De les Bases de Manresa al plebiscit de l’Estatut de Núria, 1892-1931
El darrer terç del segle XIX va ser molt mogut. Perdudes les constitucions i llibertats de Catalunya després de 1714. Entrat el segle XIX, des del Principat, dues grans corrents maldaven per bastir un projecte d’estat espanyol modern, necessari per al desenvolupament econòmic i social del país.
Aquest fou concebut el 1812 a les Corts de Cadis, en circumstàncies totalment anòmales i que fracassaria asfixiat entre pulsions totalitàries al llarg de la primera meitat del segle. El 1868 esclata la “Gloriosa” una revolució que tampoc reeixí, entre altres raons per la por de la burgesia industrial davant l’amenaça d’una revolució de la classe obrera cada vegada més organitzada. En aquest context, el general Joan Prim, proposa una sortida pactada amb Amadeu de Savoia, el primer rei que s’intitula Rey de España. Però, el general Prim, cau assassinat la vigília de l’arribada del nou monarca que, sense el seu suport, pràcticament no podrà exercir i que, al cap de deu mesos, abdica.
Aleshores es proclama “in extremis” una 1ª República espanyola, inspirada en el republicanisme de tall federalista dels catalans. Amb Estanislau Figueras com a primer president i Francesc Pi i Margall com a segon president. Un nou fracàs estrepitós en no poder aprovar ni la nova Constitució.
A la vista de tots aquests esdeveniments i de la llarga restauració borbònica imposada pel general Pavia entrant a les Corts a cavall, tant els republicans catalans com els regionalistes, per primera vegada consideren seriosament la necessitat de crear partits catalans i pensen a modernitzar Catalunya al marge del que facin a la resta de l’estat.
Així neix la Unió Catalanista que com una de les primeres accions, l’any 1892 reuneix els delegats de totes les associacions catalanistes, en l’Assemblea de Manresa, presidida per Lluís Domènech i Montaner essent secretari Enric Prat de la Riba. En aquest gran acte del catalanisme polític es presenta un projecte de Constitució Regional per a Catalunya, inspirada en un model de governança de tipus republicà, tot reclamant la restauració de les Constitucions Catalanes derogades per la Nova Planta el 1716.
Aquest projecte sense pretendre anar més enllà d’un plantejament de caràcter regional dintre la monarquia espanyola, tanmateix reclama per a Catalunya la plena sobirania i defineix la llengua catalana com a única llengua oficial al Principat. Els redactors de les Bases de Manresa expressaven en disset articles una proposta d’autogovern en què l’ordre públic depenia exclusivament de Catalunya que, així mateix tindria competències exclusives en matèria d’educació, finances, hisenda pròpia i iniciativa legislativa.
També es proposava la creació del Tribunal Superior de Catalunya com a tribunal de cassació i la vella reclamació, constant des del decret de Nova Planta, que els càrrecs públics fossin exercits únicament per catalans, inclús aquells que depenguessin del govern central.
La majoria d’aquestes Bases, s’inspiraven en el decret de restitució de la Diputació del General, la Generalitat de Catalunya, signat a Lizarra pel pretendent a la corona espanyola, Carles VII, durant la tercera carlinada.
Com és lògic, aquests plantejaments, que foren aprovats i molt ben rebuts pel catalanisme i que permeteren molt aviat que si sumessin un bon nombre d’organitzacions republicanes, especialment els federalistes, no van ser acceptats per l’estat espanyol de manera que no es van ni poder debatre a les Corts Generals de Madrid.
Tanmateix, el més important de tot aquest moviment és la creació de partits d’obediència catalana que davant la incapacitat congènita de l’estat espanyol per a modernitzar-se, acabaran generant els grans projectes de recuperació de l’autogovern de Catalunya com la Mancomunitat de 1914, la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià i l’Estatut de Núria, també en la mateixa línia sobiranista que assenyalaven les Bases de Manresa, que fou aprovat pels parlamentaris catalans i plebiscitat amb el noranta per cent dels vots a favor en un referèndum d’amplíssima participació en vots per part dels homes i de signatures per part de les dones, ja que aleshores encara no podien votar. Però, aquestes ja són altres històries que anirem explicant en propers articles.
Víctor Cucurull
Historiador
