ja tenim a la Sala Barts de Barcelona.

Per Àngel Bravo
Octubre 2017

Acabes d’aterrar a Barcelona després d’estrenar “Casi Normales” a Gran Canària. Com ha anat?
Molt bé, impressionant. Tenint en compte que és un espectacle dur, he de dir que jo no havia escoltat tantes persones plorar a la platea d’un teatre. La gent acaba d’empeus i són uns aplaudiments que parlen per si sols i et diuen “gràcies” per fer això damunt de l’escenari. Del 27 de setembre fins al 5 de novembre serem a Barcelona i esperem que vagi molt bé per poder-hi tornar el gener.

Què ens pots explicar del musical?
A Casi Normales som sis personatges, una família que viu una mica trastocada pel trastorn bipolar de què està afectada la mare, la Diana, a qui jo interpreto. El trastorn, però, és el pretext per explicar les relacions familiars. Quan a l’obra cantem per boca de la nena “ser normal no me interesa, ser normal no es tan normal, pero ser casi normales no está nada mal”, parla de l’amor entre mare i filla, un sentiment on tothom s’hi pot veure reflectit perquè moltes vegades les persones que més a prop tenim són les que més fem patir, les que menys demostrem que estimem, i costa molt poc fer-ho.

Que és el que t’empeny a seguir amb aquesta vitalitat i a tirar endavant els projectes?
Jo fa 36 anys que faig aquest ofici i suposo que hi continuo perquè me l’estimo, perquè res és més excitant que pujar en un escenari i llançar-te a aquest buit. Hi ha gent que fa esports de risc, hi ha gent que es dedica a la política, que avui dia també és un esport de risc (riu), i hi ha d’altres que gaudim pujant dalt de l’escenari i fer-nos passar per una persona que no sóm i explicar una història, i això em fa feliç i m’il·lusiona. Ara estic en un moment de molta maduresa personal i professional i l’estic gaudint molt.

Gaudeixes fent d’altres persones, però hi ha molta Nina darrere la teva trajectòria professional.
Darrere d’un ofici sempre hi ha una persona que el fa, i en el meu cas, rere la Nina, l’Anna Maria hi és en tota la seva presència. Aquesta Nina ha anat creixent i madurant al llarg de les experiències artístiques i personals. Però crec que el fons d’una persona, el que és en essència i valors, està sempre allà, és una llavor que va donant fruits amb els anys. Jo em reconec amb un punt d’innocència, en el sentit de creure fermament amb la bondat de les persones, i això, per més patacades, és quelcom que no he perdut. I estic contenta que sigui així.

Però també et reconeixem un punt de més duresa, el que et vam veure quan dirigies Operación Triunfo.
De vegades em pregunto què fa que la gent em vegi així. Potser és tan senzill com que ets molt congruent amb el que fas, tens les coses clares, i vas per feina a la vida. Però d’altra banda, jo sóc una persona molt carinyosa, tendra, amb molt sentit de l’humor. És el que més m’agrada en aquesta vida, riure, de mi mateixa i del que passa, i penso que és una bona eina per treballar. El dia que perds el sentit de l’humor, estàs perdut. Així que d’aquesta duresa que alguns vau conèixer a través d’OT, jo en diria més aviat un temperament ferm, que m’ha acompanyat sempre des que era petita, heretada dels avis i els pares. Aquest rigor i aquesta dèria per fer les coses bé. El que m’entristeix és que es vegi com alguna cosa excepcional, perquè aquesta hauria de ser la tònica. Tots ens hauríem d’esforçar per fer bé la nostra feina. Seríem més feliços i més útils a la societat.

Entrevista a Nina

Entrevista a Nina

Escriure “Amb Veu Pròpia” (Columna, 2013) va ser una manera de tancar un cicle o marcar-te algun punt d’inflexió?
Aquell llibre és una “veugrafia”, tal com me’l va batejar l’estimat i enyorat Carles Capdevila. Agafo experiències que per mi han estat significatives, i les utilitzo per parlar de la veu i de l’ofici. El llibre m’ha fet molt feliç perquè la nostra feina a l’escenari és essencialment intangible. És cert que queda en el cor de la gent, però l’actor fa l’obra i se’n va a casa. I el llibre no, està escrit, està allà, el veig, el toco. A més, explico la cara amable però també l’amarga, i el fet d’atrevir-m’hi va ser també molt terapèutic.

Els escenaris, els llibres, però també també la TV. Com valores aquesta diferència de rols?
Penso que tots els mitjans t’aporten aprenentatges distints i complementaris, per tant tots t’enriqueixen. A la TV he après moltíssim, fins i tot coses que més tard per exemple m’han servit per dirigir el NinaStudio. Però si em possessin un ganivet al coll i em fessin triar, em quedaria amb l’escenari d’un teatre. Jo quan entro al teatre tinc la mateixa sensació que quan entro a casa els meus pares. Sóc a casa. M’agrada mirar el telar, la platea, estar en el teatre quan està en silenci, sentir l’espectador a l’altra banda. M’agrada manar els tempos. Amb TV i amb cinema no manes tu, mana el director i el que està editant la pel·lícula. Al teatre no, tu ets el responsable dels tempos. Són paraules majors.

Mirant enrere, i conscient que hi ha episodis molt potents, amb quina fotografia et quedaries si poguessis triar?
La tinc. És molt difícil, però em quedo amb un moment que va passar l’1 d’octubre de l’any passat, el meu aniversari dels 50. Poder-lo celebrar a l’escenari, amb companys de feina, amb el públic, i a més fent “Mamma mia!”, és el millor regal que han pogut fer-me mai. Va ser meravellós, l’escenari és la meva vida. Ara en faig 51, i no estic molt segura de si als 60 o 65 seguiré pujant als escenaris, perquè per mi és fonamental sentir-me bé. El dia que senti que la veu i el físic no estan en condicions, deixaré de pujar-hi. No vull fer patir al públic, el públic se l’ha de fer gaudir.

Sents que continues aprenent? No hi ha sostre?
El sostre ens el posem nosaltres. Jo de fet vaig deixar d’estudiar molt joveneta. Havia de treballar per portar un sou a casa. Vaig començar als 14 anys a vendre sabates, guanyava catorze mil pessetes, i set mil les donava a casa. Per aquelles coses de la vida, vaig començar a cantar als 16 anys i des d’aleshores sempre dic que vaig deixar de treballar, perquè em dedico a allò que m’agrada. Com que vaig deixar d’estudiar molt jove i va ser una de les meves frustracions que vaig arrossegar molts anys, als 36 o 37 vaig fer l’accés a la universitat, em vaig matricular de filologia catalana, i no he parat d’estudiar des de llavors. Sempre m’ha divertit saber la tècnica de les coses, i saber-les per fer-les bé.

I què me’n dius del jovent, amb qui comparteixes sovint escenari?
Del jovent se n’aprèn moltíssim. És meravellós veure el jovent que ve, i a mi això m’omple d’orgull. Òbviament disposen d’uns recursos a les xarxes que nosaltres no vam tenir, l’accés a expressions culturals de tota mena, i per tant tenen molta més informació a xuclar, però a més hi ha molt bones escoles on formar-se. És impressionant el talent que hi ha en aquest país.

I aquest país és un país que ara viu uns moments trepidants. Tu com els estàs vivint?
A mi m’ha enganxat a les Palmes de Gran Canària i ho he passat francament malament. He patit molt. He plorat. He tingut por. He patit pels nostres dirigents, per la gent, i he pregat. No en Déu perquè no crec en Déu però he pregat interiorment perquè tothom sembrés la calma, perquè la calma i la no-violència és la nostra única arma. No podem caure en la violència i en les provocacions perquè si no, perdrem. I com ha dit tothom, i jo també em sumo, perdrem no el fet de poder ser independents o no, sinó el dret més fonamental, el d’expressió i a la llibertat de decidir. Cap religió ni cap ideologia m’ha de dir a mi el que he de fer. Ni a mi ni a ningú. Quan jo era petita, Franco estava viu i ben viu, jo vaig veure com pegaven la meva germana per cantar en català en una trobada de joves, per tant ho he vist, viscut i ho tinc gravat a la retina. I sóc de la generació que encara té aquella certa por, que encara demana perdó per parlar la llengua que parla, i estic molt cansada. Parlo català, i parlo castellà, els meus avis eren andalusos, m’estimo andalusia, m’estimo aquella terra i hi tinc família, i també parlo portuguès i parlo anglès. I si pogués parlaria més llengües, i no vull estar demanant perdó per expressar-me en cada una d’aquestes llengües, i menys amb la meva llengua materna. Crec que tots estem molt farts d’aquest maltracte que fa tants segles que dura, i veurem com acaba tot i espero que acabi pacíficament. Jo el dia 1 d’octubre tinc previst d’anar a votar ben d’hora ben d’hora, i després em dedicaré a celebrar el meu aniversari i a la nit veuré els resultat de les eleccions.

Per Àngel Bravo

Volver a todas las entrevistas

ENTREVISTAS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This