Dolors Sans: “La gent vol crear elements que donin identitat al seu poble”

Dolors Sans és una de les persones que ha estat a més festes populars del territori català, si més no ho han estat les seves creacions: dracs, gegants, capgrossos i altres figures d’imatgeria popular. Escultora, llicenciada en Belles Arts, Sans és l’autora de més de 160 figures de bestiari popular per la qual cosa la Generalitat li ha atorgat el diploma de mestre artesà 2016 en l’apartat d’imatgeria. D’entre les seves creacions es poden destacar la Bèstia de Parets del Vallès o els gegantons Aigua i Foc de Cunit. L’Ocellaire de l’Eixample, el Loky de Sants o el Porc Senglar del Clot també han sortit del seu taller, una antiga granja envoltada de vinyes.

Com vas començar a fer les figures d’imatgeria popular?
Va ser una mica per casualitat. Jo estava en un grup de teatre i vaig començar fent els decorats i vaig construir un gegant per una obra. Després feia cursos de capgrossos i m’anaven demanant fer algun gegant. Potser la meva primera feina professional van ser les Fil·loxeretes de Sant Sadurní d’Anoia –unes 30– perquè eren peces originàries meves. A partir d’aquí em van començar a encarregar més coses.

Com és el procés de creació d’una figura d’aquest tipus?
El primer és enraonar amb la colla i copsar les necessitats i la idea que tenen. També busco la història del poble o de mitologia grecoromana, que està en la base de la nostra cultura. Amb això faig un dibuix i un dossier amb la justificació del projecte.

I si esteu d’acord, vas per feina.
Sí. Per norma general, inicialment faig una estructura en fusta i després afegeixo arpillera –roba de sac– amb guix perquè això em permet sostenir l’escultura que faig amb fang, a sobre poso fibra de vidre i ja la puc pintar.

La construcció acaba aquí?
No, per exemple amb els gegants de vegades s’ha de posar els cabells que són artificials, per tant, em fan la perruca. També faig el disseny de la roba i junt amb una modista triem la tela i ella després s’encarrega de cosir-la. Amb els dracs, l’estructura la faig jo sola: poso el sistema per portar-los, faig les potes d’alumini i col·loco tot el necessari perquè la bèstia tregui el foc i, últimament, també ho faig per poder encendre-la de forma elèctrica.

Amb quina escultura et quedes?
Unes m’agraden per una cosa i altres per una altra. Hi ha que són molts senzills o petits però creixen quan les porten. Potser em quedaria amb L’Ocellaire de l’Eixample que és un experiment de com integrar una gàbia d’ocell en un gegant i que tingui coherència. El vaig decorar amb metall per integrar-lo amb la gàbia.

Què representa L’Ocellaire?
És una metàfora de la llibertat. Hi ha uns ocells dintre de la gàbia, i també una capseta de música amb uns ocells que canten, però té la porta oberta i això vol dir que poden sortir. També duu un mussol a una mà i a l’altra un niu amb uns ous que representen que ja neixen en llibertat. La gegantona porta ales també en referència a la llibertat, que pot volar.

També t’encarreguen capgrossos.
Sí, ara estic fent el d’una senyora que va morir fa un any, que era de Pradell de la Teixeta i se l’estimaven molt. És un treball maco i també una mica compromès, perquè jo no coneixia la senyora, llavors intento que quedi un capgròs bonic i alhora que sigui respectuós. Una vegada vaig fer un pastor, l’últim del seu poble, i tenia molt poca documentació visual. No sabia si ho havia fet prou bé, però va ser molt emocionant perquè quan les filles el van veure es van posar a plorar.

Vas a les festes per veure les teves figures en acció?
Vaig al bateig de la bèstia, perquè una cosa és quan fas l’escultura al taller i una altra quan està a la festa, té una altra dimensió. Vaig amb esperit crític per veure què funciona i què no. També és xulo anar-hi quan ja fa temps que l’has creat, perquè tens una perspectiva més objectiva.

Com veus la situació del folklore català?
Penso que en aquests anys ha vingut una afluència de cultura popular per dos motius: per tot el moviment independentista que valora la cultura pròpia; i per la crisi. En un primer moment vaig notar que va baixar la feina perquè les colles tenien menys subvencions, però després s’han espavilat. Potser la crisi ha fet que la gent no hagi sortit tant a l’estranger i es quedi al poble i ha ajudat. La gent vol crear elements que donin identitat al seu poble.

Com veus la teva feina en els propers anys?
Veig que està en un bon moment, però potser d’ara endavant hi haurà més feina de restaurar que no de construir, encara que a mi m’interessa més crear.

Sandra Pulido