“Si no m’atrapessin mai, atracaria un banc
i amb els diners faria teatres a les escoles”

Tot i carregar una motxilla artística de més de 30 anys a l’espatlla, quan el Marc Martinez es treu les ulleres de sol sempre el veiem igual, engrescat i al peu del canó. “Com si fos ahir”, vaja, que dirien a TV3 on fa de Cesc al serial de mitja tarda. A més, aquests dies i fins al 24 de novembre, podem seguir-lo gaudint al Jove Teatre Regina amb el seu monòleg autobiogràfic “Mal Martínez, humor i hòsties”, on invoca artísticament els seus santificats Pepe Rubianes i Carles Flavià. Avui és dilluns, i almenys des de la terrassa del bar del Passeig de Sant Joan, sembla que fa bon dia. 

Per Àngel Bravo
Novembre 2017

Segueix el viatge interior de “Mal Martínez”. A banda de la resposta positiva del públic, és perquè la teràpia funciona? 
És perquè m’agrada molt fer-la. La part terapèutica la tinc més superada, potser perquè ara estic més pendent de tot el que està passant al país i és més important tot el que està fora del meu melic. Però si la faig és per plaer, tot i que també pot ser per diners, o per algun objectiu personal. De diners, no me’n donen gaires darrerament, però bé, en aquest cas és per plaer.
 
Era el moment de seure i mirar enrere?
De fet, fa dos anys, quan decideixo engegar això, ho arribo a fer per necessitat. No tant perquè decideixo que és el moment i m’assec a valorar res, sinó perquè no tenia feina. Ras i curt. I al final la decisió tampoc va venir de part meva totalment, perquè li has de posar molts collons per fer una cosa així, pujar sol a l’escenari amb un text de 9000 paraules. És heavy metal. Així que a tres dones els hi dec la valentia: la productora Mercè Puy, la meva terapeuta i la meva mare.
Amb valentia o no, tu ja has fet de tot: actuar, dirigir, donar classe, cantar… Què no li agrada fer a Marc Martínez?
No m’agrada treballar i que em facin fotos –somriu mirant la nostra fotògrafa-. Però sempre he estat un hiperactiu no diagnosticat. “Hago cosas”, com diu aquell, en aquest sentit sóc molt català, i no puc estar-me quiet. A mida que la situació es va posant més complicada, jo estic més tranquil, però quan la gent està parada, a la platja per exemple, prenent el sol, llavors jo em poso nerviós i necessito moure’m, jugar amb els nens, menjar, el que sigui.
 
Tornant al món professional i a l’hora de triar, tots els artistes polifacètics es queden amb la màgia de l’escenari. Tu també? 
Sí, tothom ho diu. Però per mi no és així. A mi m’agrada tant fer cine, com tele, com teatre. El que m’interessa són les persones amb les quals treballo. No els personatges, que és un tema més tècnic. Dir que el teatre per l’actor ho és tot… Jo he fet teatre que no repetiria. He fet personatges diversos, però el més important de la meva feina és que estàs en contacte amb les persones. És la part bona i la putada, perquè tu arribes allà i el primer dia ja et despulles, i potser has de dir alguna cosa que no dius mai a la vida, o esbroncar algú. Això és molt difícil si no hi ha persones que t’escolten. Jo no sóc un cuiner que treballa amb farina, o un pintor que viu en el seu món, sinó que tinc contacte amb la gent en el moment de fer l’obra. I si no hi ha química, no pot sortir res de bo.
 
Des d’aquest punt de vista, un monòleg com el que ara fas sembla tot un repte artístic.
Sí, perquè m’he d’aguantar a mi mateix, i sóc molt pesat. La meva hiperactivitat i la meva exigència són insoportables, ho reconec. Però també m’encanta estar sol, perquè és com més em trobo a mi mateix. Si no estic sol, arriba un moment que em torno boig. Després de participar en rodatges on hi ha molta gent, o de fer obres on de cop i volta et toca estar amb algú al llit que no coneixes de res, tenia moltes ganes d’estar sol i per això vaig decidir fer aquesta obra.
 
Entrevista a Marc Martínez

Entrevista a Marc Martínez

També així descanses d’un dels papers més aterradors, el mataiaies de la sèrie “Nit i Dia”.

Sí. Ara si anés pelat al zero pel carrer la gent sortiria corrents. Era una caracterització molt bèstia, un KO directe que només sortir produïa un gran impacte, i he notat reaccions positives per part de gent de la professió. T’he de dir, però, que no m’ha sortit cap feina després del mataiaies, perquè el meu paper de Cesc a “Com si fos ahir” és molt diferent. Però te’l faria demà una altra vegada, i la segona temporada si hagués pogut… Van ser tres mesos de feina que vaig disfrutar-los molt.
Reivindiques el teatre gratuït, a les places i carrers. Això vol dir que ens hem d’allunyar de les sales de gran format? 
No, és una resposta política. Si jo fos assessor de cultura, li diria al conseller que les coses elitistes de la Cort les porti al teatre on la gent pugui pagar-les. Però les coses bones que la gent ha de veure per créixer i aprendre, que les porti a la plaça. Jo parlo d’un teatre de tradició més pública. Et poses aquí al Passeig de Sant Joan amb un megàfon i et pot veure més gent en un dia que en un teatre tota una temporada. A mi m’interessa el que passa amb la gent, i que es faci al carrer no vol dir que no puguis fer un Ibsen, un Txékhov o un Shakespeare. Però no hi ha prou tradició cultural en aquest país. Quan una cosa és bona, ha de ser cara i s’ha de fer al TNC. No ha de ser així necessàriament. El TNC es podria omplir de nens i nenes, que no paguen perquè van amb el “cole”, i veure coses pensades per a ells fetes amb actors de primera. I així es faria cantera, com es fa sense miraments amb el futbol, el menjar o el capitalisme. Mira, si no m’atrapessin mai, atracaria un banc i amb els diners faria teatres a les escoles. No entenc perquè les nostres millors escoles no tenen teatres, i les obres s’han de fer al gimnàs o al menjador. Això no passa a d’altres països europeus. El teatre no ha de fer olor de menjar o de suor, ha de fer olor de poesia.
 
Tu cantes que “eres feliç perquè vivies en el cor de Barcelona, en un cortijo català”. Què sents quan passeges ara per aquells carrers de la teva infància?
La veritat és que ho passo malament quan veig en què s’ha convertit el Raval. Fa molta pena. Jo sóc un nen de barri, que s’estima molt Barcelona i especialment el casc antic, i veig com ja vam explicar al “Super Rawal” que s’ha acomplert el que vam dir que passaria. S’ha jugat amb la terra i les persones, i el barri és un parc temàtic. Vam ser testimonis d’un procés de gentrificació fastigós que afecta la gent originària del poblet del Raval, perquè era com un poblet. Ara s’hi fa molt difícil la convivència. El barri no evoluciona sinó que es transforma a cops de decret, i això fa que la gent acabi fotent el camp perquè se senten abandonats i deixats de la mà de Déu. El que es va fer per construir la Rambla del Raval va ser un crim per la gent humil que hi vivia, i ara quan m’hi passejo no me’l sento tan meu. L’estimes perquè el barri són les persones i no els edificis, i els meus pares encara hi viuen, però la identificació és mínima.
 
I com estàs vivint els moments d’avui dia? És moment per tenir por?
Sí que em fan por els nazis que permetem que es passegin per aquí. Tot el que està passant es podria resumir en que nosaltres vivim en un país, en el qual el fet de si s’ha declarat la independència, o si no, és menor. Hi ha una qüestió que és prioritària i és que, en menys o més mesura, formem part d’un estat governat per un partit de dretes, repressor, amb punts franquistes, que permet que a la plaça Sant Jaume hi hagi nazis manifestant-se al costat de comunistes. Això Europa no ho entendrà mai! Perquè tu pots ser republicà, de Podem, o del PP, però hi ha un límit on més enrere hauríen d’estar tots a la presó, i no pas dos homes que lideren un moviment pacífic. A mi em preocupa això i és l’única cosa que em pot fer por. Però la política no em fa por. Els desitjos de part d’un poble doncs es parlen, es voten, i tot es pot fer. Però això del “cuando hay que dar se da”, no entra al meu decàleg, de la mà de qui sigui. No és humà.

Per Àngel Bravo

Volver a todas las entrevistas

ENTREVISTAS

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR
Share This