“Després de “Pa Negre” i de “Terra Baixa” vaig acabar vivint enmig del bosc amb un nuvi pastor que tenia”

Marina Gatell (Sabadell, 11 de juliol del 1979) és una actriu que mai ha decidit que volia dedicar-se al món de la interpretació, sinó que tot li ha anat sortint d’una manera “molt natural”. Va començar fent teatre amateur al carrer a Monistrol de Calders, on passava els caps de setmana i els estius. Actualment està engrescada en l’obra de teatre “Sota teràpia”, en la sèrie de TV3 “La Riera” i com ella mateixa diu, té “el cor ocupat” en un llarg que fa molt temps que està preparant.

Per María Jesús Mirón
Gener 2017

De petita passaves molt temps entre Sabadell i Monistrol de Calders.
Vaig néixer a Sabadell, quan era petita vivíem allà i els caps de setmana i els estius anàvem a Monistrol de Calders. Monistrol significava per a mi la colla, la muntanya, el bosc i les cabanes. M’agradaven molt els estius perquè la meva família té una botiga de petards a Sabadell i era una època de l’any en què tota la família veníem petards, i de fet encara hi ajudo quan puc. I també a l’estiu, a Monistrol fèiem teatre amateur al carrer dirigit per la meva mare, i em va agafar el cuquet.

En aquell moment ja et vas interessar pel món de la interpretació.
A l’escola escrivia obres de teatre, les dirigia i les interpretava. No és que fos el meu objectiu dedicar-me a això, sinó que em sortia molt natural, feia el que m’anava demanant el cos. Més tard, vaig venir a estudiar a l’institut a Barcelona, i ja a segon de BUP vaig buscar una escola d’interpretació, la Nancy Tuñón, i em va anar sortint feina.

Com vas aconseguir la teva primera feina en aquest món?
Vaig fer un càsting a l’Escola de Teatre. És graciós perquè era per a un musical i jo no canto ni ballo però em van agafar. Era un projecte del Versus Teatre, i l’obra era “El somni d’una nit d’estiu”. La tercera setmana d’assajos em va venir el director tot desesperat i jo pensava que em fotien fora, cosa que hagués entès, però em va dir que no, que havia trobat una solució al meu problema, i era que passarien totes les meves cançons a rap. Llavors tots cantàvem líric i jo era la rapera de l’obra.

Des de petita et feien molta por les càmeres.
Sí, de fet totes les fotos que tinc de petita són plorant, no sé com era jo sense plorar. Llavors em vaig voler apuntar a càstings i vaig començar a fer feines de model, sobretot per estar davant de càmeres, perquè per un cantó era el que més desitjava i per l’altre, el que més pànic em feia. I de fet segueix sent una mica així.

Entrevista a Marina Gatell

Entrevista a Marina Gatell

Durant la teva carrera has estat molt lligada a TV3, on has participat en diferents sèries i on ara també participes a “La Riera”, i també has fet sèries a nivell nacional com “Lalola”.
Jo no trio on vull treballar. Si m’agafen a una sèrie allà vaig a fer-la i si m’agafen aquí, doncs aquí. Ara fa temps que no faig sèries a Madrid. Quan vaig fer “Lalola” a Antena 3, vaig tenir un any amb un volum de feina molt bèstia, amb 20 seqüències per dia. Només tenia temps per descansar tres hores, així que quan vaig acabar de fer-la vaig necessitar repòs. Després m’he quedat per aquí i m’han anat sortint feines, i ara estic engrescada en fer més coses de direcció.

Et va resultar difícil ficar-te a la pell d’un home a “Lalola”?
Va ser una feinada, però com m’agraden molt els homes, els vaig estar observant (riu). M’enrecordo que un dia d’assajos vaig somiar que tenia penis i vaig pensar: “Això va bé”. Era molt curiós perquè em va canviar la manera de mirar les dones. Aquesta és una de les coses maques que vaig treure d’aquell personatge, posar-me a l’altre cantó. És molt interessant, jo crec que és un exercici que l’hauria de fer tothom durant un temps.

Al cinema, una de les pel·lícules on has treballat és a “Pa Negre”, guanyadora de nou premis Goya.
Vaig rodar-la després de “Lalola”. Va ser molt xulo, amb l’Agustí Villaronga (escriptor i director de la pel·lícula) és un gust treballar sempre. És molt curiós perquè de cop et demana un petit canvi que potser és d’un mil·límetre, potser tens la mà aquí i diu que la posis allà, i aquest petit gest t’envaeix de cop en la realitat i et canvia tot. És un home molt perceptiu. I després va canviar la meva vida perquè arrel d’allà i de “Terra Baixa”, que les dues coses eren rurals, vaig acabar vivint enmig del bosc amb un nuvi pastor que tenia, i no vaig voler saber res del món de la interpretació durant un temps; m’agrada fer canvis.

Què t’agrada més fer: televisió, cinema o teatre?
Realment són com oficis diferents però m’agraden els tres. La televisió per la immediatesa. Això de “ara i aquí” i de tenir només la possibilitat de gravar una o dues tomes et posa en realitat. Això no ho té el cinema, però té una dificultat molt més gran que és mantenir això durant molt temps perquè potser graves una escena en tot el dia des d’aquí i des d’allà, i fas molts salts, ja que passes constantment del principi al final de la història. Realment entenc per què el cinema està més respectat, és una feina molt complicada. I al teatre m’agrada el fet de mantenir la frescor, tot i que és complicat per la repetició. A les tres feines l’essència és mantenir allò que està preparat com si fos el context i com si estigués passant en aquell moment. La dificultat als tres casos és arribar a aquest punt d’autenticitat.

De tots els personatges que has interpretat, amb quin t’has sentit més identificada?
Amb tots, tots tenen part de tu, i d’alguna manera els aprofites per fer com una mena de catarsi de coses que potser a la teva vida t’han quedat clavades. Per exemple, m’hagués encantat ser la Carme de “Majoria Absoluta”, tot i que ho vaig ser durant quatre anys. Amb la Marta de “Terra Baixa” vaig fer molt exorcisme, i ara amb la Carla a “Sota Teràpia” hi ha coses que desgraciadament entenc molt bé. Som éssers humans, d’alguna manera tot és estimar, tenir conflictes, decidir i intentar fer-ho bé a la vida. Més o menys ens passen a tots les mateixes coses, no?

Fins el 5 de febrer et podem veure al Teatre Borràs de Barcelona amb “Sota teràpia”, una comèdia on els protagonistes sou tres parelles convocades a una sessió terapèutica.
Els sis personatges estem constantment en escena. Tenim sis realitats diferents amb les que amb una o altra segur que el públic se sent identificat. Som tres parelles que per separat ja fem teràpia i d’entrada ja estem predisposats a fer aquest viatge emocional i intern que estem indagant i buscant. I de cop l’Antònia, que és la terapeuta, ens plantifica a tots, ella marxa, no hi és i ens trobem uns sobres amb unes instruccions que hem d’anar seguint perquè aflorin certes coses i opinar els uns dels altres. És una centrifugadora emocional, on tots opinem sobre la vida dels altres. Passen moltes coses i al final passa una de molt grossa que fa que totes es col·loquin al seu lloc i es generi molt debat. És una obra que no deixa indiferent en absolut i que fa molt riure.

Com és el teu personatge, la Carla?
A l’obra, el Francesc Ferrer, que fa d’Esteve, és la meva parella. Portem tres anys junts i estem molt enamorats, ens divertim, i es veu que som companys però que tenim coses amagades. Si tot és aparentment tant bonic, no ho és tant en realitat. També hi ha una altra parella que és aparentment una merda però se segueixen suportant després de 20 anys, i una altra que sembla més convencional i tela marinera…

Tens algun repte a nivell professional?
Quan vaig anar a viure enmig del bosc, amb tot el poble de Monistrol de Calders vam fer un teaser, un extracte del guió d’un llarg que fa molt temps que estic preparant. Va anar prou bé, però com a curt només l’hem presentat al Festival Short Film Corner de Cannes i a Sitges perquè en realitat és una eina de treball. Ara estic treballant per tirar endavant el llarg, i això és en el que tinc el cor més ocupat ara.

Si no t’haguessis dedicat al món de la interpretació, què t’hagués agradat fer?
M’agrada molt la física i de vegades m’apunto a cursos de la Universitat. Però jo de petita volia ser-ho tot, i al final vaig ser actriu i ja ho sóc tot. Per exemple, volia ser oculista, agafava fotografies d’ulls i em quedava observant un punt, no sé encara per què. Però bé, la veritat és que m’apassiona tot el relacionat amb el món de l’art.

Què li demanes al 2017?
Que el dia tingui més hores, poder tirar endavant el meu llarg i seguir fascinant-me per la vida.

Volver a todas las entrevistas

ENTREVISTAS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This